La plenitud de la senyoreta Brodie (Muriel Spark)

Quan em vaig acabar Suite Francesa em vaig quedar sense res que llegir, bo, ja m’enteneu, tinc  una prestatgeria plena de llibres pendents però que no m’abellien en eixe moment.  Així que aní a la llibreria que tinc propet de casa i que és una passada, Calders (ja la comentaré més endavant) i vaig demanar que em recomanaren algun llibre, així, arreu. El resultat va ser la compra de La plenitud de la senyoreta Brodie en una edició molt bonica i cuidada de l’editorial LaBreu.

La plenitud de la senyoreta Brodie és una novel·la diferent a qualsevol cosa que he llegit fins ara i és que, tot i que l’argument és ben bàsic, la història crea unes teranyines sorprenents que van molt més enllà, sols us dic que la nit que em vaig acabar el llibre vaig somiar amb ell. El cas, la novel·la va sobre una professora de primària d’una escola per a xiques en els anys vint/trenta en Edimburg. Aquesta mestra es decideix a instruir a sis de les seues alumnes per a convertir-les en la crème de la crème, com diu ella; per inculcar-les idees i tramar el seu futur. Fora d’aquest grup selecte d’alumnes, la senyoreta Brodie tampoc és que siga una professora convencional: els horaris de matèries no afecten el seu ritme d’ensenyament, que es basa en reflexionar davant de les seues alumnes sobre els seus viatges, les seues idees polítiques i les seues històries de joventut, entre altres coses.

Així, la novel·la és un retrat, una descripció, per a mi, molt ben feta i amb molta traça, de la professora Jean Brodie. Com que durant anys aquesta mestra ha estat tocant, implicant-se i tafanejant tot el que feien, deien i pensaven aquestes sis alumnes, el resultat és una influència quasi total en la construcció de les seues personalitats, de les seues actituds i del seu futur. El lector sap el resultat d’aquesta influència a partir de la història que es va narrant, però també i sobretot, per els salts al futur, on les alumnes rememoren la seua mestra i reconeixen tot el que ha significat per a elles.

“ – I doncs, germana Helena, quina va ser la seva influència més decisiva? Va ser política, personal? Va ser el calvinisme? / –  Ui, no – va dir la Sandy –, va ser una tal senyoreta Brodie en la seva plenitud.”

La senyoreta Brodie diu en la novel·la que està en la seua plenitud vital i que vol destinar aquesta fase de la seua vida a l’educació d’aquestes sis joves. Brodie, que és la protagonista indiscutible de la novel·la (tot i que mai podem conèixer el seu punt de vista), és una persona ben curiosa: és una dona elitista, feixista, egoista i moltes altres coses, no necessàriament positives, que acaben en –ista. És una persona summament controladora i que sufoca les seues frustracions sobre les seues alumnes, traçant plans a llarg termini sobre el futur d’aquestes.

En fi, puc passar-me pàgines i pàgines parlant sobre aquesta novel·la perquè és sincerament increïble. És rapidíssima de llegir, però ja em veieu a mi, dies després de la seua lectura, encara totalment submergida en la història. Molt recomanada.

Llig-lo si... vols endinsar-te en una història intensa i molt ben escrita

Fuig si... penses que la seua llargària condiciona la seua lleugeresa

La biblioteca secreta (Haruki Murakami)

L'últim cap de setmana que vaig baixar a València, mon pare me tenia reservat un llibre que va traure de la biblioteca i li va agradar: La biblioteca secreta, de Haruki Murakami. Murakami és un dels eterns candidats al Nobel de literatura i un dels eterns pendents de la meua llista de llibres, però vaig a ser sincera: em dona molta mandra. No obstant això, aquest és tan i tan finet i l'edició és tan bonica que mira, vaig decidir tirar-li mà.

La biblioteca secreta és una novel·leta, més bé un conte, de fantasia. M'ha recordat moltíssim a Coraline, de Neil Gaiman (recomanat!): ambdós són relats farcits d'elements totalment inventats, estranys i un poc pertorbadors. En unes seixanta pàgines Murakami ens conta la història d'un xiquet al que segresten en una  biblioteca municipal. Allí coneix tres personatges molt particulars: un vell que té pèls llarguíssims a les orelles i es menja cervells de persones, un home que es vist com una ovella i una xiqueta que no pot parlar.

Per a mi, la novel·leta ha estat bé, entretinguda i amb molta fantasia, però crec que el 50% del mèrit del llibre el tenen les increïbles i màgiques il·lustracions de Kat Menschik. Quasi en cada pàgina hi ha un dibuix preciós sobre el relat que coincideix sempre amb l'estètica de la història. Amb el final endevinem un aspecte present també a la pel·lícula de El Laberinto del Fauno: la utilització o construcció d'un món oníric, surrealista, per part d'un xiquet per emmascarar una desgràcia real. Un toc un poc més profund al que venia duent la història fins aleshores.

En fi, us el recomane perquè el gaudiu vàries vegades, per tornar a mirar les precioses il·lustracions i per tornar a recórrer el llarg laberint de La biblioteca secreta de Murakami. Una pena que jo no el tinga en la meua prestatgeria per sempre.

Llig-lo si... t'agrada la fantasia i la màgia

Fuig si... busques una història profunda i memorable

Suite Francesa (Irène Némirovsky)

Aquesta ha sigut una d’aquestes lectures que es fan llargues i penses que mai s’acabaran, però arriba un matí de dissabte, quan t’alces prompte, et passes unes hores al sofà i dius: PER FI! Suite Francesa, d’Irène Némirovsky se m’ha fet bola, això no significa que no m’haja agradat i que no siga una bona novel·la. Simplement, m'ha faltat un poc més d'acció.

Suite Francesa s’ha d’entendre en el context en què es va crear i és bo conèixer els aspectes relacionats a la seua publicació. El text el va escriure Némirovsky (dona francesa jueva) durant l’ocupació alemanya a França. L’autora esperava formar una llarga novel·la de cinc parts, però sols va poder acabar les primeres dues (Tempestat en juny i Dolce), ja que va ser enviada a Auschwitz i assassinada. Aquest fet ja li dóna un cert halo mític, però encara hi ha més: les filles de Némirovsky atresoraren la bossa on estaven els manuscrits de la seua mare, però no els arribaren a llegir fins uns cinquanta anys més tard, atès que pensaven que serien diaris personals. Quan una de les filles va llegir els textos, va descobrir que eren una part d’una novel·la i els varen fer publicar.

La primera part narra l’èxode dels francesos durant els bombardejos i el seu posterior retorn a les seues cases. Aquestes pàgines dibuixen diferents personatges, quasi tots burgesos de classe alta, que es veuen expulsats de les seues possessions, per fugir en companyia de camperols i persones de classes inferiors. Aquesta és la part que més m’ha agradat, ja que Némirovsky retracta el canvi d’actitud d’aquestes persones, que despullades de les seues possessions materials, mostren la seua cara més pura i despietada.

"Pero sabía que nunca había sentido un placer mayor. El gato que duerme en cojines de terciopelo y se alimenta de pechugas de pollo, cuando el azar lo devuelve a la vida silvestre y tiene la oportunidad de hincarle el diente a un ensangrentado y palpitante pájaro, debe de sentir el mismo terror, la misma alegría cruel, se dijo Charles Langelet, porque era demasiado inteligente para no comprender lo que ocurría en su interior".

La segona part té una trama més definida: durant l’ocupació alemanya les cases franceses allotgen, no voluntàriament, a militars alemanys. Al principi, les relacions són tenses i es veuen uns als altres com enemics, però conforme van passant els dies, els vincles es van suavitzant i van aprenent a conviure; sempre tenint present que uns són els vencedors i els altres, els vençuts.

En conclusió, és una novel·la inacabada que aprofundeix en l’actitud de les persones quan sofreixen canvis profunds en el seu dia a dia. És interessant i està molt ben narrada, plena de subtilitats, de potents símbols visuals i de grans escenes dramàtiques. Se m'ha fet un poc feixuga cap al final, però la recomane per reflexionar sobre la condició humana i, ja que estem, sobre la bona literatura. 

Llig-lo si... t'agrada aprofundir en la personalitat dels personatges i dels humans en general
Fuig si... busques acció trepidant i una lectura lleugera

Persèpolis (Marjane Satrapi)

Persèpolis és un llibre que feia molt de temps que volia llegir, concretament des de primer de batxillerat, quan una professora ens va posar la pel·lícula a classe*. Em va agradar i em va sorprendre moltíssim quan la vaig veure i des d’aleshores tenia ganes de llegir el còmic. He de deixar clar que no sóc lectora de còmics, no per res en especial, simplement, mai m’ha atret la novel·la gràfica. Aquesta és la raó per la que he tardat tant en llegir aquesta joieta. Tot i això, quan aní a Norma Còmics, no em vaig poder resistir a comprar el volum integrat de Persèpolis (està format per quatre llibres finets que fan un de gros).

Persèpolis és la història de Marjane, una xiqueta iraní que creix en el moment que esclata la revolució islàmica en el seu país. Aquesta revolució, que prometia en un principi la llibertat i la democràcia després d’una llarga monarquia i de diferents invasions, va desembocar en un règim repressiu i ultra-religiós. El context de la història és molt complex , però s’explica de manera molt didàctica, no us espanteu. Marjane, que ha nascut en una família de progressistes, creix amb idees molt clares sobre la llibertat i la integritat. Aquestes idees tindran els seus punts àlgids i baixos durant el primer terç de la seua vida, que és el que es narra a Persèpolis.

Aquest còmic va sobre política, sobre religió, sobre la llibertat i sobre el creixement personal; tot contat amb una il·lustració molt, molt expressiva i amb un estil divertit i planer. Us recomane definitivament Persèpolis, tant si us agrada llegir còmics com si no n’heu llegit mai, tant si coneixeu la història d’Iran com si no en teniu ni idea.

*A aquesta professora li he d’agrair haver-me ensenyat i re-ensenyat les següents pel·lícules (algunes estan entre les meues preferides):

Persèpolis / Con faldas y a lo loco
Vals con Bashir / Pulp Fiction / Ciudad de Dios
La rosa púrpura de El Cairo / Blade Runner
Chicago / Thelma &Louise / La semilla del diablo

Llig-lo si... vols conèixer altres realitats des d'un punt de vista proper

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb la història d'un país llunyà

El color púrpura (Alice Walker)

Feia temps que tenia aquest llibre en la llista de pendents i li vaig tindre més ganes quan l’actriu Emma Watson el va afegir al seu club de lectura online: Our shared shelf (La nostra prestatgeria compartida). El color púrpura és una novel·la epistolar, ambientada al sud d’Estats Units als anys trenta. No us vaig a enganyar, és una història dura, plena d’abusos i violència verbal i física. Però també és una història de superació, d’amor, d’amistat i de perdó.

La protagonista de la novel·la és Celie una xiqueta negra de família pobra i analfabeta que és obligada a casar-se amb un home més major per tal de cuidar els fills d’aquest. La germana xicoteta de Celie, Nettie, fuig de casa i una parella l’acull; posteriorment, se’n va de missionera a l’Àfrica. Al llarg dels anys, Celie va enviant cartes a Nettie i és així com sabem com va evolucionant ella com a persona, les persones a les que coneix i com la influencien, i el pas de l’odi i la tristesa a l’amor i la felicitat. Els anys passen i les dues germanes segueixen comunicant-se sense saber bé si l’altra rep les cartes.

El tema de la divinitat és recurrent durant tota la novel·la: es passa d'una creença cristiana d’un únic Déu (home i blanc) que ho sap tot i ho veu tot, a creure en l’espiritualitat de la natura i del tot en general: Déu està en els arbres, en el vent, en nosaltres mateixos. Un altre aspecte a destacar, més tècnic, és l’estil del text. Com es tracta d’una protagonista analfabeta, l’escriptura, almenys al principi, és molt brusca, amb moltes faltes gramaticals i ortogràfiques. No us espanteu si l’esteu començant a llegir: al final t’acostumes i l’estil es va fent més fluid.

Com heu pogut endevinar, és una història èpica, que transcorre durant molts anys i amb una gran evolució de tots els personatges. És trista i dura, però el sabor final és dolç: predominen els sentiments positius als negatius i ens diu que inclús les pitjors persones poden canviar i redimir-se i les bones poden ser felices malgrat tot.

S’ha fet una adaptació cinematogràfica dirigida per Steven Spielberg i dos musicals; l’últim ha guanyat dos Tony Awards aquest any (els premis de Broadway d’EUA).

Adore els musicals i aquest m'encantaria veure'l

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història èpica sobre dolor i amor
Fuig si... no vols una novel·la massa sensiblera