Wonder (R.J. Palacio)

Quan el món es complica sempre ve de gust veure una pel·lícula o una sèrie que sabem que ens tranquil·litza (en el meu cas és Gilmore girls o Parks), o llegir un llibre que ens torne la calma i que ens transmeta emocions boniques. Wonder (2012), de R.J. Palacio (Nova York, 1963) ha sigut una xicoteta bassa d’innocència enmig d’unes setmanes un poc confuses per a mi.

Wonder és una novel·la infantil/juvenil, adreçada sobretot a xiquets dels 8 als 12 anys, però que qualsevol adult pot gaudir independentment de la seua edat. La història té com a màxim protagonista a August, un xiquet de 10 anys que va néixer amb greus anomalies en el rostre, i que comença per primera vegada a anar a l’escola després d’haver estat educat en casa amb la seua mare. Reconec que aquesta premissa pot repel·lir a aquells lectors que fugen de llibres lacrimògens i d’històries de malalties i deformitats, però Wonder no és un dramón, és una lectura senzilla, tendra i que inculca uns valors humans que cal no oblidar per molt que ens fem grans.

La cara d’August no passa desapercebuda, no es pot amagar darrere dels cabells o amb un poc de maquillatge: destaca entre la multitud, la gent es queda mirant-lo sense reserves i fins i tot els xiquets s’espanten. Així, començar a anar a l’escola, que està plena d’altres persones que encara no s’han acostumat a la seua presència, és un pas de gegant, és un pas cap a l’abisme, és exposar-se a un turment. Però tot i els problemes que el fet de ser diferent (molt diferent) comporta, August, la seua família i els seus companys van acomodant-se a esta nova situació i van aprenent junts a conviure amb la dolenteria d’algunes persones, a fer-se costat els uns als altres i a estimar-se un poquet més.

La lectura de Wonder és ràpida, ja que té un vocabulari senzillíssim i el ritme és molt àgil (cada capítol dura unes dues pàgines només). A pesar dels recursos literaris aparentment simples, l’autora aconsegueix transmetre un gran ventall d’emocions: de la llàgrima al somriure i de la ràbia a l’amor en sols unes pàgines de diferència. Un altre encert de la novel·la és atorgar el punt de vista a diferents personatges, com ara la germana d’August o alguns dels seus companys. Aprenem així que no sols té problemes el protagonista, sinó que cadascú carrega amb les seues pròpies dificultats.

Com podeu veure, Wonder és una novel·la agradable i bonica, recomanada per recuperar o reforçar la nostra empatia cap a la gent que ens envolta. Si li he de posar una pega, és que potser és massa naïve, però això ve donat pel públic al qui va adreçada la lectura. La moralitat que s’hi desprèn és la importància de ser amable, de ser bo i de saber posar-se en el lloc dels altres. Una cucada per descansar d’altres lectures més pesades.

Aquestes flors són prímules

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història senzilla i bonica

Fuig si... no t'agrada soltar ninguna llagrimeta en una lectura

Vincles ferotges (Vivian Gornick)

Una de les publicacions més destacades del 2017 a Espanya va ser Vincles ferotges, de Vivian Gornick (Nova York, 1935), publicat per Sexto Piso en castellà (la meua edició) i per L’Altra en català. Aquesta última inclou també La dona singular, unes altres memòries de l’autora. És curiós com la traducció d'una obra que va ser originàriament publicada l’any 1987 ha tingut tant de ressò. Jo he arribat un poquet tard a la moda, però ací estic.

Les novel·les o memòries (ara ja és difícil una classificació estricta) sobre les relacions entre mares i filles han brotat amb avidesa últimament entre les novetats literàries. Tenim Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout), Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff) i aquesta, entre altres. A Vincles ferotges trobem a una Gornick d’uns quaranta anys passejant amb sa mare per les avingudes de Nova York. Durant aquestes caminades, mare i filla comparteixen (no sempre afablement) records sobre la seua passada vida en comú en un edifici del Bronx. A través d’aquests diàlegs, anem coneixent l’ambient que es vivia al barri als anys quaranta i, sobretot, el dia a dia de la família i de l’escala, habitada quasi completament per jueus.

La combinació entre passat i present és ideal per conformar-nos una idea de la personalitat de les dues dones, de la relació tan complicada que tenen i de la grandíssima influència que la mare ha tingut sobre la infància, joventut i adultesa de Gornick. L’ambient del veïnat de la casa familiar està narrat amb vivacitat i humor: coneixem les xafarderies, anades i vingudes i les baralles de les famílies inquilines i com s’entreteixien les relacions entre elles i les protagonistes.

Per descomptat, les descripcions, a vegades doloroses, de les converses i discussions entre mare i filla són el punt àlgid de la novel·la. Hi trobem rancor, estranyesa, incomprensió, sentiment de traïció i odi, en alguns moments. El lligam entre elles, i probablement entre totes les dones amb les seues mares és sempre complex, sempre nodrint-se de records (alguns desagradables) i d’expectatives (no sempre complides); tot i així, tot i els moments més baixos, el vincle afectiu sempre està present, és inútil intentar desempallegar-se'n. Les memòries de Gornick, però, no són sols una relació d’escenes familiars complicades, sinó un exercici d’intent de comprensió i d’empatia envers la mare. L’autora insisteix en la impossibilitat de posar-se dins del cap de l’altra per saber com la veu a ella realment, què veu quan la mira, i aprèn que el fet de conèixer-se i saber estimar-se mútuament és un procés que dura tota la vida.

A banda dels passejos i flashbacks de mare i filla, Gornick també ens narra les diferents relacions sentimentals que ha tingut i el perquè dels seus fracassos, sempre amb l’ombra allargada de la mare surant sobre l’actitud d’ella i les seues decisions. Aquestes parts m’han semblat, en comparació, poc interessants i àgils. Davant de la potència de les converses familiars, les descripcions de la vida en parella de la protagonista m’han paregut que restaven força a les memòries.

Vincles ferotges són unes memòries ben curtes i bellament escrites. Trobareu entre les seues pàgines una relació complicadíssima, però narrada amb molta sensibilitat i amb un puntet perfecte d’ironia. Espere que gaudiu dels passejos de les dues dones tant com ho he fet jo i que trobeu la gràcia que jo no he endevinat en els fragments sobre les relacions romàntiques de l’autora. Si esteu preparats per reflexionar sobre la vostra pròpia família durant la lectura i posterior reflexió, segur que us agradarà.

Flors variades d'hivern

Llig-lo si... vols llegir sobre la intensitat i la complexitat de la relació entre una mare i una filla

Fuig si... esperes que tot el llibre tinga la mateixa força

La ciudad solitaria (Olivia Laing)

M’ha tornat a passar, m’he tornat a obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge, 1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no puc parar de donar-li voltes al llibre.

La soledat és el tema central de l’obra. Concretament, la soledat sentida entre la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.

Després d'un desengany amorós, l'autora es troba a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió, comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins d'una conversa. El llibre continua amb David Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran artista sobre el que gira l'obra és Henry Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides, pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.

A banda dels artistes principals del llibre, també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens exposa el paper curatiu de l'art, que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia suposava.

Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor, i llegiu-lo.

Andy Warhol, lema contra la gestió estatal davant la sida, David Wojnarowicz, Los noctámbulos (Edward Hopper), fotograma de We live in public (Josh Harris), Strange fruit / for David (Zoe Leonard), Klaus Nomi, obra de Henry Darger.

"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".

Aquestes flors són silene

 Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica

Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar

La chica de ojos verdes (Edna O'Brien)

Deixar-se recomanar per llibreters sempre és una bona idea. A la xicoteta, però encantadora llibreria madrilenya los editores em varen proposar començar per Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) amb La chica de ojos verdes (1962). L’escriptora irlandesa era una de les meues grans pendents, així que vaig rebre l’orientació amb moltes ganes.

La chica de ojos verdes és la segona part d’una trilogia anomenada Las chicas del campo, tot i que els tres llibres es poden llegir de manera independent. La novel·la, ambientada en els anys cinquanta, té com a protagonista a Caithleen, una jove de vint anys que, després de viure tota la seua infància en el món rural, es muda a Dublín amb la seua amiga Baba. Allí, entre balls i festes, coneix a Eugène, un home major i separat del qui s’enamora. Un dia, el pare alcohòlic de Caithleen s’assabenta de la seua situació –absolutament allunyada de les normes catòliques– i intenta separar-los a la força.

La novel·la de O’Brien és, sobretot, un relat de contrastos. Tenim, per una banda, el poblet de Caithleen, una comunitat tancada, soterrada pel catolicisme, aïllada i profundament rural; a l’extrem oposat tenim Dublín, una ciutat cosmopolita, lliure i oberta. La protagonista es desespera per fugir de les seues arrels, però tot i així encara sent nostàlgia pels camps verds i, per damunt de tot, per la seua mare. La part central de la trama, com us podeu imaginar, és la història d’amor: una relació inestable entre dues persones que no acaben d’encaixar. Tant per la diferència d’edat, de cercles socials i d’aspiracions vitals, Caithleen sofreix per no saber-se emmotllar a la vida adulta que Eugène li ofereix; se sent maldestra, inexperta, poc atractiva.

Aquestes tribulacions de la protagonista, pròpies d’un enamorament de joventut i d’una independència acabada de conquerir, són el fil conductor de la novel·la. Tot i que a mi la relació entre Caithleen i Eugène no m’ha interessat massa, ja que no em puc identificar amb aquesta obsessió embogidora, el que sí que m’ha agradat molt ha sigut la veu narrativa i l’estil, aparentment senzill, però que abasta un gran ventall d’emocions.

Un aspecte importantíssim del text que no cal oblidar és que està escrit a principis dels anys seixanta i ambientada en els cinquanta. Tenint en compte que la trama gira entorn al desig d’independència i de llibertat de la protagonista, la novel·la segur que faria trontollar una o dues convencions socials de l’època. De fet, a Irlanda es varen arribar a cremar alguns exemplars de les obres que conformen aquesta trilogia, per considerar-se escandaloses per a la moral religiosa.

Crec que haguera gaudit més de La chica de ojos verdes, si haguera llegit abans Las chicas del campo, la primera novel·la de la saga. No per falta d’informació imprescindible, sinó perquè així hauria pogut conèixer millor les motivacions i personalitats de les dues amigues. Aquest llibre és per a aquells que busquen una lectura agradable, plena de meravellosos personatges secundaris i amb un final realment bonic. Una història sobre el que és entrar al món dels adults sense estar preparada, però, qui ho està realment?

Esta planta és una lantana

Llig-lo si... t'abelleix una bona història de pas a l'adultesa (coming of age)

Fuig si... no t'agraden les novel·les amb una gran càrrega romàntica