dissabte, 25 de febrer del 2017

Resérvame el vals (Zelda Fitzgerald)

Mentre llegia el llibre que us duc avui, tenia un dilema sobre què dir a qui em preguntava què estava llegint en eixe moment: sempre deia “Llisc Resérvame el vals, de Zelda Fitzgerald”, i després d’un silenci, afegia “l’autora és la dona del d’El Gran Gatsby”. Perquè feia aquest afegit? Era un intent de contextualitzar el llibre o era un intent de justificar l’elecció de lectura?

És important saber que l’autora de Resérvame el vals era la dona de F.Scott Fitzgerald? És important comentar-ho, fer comparacions? En aquest cas, sí, ja que la vida i l’obra d’ambdós estan estretament lligades. Zelda Fitzgerald va construir la seua única novel·la a partir d'experiències reals i pròpies, de retalls de la seua vida de soltera i de la seua vida amb el seu marit. Ell, per la seua banda, va fer el mateix en moltes de les seues obres i es va inspirar en la seua dona (i en els seus diaris personals) per construir alguns dels seus personatges femenins més memorables. Així, quan el famós escriptor va llegir la novel·la de Zelda (ja acceptada per l'editor) i va veure que el material utilitzat per ella era el mateix en el que s’havia basat ell per escriure Tendra és la nit, es va enfurismar i va demanar fer canvis en la novel·la. Podem llegir i gaudir Resérvame el vals sense saber aquesta informació? Sí, per descomptat, però jo crec que és interesant conèixer aquestes coses.

Resérvame el vals narra la infància, joventut i adultesa d’Alabama, alter ego de l’autora. Se’ns conta la vida d’una xiqueta mimada i estimada per tots, protegida per un pare estricte i una mare, diguem, peculiar. La novel·la ens conta com la protagonista coneix a David (un pintor famós) i com es casen, tenen una filla i viatgen d’EUA a Europa, en l’època d’entreguerres. Alabama, a l’ombra de l’èxit del seu marit i allunyada completament de les tasques domèstiques, es lliura finalment a la dansa, on tracta de triomfar pels seus mèrits propis.

Jo crec que la bellesa (i és que és una novel·la bellíssima) d’aquesta novel·la no rau en la trama, sinó en l’estil, les descripcions, els diàlegs i l’atmosfera que crea l’autora. Z.Fitzgerald escriu amb una prosa gairebé poètica, creant imatges mentals i símbols molt poderosos. Aquest estil, complicat al principi de la lectura, ha causat que jo no entenguera massa bé alguns passatges, que alguns els haja d’haver llegit varies vegades per captar el que estava passant i que d’altres m’hagen encisat pel seu significat i la seua subtilesa. L’autora ens parla de la passió per l'art, de l’amor romàntic i de l’amor als pares, de la frustració i de la vida –així en general– a través d’una veu tan potent com diferent al que estem acostumats.

Resérvame el vals és una novel·la per llegir i rellegir tranquil·lament, sense presa, assaborint els significats amagats dels diàlegs més aparentment frívols i desenfonyant el sentit dels passatges descriptius, quasi poètics. Llegim a Zelda Fitzgerald com a escriptora talentosa, diferent i independent, amb un estil totalment propi i una personalitat singularíssima, que traspassa les línies del text.
[Sobre buidar els cendrers] "–Es muy expresivo de lo que hago yo misma. Simplemente lo junto todo en un montoncito que he etiquetado como «el pasado», y después de vaciar ese depósito profundo que un día fui, estoy lista para continuar”.

Llig-lo si... vols llegir sobre els feliços anys vint des d'una altra perspectiva
Fuig si... no vols una prosa difícil i enrevessada (però poètica i preciosa)

dissabte, 18 de febrer del 2017

Les pereres fan la flor blanca (Gerbrand Bakker)

Supose que hi ha moltes maneres d’escriure sobre el dolor. La que jo coneixia més a fons és la manera dramàtica, la llàgrima fàcil*, la que sap perfectament quines cordes tocar per fer-nos sentir malament. Amb Les pereres fan la flor blanca he descobert una altra forma d’expressar la tristesa. Bakker conta un fet veritablement dramàtic des de la quotidianitat, un dia a dia d’acceptació i resignació amb un estil que m’ha encisat.

En aquesta novel·la curtíssima se’ns narra un accident de cotxe que pateix una família composta pel pare, dos fills bessons adolescents i un fill més xicotet. Aquest últim, a conseqüència de l’accident, es queda cec. La família, amb la mare invisible durant anys, ha de transformar la seua vida per fer lloc a l’obscuritat de Gerson. Aquest, al seu torn, lluita i es resisteix a la seua nova condició.

Com vegeu, es tracta d’una situació dramàtica, no obstant això, l’escriptor sap enfocar-la des del punt de vista dels xiquets, a través d’un llenguatge, uns diàlegs i unes descripcions senzilles, però plenes de significat. Podem apreciar perfectament el dolor dels protagonistes, un dramatisme que contrasta amb la simplicitat aparent de la narració. Bakker sap contenir l’aflicció en un llenguatge lacònic, que lluny de limitar-nos, ens apropa més a la realitat de la família.

Aquesta novel·la ha sigut un xicotet descobriment. Un llibre ple de tendresa, estima i comprensió. És una història trista, no precisament esperançadora, però que ens conta la vida tal com és, sense floritures i donant-li tota la importància que té. Una joieta.

*Vegeu Tan poca vida per a més informació.


Llig-lo si... vols una lectura tendra, molt bonica i trista
Fuig si... estàs passant per un mal moment, aquest llibre et trencarà

dissabte, 11 de febrer del 2017

Estranys en un tren (Patricia Highsmith)

No us preocupeu per tants llibres sobre assassinats, no amague res estrany. Estranys en un tren el tenia pendent de feia anys ja, però mai m’havia plantejat seriosament llegir-lo, fins ara. També tenia ganes de llegir alguna cosa de Patricia Highsmith, autora estatunidenca de novel·la negra, coneguda per aquesta novel·la, per la saga de Mr. Ripley i per Carol, entre altres.

La premissa de la història del llibre d’aquesta setmana és ja clàssica: dos homes es coneixen en un tren i a un d’ells planteja l’assassinat perfecte, això és, intercanviar-se els assassinats. Bruno (l’artífex del pla) matarà a la dona de Guy i Guy matarà el pare de Bruno. Si no hi ha motius, si no hi ha relació entre assassí i víctima, és quasi impossible que els arriben a enxampar mai. Molta gent coneix aquest començament, però crec que sols qui ha llegit el llibre sap l'argument que segueix (la famosíssima adaptació de Hitchcock no té res a veure amb la novel·la). En fi, Bruno assassina la dona de Guy i després insisteix perquè Guy realitze l’assassinat que li toca. No us he fet cap spoiler! El que us he explicat passa al principi de la novel·la.

L’eix de la novel·la és la tensió que sofreix Guy per les insistències de Bruno, la culpabilitat que sent per la mort de la seua dona i el patiment general del personatge. Un altre aspecte fonamental de la història és la relació que es crea entre els dos protagonistes: Bruno és un home obsessionat per la seua mare i que depèn en gran mesura de les persones que l’envolten, especialment de Guy; Guy és una persona amb una vida normal, un home egocèntric que rebutja a Bruno, però que després l’arriba a estimar.

Si bé el plantejament és interessant, la trama de la novel·la se m’ha fet un poc feixuga. Assistim a l’assetjament incessant de Bruno i la seua necessitat d’atenció. Coneixem a Guy, torturant-se de manera exponencial. Cap al final torna un poc l’acció, però l’intermedi m’ha semblat reiteratiu. Potser és perquè el gènere no és el meu preferit. Què em digueu? Què m’he passat per alt? Personalment, jo pense que Bruno sols volia algú que l'estimara i li fera cas. Un pobre incomprès.


Llig-lo si... eres amant de la novel·la negra i vols conèixer a la reina del gènere
Fuig si... tens massa expectatives o t'encanta la pel·lícula de Hitchcock

dissabte, 4 de febrer del 2017

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Despertadores Solterona Despertadoras
Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman (dibuix propi)

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Solterona Kate Bolick

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 
Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall