Mentre llegia el llibre que us duc avui, tenia un dilema sobre què dir a qui em preguntava què estava llegint en eixe moment: sempre deia “Llisc Resérvame el vals, de Zelda Fitzgerald”, i després d’un silenci, afegia “l’autora és la dona del d’El Gran Gatsby”. Perquè feia aquest afegit? Era un intent de contextualitzar el llibre o era un intent de justificar l’elecció de lectura?
És important saber que l’autora de Resérvame el vals era la dona de F.Scott Fitzgerald? És important comentar-ho, fer comparacions? En aquest cas, sí, ja que la vida i l’obra d’ambdós estan estretament lligades. Zelda Fitzgerald va construir la seua única novel·la a partir d'experiències reals i pròpies, de retalls de la seua vida de soltera i de la seua vida amb el seu marit. Ell, per la seua banda, va fer el mateix en moltes de les seues obres i es va inspirar en la seua dona (i en els seus diaris personals) per construir alguns dels seus personatges femenins més memorables. Així, quan el famós escriptor va llegir la novel·la de Zelda (ja acceptada per l'editor) i va veure que el material utilitzat per ella era el mateix en el que s’havia basat ell per escriure Tendra és la nit, es va enfurismar i va demanar fer canvis en la novel·la. Podem llegir i gaudir Resérvame el vals sense saber aquesta informació? Sí, per descomptat, però jo crec que és interesant conèixer aquestes coses.
Resérvame el vals narra la infància, joventut i adultesa d’Alabama, alter ego de l’autora. Se’ns conta la vida d’una xiqueta mimada i estimada per tots, protegida per un pare estricte i una mare, diguem, peculiar. La novel·la ens conta com la protagonista coneix a David (un pintor famós) i com es casen, tenen una filla i viatgen d’EUA a Europa, en l’època d’entreguerres. Alabama, a l’ombra de l’èxit del seu marit i allunyada completament de les tasques domèstiques, es lliura finalment a la dansa, on tracta de triomfar pels seus mèrits propis.
Jo crec que la bellesa (i és que és una novel·la bellíssima) d’aquesta novel·la no rau en la trama, sinó en l’estil, les descripcions, els diàlegs i l’atmosfera que crea l’autora. Z.Fitzgerald escriu amb una prosa gairebé poètica, creant imatges mentals i símbols molt poderosos. Aquest estil, complicat al principi de la lectura, ha causat que jo no entenguera massa bé alguns passatges, que alguns els haja d’haver llegit varies vegades per captar el que estava passant i que d’altres m’hagen encisat pel seu significat i la seua subtilesa. L’autora ens parla de la passió per l'art, de l’amor romàntic i de l’amor als pares, de la frustració i de la vida –així en general– a través d’una veu tan potent com diferent al que estem acostumats.
Resérvame el vals és una novel·la per llegir i rellegir tranquil·lament, sense presa, assaborint els significats amagats dels diàlegs més aparentment frívols i desenfonyant el sentit dels passatges descriptius, quasi poètics. Llegim a Zelda Fitzgerald com a escriptora talentosa, diferent i independent, amb un estil totalment propi i una personalitat singularíssima, que traspassa les línies del text.
[Sobre buidar els cendrers] "–Es muy expresivo de lo que hago yo misma. Simplemente lo junto todo en un montoncito que he etiquetado como «el pasado», y después de vaciar ese depósito profundo que un día fui, estoy lista para continuar”.
Llig-lo si... vols llegir sobre els feliços anys vint des d'una altra perspectiva
Fuig si... no vols una prosa difícil i enrevessada (però poètica i preciosa)
