Sidra con Rosie (Laurie Lee)

He encertat completament l’últim llibre de l’any. Sidra con Rosie, de Laurie Lee, venia recomanadíssima per Magrat i ha sigut una lectura d’allò més agradable i bonica. Aquesta és la primera part d’una trilogia autobiogràfica realitzada per l’autor anglès, tot i que en castellà esta és l’única que està traduïda.

Aquestes memòries relaten la infantesa de Lee a Slad, una aldea anglesa, a principis del segle XX. L’autor ens conta la vida diària de la seua nombrosa família, el seu pas per l’escola rural, les xicotetes aventures amb els amics i les tradicions i festivitats de la comunitat. La força de la narració es basa en la descripció minuciosa, però alhora propera, de les olors, els sorolls i de totes les sensacions que recorda experimentar, i que han fet que jo me situara allí, a Anglaterra durant la Primera Guerra Mundial, envoltada d’arbres, ocells i xiquets entremaliats.

Lee va narrant, sense seguir precisament un ordre cronològic, els seus primers anys envoltats de dones, la seua mare i les seues tres germanes majors, i també dels seus altres tres germans. Tot i que la família tenia dificultats econòmiques i d’altres classes, l’autor ho conta tot des de l’anècdota, des de l’enyorança i des d’un record plàcid. Es rememora la vida de l’aldea, amb els seus vells veïns i les seues manies, rancors i amors mutus; les llegendes urbanes i la mitologia pròpia del poble, com esperits d’antics habitants i animals ferotges, i els secrets de l’aldea, ben guardats de cara a l’exterior per tots els seus habitants.

L’escriptura d’aquest autor m’ha recordat moltíssim a la de Truman Capote per la seua infinita sensibilitat, la seua tendresa i la seua fina mirada sobre les emocions dels personatges i tot allò que els envolta. En aquest cas, la natura, els boscos frondosos, l’aigua fresca de la bomba, l’olor al fem dels animals, el fred paralitzador de l’hivern i l’estiu sufocant de l’estiu comparteixen protagonisme amb la família de Laurie i els seus veïns estrafolaris. El mèrit més gran d’aquesta obra és la recreació de la vida rural de l’aldea, i l’evocació senzilla de la bellesa de la vida sense vehicles a motor, sense presses i sense més preocupacions que la de trobar distraccions per omplir els dies ociosos. No obstant això, no tot és bonic a la història, hi trobem també malaltia, mort i misèria, però no ho llegim mai des de la tragèdia, sinó com a una part inevitable de la vida d’aleshores.

Llegiu Sidra con Rosie per viatjar en el temps i veure-us envoltats de fresques aromes i de la llibertat d’una infantesa campestre. Llegiu-lo no per la trama, perquè no n’hi ha, sinó per la seua fantàstica narració, les descripcions preciosistes i la nostàlgia que recorre totes les seues pàgines. L’edició de Nórdica Libros està cuidadíssima i és una meravella.

“Las estaciones de mi infancia parecían tan violentas, tan intensas y conformes a su naturaleza, que se han convertido para mí desde entonces en modelos de perfección cuando se mencionan sus nombres. Nos poseían de un modo tan absoluto que era como si nos hiciesen cambiar de nacionalidad; cuando recuerdo el valle no puedo ver un solo lugar, sino la aldea en invierno o la aldea en verano, separadas las dos”.

Aquestes flors són kalanchoes

Llig-lo si... t'abelleix gaudir d'una estona molt agradable, envoltat de natura

Fuig si... no t'agraden les lectures sense acció, sense trama

Expiació (Ian McEwan)

Hi ha poques coses pitjors a l’hora de llegir una novel·la que començar amb les expectatives ben altes, assumint, gràcies a les opinions d’altres lectors, que serà una molt bona experiència. Amb Expiació, d’Ian McEwan, he tornat a caure en aquest error. Estic segura de que si haguera arribat sense cap referència l’haguera gaudit molt més.

Expiació, al contrari que les altres novel·les que havia llegit de McEwan, no és una novel·la breu, d’emocions intenses i sobtades i de trama condensada. Aquesta té unes 400 pàgines, avança a un ritme molt més lent i transcorre durant un llarg període de temps. Ens trobem a l’any 1935 a Anglaterra i tenim com a escenari una gran casa habitada per la família Tallis, de la que coneixem especialment a les dues germanes, Cecilia i Briony. La primera és una jove que no sap ben bé què fer amb la seua vida, amb ganes d’anar-se’n de casa, però sense massa expectatives en el seu futur; Briony, per la seua banda, està a les acaballes de la infància i encara té una imaginació desbordant.

La novel·la està estructurada en tres parts i cada una m’ha generat unes emocions bastant diferents. La primera ens narra la ràpida pèrdua de la innocència de la filla menor, i la seua conseqüent entrada en les estranyeses i contradiccions del món dels adults. Briony ha comès un error fatal que comporta conseqüències irremeiables en dos personatges centrals de la història, i la culpa la perseguirà la resta de la seua vida. En aquest primer terç som testimonis de la construcció dels personatges, amb totes les seues complexitats, i de la descripció d’una nit plena de desgràcies. La segona part canvia d’ambientació i té lloc durant la Segona Guerra Mundial, on tres homes lluiten per sobreviure a la misèria i a l’horror de la batalla. El final de la novel·la reprèn els personatges que s’havien presentat a l’inici i tanca les seues trames.

Sense cap dubte, és la primera part de la història la que més m’ha agradat, és ací on he pogut llegir a l’Ian McEwan que explora i registra la ment humana, que incideix en les seues decisions i impulsos irracionals. La trama bèl·lica, per contra, m’ha avorrit i no m’ha aportat res de nou. Després d’aquesta caiguda en picat del meu interès per la novel·la, i sabent que el final era, segons les ressenyes que havia llegit, el millor d'Expiació, esperava que la resolució fóra una gran sorpresa, però ja veia vindre el misteri i no m'ha arribat a emocionar.

Llegir a McEwan sempre serà una bona experiència, perquè la seua escriptura és d’allò més elegant, fluida, i les seues reflexions sobre la naturalesa humana són sempre precises i delicades. En aquest cas, la construcció del personatge de Briony i la seua evolució m’ha semblat impressionant, plena de subtileses i de sentiments contradictoris, propis de la seua edat. L’ambient familiar del començament també és complex, amb una atmosfera ben dibuixada i amb una tensió creixent i ofegadora que m’ha encantat. Entenc el que ha fet McEwan amb el final i m’agrada, però tampoc m’ha paregut una meravella o una cosa massa innovadora.

Crec que vaig en contra de la majoria pel que fa a aquesta opinió, ja que Expiació és una novel·la molt estimada. És un bon llibre, amb personatges rodons i aquest sentiment de culpa tan complex que s’arrossega durant tota la narració, això no obstant, no és la meua novel·la preferida de l’autor.

Aquestes són ponsèties (flors de pasqua / flors de Nadal)

Llig-lo si... t'agraden els retrats psicològics

Fuig si... no aguantes la literatura bèl·lica

Les millors lectures del 2017

Aquest any ha sigut un poc estrany pel que fa a les lectures: he tingut temporades on no m’agradava res, i mesos on tot m’encantava; ací us deixe, com podeu entendre, aquestes últimes. Són llibres que m’han fet mirar el món d’una altra manera, que m’han transmès una estima especial o que m’han sorprès molt gratament. Comencem:

1. Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)

Sabeu quan aneu caminant pel carrer o esteu asseguts al transport públic i teniu aquesta revelació de que tots els que us envolten tenen mons interiors tan complexos com el vostre? Olive Kitteridge és això, la vida quotidiana amb totes les seues complexitats. Preciosa.

Aneu a la ressenya completa

2. El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

Els records de l’autor sobre el seu pare m’han omplert el cor de tendresa i nostàlgia. Abad Faciolince ens presenta un home amb uns profunds valors humanístics i un amor exuberant a la seua família. Una història immensa i tremendament emotiva contada en molt poquetes pàgines.

Aneu a la ressenya completa

3. Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Aquestes memòries són una d’eixes lectures que gaudeixes molt més quan ja ha passat un temps, quan el seu record ja s’ha refredat. M’ha trasbalsat moltes coses, aquest llibre: m’ha fet mirar la Història i el món amb uns ulls diferents, i no me creureu, però m’ha fet més adulta, més persona.

Aneu a la ressenya completa

4. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

Aquesta és una de les joietes de l’any, una història mínima, senzilla, tranquil·la, però que et deixa un gust tan dolç al final, que no pots parar de recomanar-la. Una novel·la per estimar la vida i la gent que ens envolta. Una delícia per llegir en una vesprada.

Aneu a la ressenya completa

5. Anna Karènina (Lev Tolstoi)

No us mentiré, estic molt orgullosa d’haver-me llegit Anna Karènina, però estic més pagada perquè l’he gaudit, perquè he sabut veure més enllà de les tribulacions d’Anna i he sabut estimar Levin i els altres meravellosos personatges. El narrador, amb les seues contínues confidències, m’ha encantat.

Aneu a la ressenya completa

6. El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

La novel·la de Roy va ser una sorpresa, esperava trobar-me amb una història tediosa i, en canvi, vaig veure’m atrapada per un món complex, multigeneracional i apassionant. Cada detall és essencial i el final, on tot encaixa a la perfecció, és perfecte.

Aneu a la ressenya completa

7. El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Compartir el menjar i la beguda pot ser una activitat molt íntima, pot desembocar en una relació sentimental, més o menys convencional, i pot arribar a unir a dues persones completament oposades. Aquesta és una història subtil i delicada sobre compartir la soledat.

Aneu a la ressenya completa

8. Villette (Charlotte Brontë)

La novel·la més coneguda de Charlotte Brontë és Jane Eyre, però Villette també és genial: tornem a una protagonista amb ànsia per independitzar-se i que lluita contra les adversitats que li imposa la vida amb perseverànça i astúcia. I el final... el final és increïble.

Aneu a la ressenya completa

9. El món resplendent (Siri Hustvedt)

La novel·la més intel·ligent que he llegit aquest any, si és que està permès utilitzar aquest qualificatiu, ha sigut El món resplendent. Si us voleu quedar bocabadats per les possibilitats de la literatura i de Hustvedt en particular, llegiu-lo, és una meravella.

Aneu a la ressenya completa

10. Una dolça cançó (Leïla Slimani)

I l’última de la llista havia de ser la història que més m’ha obsessionat, no podia parar de llegir! A banda d’aquest mèrit i de la trama amb aires de thriller, Slimani ha conformat un xicotet retrat de la societat actual ple d’ironies, comentaris punyents i una gran sensibilitat.

Aneu a la ressenya completa

Com podeu veure, és una llista dominada per dones, tot i que el balanç final de l’any ha estat prou empatat pel que fa al gènere. Vull fer una menció especial a Mariana Enriquez i els seus fantàstics relats, Claire Keegan i la seua història en miniatura i Rosa Montero i les seues reflexions sobre el dol i Marie Curie.

Conteu-me les vostres lectures preferides de l’any! Compartim alguna?

El festí de Babette (Isak Dinesen)

Com quasi sempre, he arribat a la lectura d’aquesta setmana a través d’una recomanació. En aquest cas venia de la mà de Laura, a qui li va encisar El festí de Babette (1952), d’Isak Dinesen, i la va recomanar molt calorosament al seu blog. Quan vaig veure a la biblioteca com era de curta la novel·la i vaig comprovar que venia editada per El cercle de Viena, me la vaig emportar a casa, esperant passar una bona estona.

El relat de Dinesen (pseudònim de l’escriptora danesa Karen Blixen) està ambientat en una xicoteta comunitat puritana de Noruega, el centre de la qual són dues germanes que viuen una vida senzilla i dedicada als seus veïns i als més desfavorits. Aprenem que, durant la vida de les protagonistes, diversos personatges estrangers han aparegut i han intentat, d’alguna manera, fer trontollar l’equilibri que hi regnava. Aquests personatges secundaris, aliens a l’estil de vida dels habitants del poblet, no han entès la manca d’ambicions i aspiracions materials de les germanes, tampoc la seua bondat, candor o humilitat. Un dia, setze anys després de l’inici de la història, una dona francesa anomenada Babette pica la seua porta demanant faena, i les protagonistes l’acullen com a dona de fer feines i com a cuinera.

Amb no arriba a 80 pàgines, l’autora ens presenta el dia a dia rutinari de les germanes, fins que a causa d’una notícia inesperada, es decideix celebrar un banquet. Aquest festí suposa una espècie d’il·luminació per als assistents, un sopar ple de xicotets miracles que les pregàries dels comensals mai no havien pogut resoldre. Aquesta escena m’ha paregut genial, hilarant, el punt central de la trama on les diferències entre la comunitat i l’exterior es fan més evidents, però també on ambdós mons s'entremesclen i es nodreixen mútuament. 

Crec, tot i que estic segura que no he entès tot el que Dinesen volia explicar, que la història és una faula contra els prejudicis i les aparences: darrere de cada personatge s’amaga una història, i cada història s’amaga darrere d’unes convencions. El festí de Babette ens parla de l’amor al proïsme, però també de la importància de l’autorrealització personal, d’aprofitar i estimar la vida i aquells amb qui la compartim. Una novel·la curtíssima per assaborir lentament.

"Les dues germanes també recordaren el que havien sentit sobre el luxe i el malbaratament forassenyat de París, i aquest pensament les va angoixar. Van cridar Babette i li van explicar que per elles la vida opulenta era un pecat gravíssim".

Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... t'agraden les històries mínimes, però boniques
Fuig si... necessites que t'expliciten totes les coses

Una dolça cançó (Leïla Slimani)

Feia molt de temps que una lectura, una història, no m’atrapava, no m’obsessionava tant com Una dolça cançó, de Leïla Slimani. Aquesta novel·leta de no arriba 200 pàgines està feta per a devorar, per deixar-se agarrar per les urpes de l’autora i gaudir, gaudir de la trama tan perversa i sinistra que Slimani ens ofereix.

Atenció lectors i lectores que tenen fills, sobretot si aquests encara són xicotets: crec que ho passareu malament amb aquesta història. Sols em puc imaginar com és d’aterrador deixar la teua criatura a càrrec d’una altra persona, especialment si és algú aliè a la família, com una mainadera. L’autora explora, incideix i furga en aquest tema, deixant aflorar les pors més primàries i intenses al voltant del fet de ser mare o pare. Supose que la temor màxima de la paternitat és que els fills moren, i és justament així com comença la novel·la: troben els dos fills de la parella protagonista assassinats a casa, i la mainadera és la culpable.

A Slimani li interessa la figura de la mainadera, aquesta persona que viu durant el dia amb una altra família, amb una altra casa, i amb un nivell de vida que segurament no té res a veure amb la seua vida pròpia. Com és ser part d’una família, però no ser-ho alhora? Com és viure en la comoditat durant el dia i tornar a la mediocritat a la nit? La qüestió dels límits, de les relacions de poder i de la dependència són clau en la novel·la: les fronteres poc definides entre persona per a la que es treballa i persona amb la que estableixes una relació personal, la balança entre el poder econòmic i el poder d’ordre emocional i la dependència absoluta en algú per tal de seguir un estil de vida determinat.

Crec que Una dolça cançó aconsegueix a la perfecció mostrar-nos els dos mons entre els que es mou Louise, la mainadera, i com aquests es van entremesclant i confonent-se afavorint així la bogeria que la portarà a l’assassinat. No obstant, i crec que és ací on rau la profunditat de la novel·la, l’autora no parla només de la família protagonista, ni de la tragèdia central de la història, sinó que conforma una fotografia crítica de la societat del moment, on tenen cabuda diferents estrats socials, amb molt d’èmfasi en la pobresa urbana, la maternitat, la paternitat (en menor mesura), les desigualtats de gènere i la hipocresia generalitzada d’una classe mitjana benestant. Una de les meues escenes preferides de la novel·la té lloc al parc on les mainaderes del barri duen els xiquets i xerren i xafardegen de les seues faenes i de les seues vides.

Sí, la podem catalogar com a thriller psicològic, i la podem gaudir així, però si deixem de banda la sinopsi i fem una lectura més atenta als detalls, a les subtileses i a les ironies, trobarem una novel·la punyent, intel·ligent i amb moltíssima sensibilitat. Si us dic la veritat, jo m’he obsessionat amb Slimani i amb aquesta novel·la que és alhora una lupa per veure aquells sectors socials que volem ignorar i un espill per analitzar-nos a nosaltres mateixos. Jo no puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la, no la soltareu.

Aquestes són margarides híbrides

Llig-lo si... t'abelleix una història de qualitat i que enganxe

Fuig si... tens fills xicotets

Ojos azules (Toni Morrison)

Vaig arribar a açò dels nobels de literatura tard i quan finalment vaig decidir posar-me al dia, tampoc vaig resseguir massa el llistat històric de guanyadors. És per aquesta raó que, llevat dels més actuals, no conec molts dels premiats antics. Toni Morrison, una de les poquíssimes dones amb aquest guardó, el va guanyar l’any que jo vaig néixer, el 1993. Algú me’n va parlar fa poc i vaig decidir provar amb la seua primera novel·la, Ojos azules (1970).

Morrison comença advertint-nos que Pecola, la xiqueta negra protagonista de la història, es queda embarassada del seu pare. Amb aquesta informació, que pertany realment al final del llibre, ja sabem que serà una lectura àrdua, amb escenes molt delicades i no recomanada per a sensibilitats massa fines. La novel·la està ambientada als anys seixanta a un poblet d’Estats Units. La narradora, que també és una xiqueta negra, ens va contant des del seu innocent punt de vista el seu dia a dia i la relació que estableixen ella i la seua germana amb Pecola. D’aquesta última sabem que ve d’una família molt empobrida, que té la pell molt obscura i que tots, inclosa ella i la seua família, pensen que és molt lletja.

Com ja sabem el final de la història, no ens importa tant el què com el com s’ha arribat a eixa situació i el per què ha passat i s’ha consentit. Així, l’autora ens explica la personalitat de Pecola i la seua problemàtica a través de l’anàlisi del seu entorn: el seu barri, la seua escola i la seua família, principalment. Coneixem la infantesa i joventut del seu pare i de la seua mare per separat, i la seua vida en comú; sabem també el passat d’altres persones que interactuen amb Pecola i la fan desgraciada, i per tant, som sabedors de les seues motivacions, el perquè són com són i fan el que fan. Com comenta ella mateixa a l’epíleg, la intenció de Morrison no és demonitzar a les persones que han sigut directament responsables del destí de la protagonista, tampoc pretén excusar-les, sinó humanitzar-les i fer-nos-les comprendre a través de la seua pròpia història.

L’òpera prima de Morrison és una prova sobre com de profundes eren les arrels del racisme als Estats Units (i encara perduren), com tenien la capacitat de pervertir la ment, els prejudicis i les actituds tant de la població blanca, com de la negra. La qüestió de la bellesa i de la percepció de la pròpia vàlua és fonamental en la història, ja que l’ideal superior de com deuria de ser una persona se basa en la raça i, per tant, en la blancor. Morrison treballa sobre aquesta idea de com la mirada blanca, externa i essencialment opressora és imposada i assimilada per la població negra, construint així un imaginari impregnat d’auto-odi i d’auto-engany.

Aquesta opressió, però, no s’explica de manera senzilla i unilateral (de blancs a negres) sinó que esdevé una xarxa plena de interrelacions entre raça, gènere i classe: els blancs oprimeixen els negres, els homes a les dones i els rics als pobres. Les dones negres acomodades, per exemple, es creuen superiors als negres pobres, a qui anomenen en la versió original niggers. La protagonista de la novel·la és negra, pobra i xiqueta i, per tant, té tots els estrats de la societat en contra.

Ojos azules és una novel·la duríssima sobre el dolor que ens podem arribar a infligir els uns als altres. Com a punt feble puc dir que m’ha semblat un poc irregular, amb passatges que avancen a un ritme prou més lent que altres. No obstant això, el punt de vista múltiple m'ha semblat molt acertat, ja que coneixem així els diversos personatges des de dins, fet que li dóna més complexitat a la història i la fa més vertadera. En tot cas, no es tracta d’una història per entretindre’s i passar una estona agradable, sinó per reflexionar sobre les causes reals de per què actuem com ho fem i sobre com podem contribuir, des de les nostres posicions privilegiades, a un món més just.  

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'interessa el racisme explicat en la seua complexitat
Fuig si... no pots soportar la premissa de la novel·la

Tsugumi (Banana Yoshimoto)

Llegint aquesta novel·la he recordat amb molta estima aquelles històries juvenils de Bromera que llegia quan era xicoteta, amb autors com Jordi Sierra i Fabra, Pasqual Alapont, Joan Pla, però sobretot amb Isabel-Clara Simó i Glòria Llobet, que sabien escriure sobre tot el que em passava pel cap aleshores: l’amistat, el fer-me gran, els problemes familiars i els amors d’estiu. Tsugumi, de Banana Yoshimoto, m’ha transportat des de Japó a aquells dies en casa devorant lectures i a l’expectativa del que em depararia el futur.

La narradora d’aquesta història és Maria, una jove que ha d’abandonar el poble costaner on ha viscut sempre per mudar-se a Tòquio amb la seua família. La seua cosina, Tsugumi, l’anima a passar un últim estiu al poblet amb ella, a mode d’acomiadament. Tsugumi sofreix una malaltia crònica que l’impedeix fer una vida normal, ja que si no es cuida massa pot empitjorar i morir-se, fins i tot. Aquesta vida envoltada en cotó-en-pèl i amb contínues atencions ha forçat un caràcter agre i egoista, tot i que en el fons no és tan dolenta com vol aparentar. Durant aquestes setmanes de vacances, les dues cosines coneixen un xic amb el que estableixen una tendra amistat, mengen gelat, passegen el gos dels veïns per la platja i viuen l’estiu sabent que no hi hauran més així.

La novel·la de Yoshimoto, de no més de 200 pàgines, ens parla i ens qüestiona sobre allò que anomenem llar: el lloc on ens sentim segurs, feliços i tranquils, on les olors i els sorolls ens són sempre familiars. La història captura perfectament aquesta època de les nostres vides on encara no tenim responsabilitats ni massa preocupacions, però no som conscients aleshores d’aquesta comoditat. L’autora ha creat un relat absolutament nostàlgic, amb una mirada constant al passat, als canvis de la vida, al fet de fer-se major i haver d’abandonar les persones i els llocs més estimats.

Com he dit al principi, a mi m’ha recordat a aquelles novel·les juvenils, però també a l’època en què les vaig llegir. Crec que és una lectura perfecta per deixar-se endur pels rius de la melangia, però sense decaure en la tristesa. No trobareu grans emocions, ni grans aventures, sinó que escoltareu les onades del mar, viatjareu a les vostres joventuts i enyorareu aquells estius ociosos. Tsugumi la pot gaudir tant un xiquet de 12 anys, com un home de 70, i per aquest mèrit i per l’atmosfera que crea al voltant de lector, la recomane especialment per passar un parell de vesprades molt agradables.

“Durant deu anys vaig viure protegida sota una mena de vel format de diferents coses. Però no hi ha ningú que noti l’escalfor que l’envolta fins que no en surt. Sota el vel hi fa una temperatura tan agradable que ni tan sols saps que hi has estat fins que t’adones que no hi podràs tornar”.

Aquestes flors són roses

Llig-lo si... t'abelleix una lectura tranquila i molt nostàlgica

Fuig si... sents reticència cap a les lectures de joventut

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Aquest és un d’eixos llibres que van rondant per casa, que els mires, els remires, però sempre acaben tornant a la prestatgeria. Estic parlant, en el meu cas, d’El déu de les coses petites, d’Arundhati Roy. Aquesta va ser la primera, i fins fa poquet l’última novel·la de l’escriptora índia, tot un èxit en el moment de la seua publicació en 1997. Jo el vaig agafar amb un poc de desconfiança i sorprenentment m’ha encantat.

Comence confessant que durant les primeres pàgines i durant una bona estona no parava de pensar que aquesta no era una novel·la per a mi: el llenguatge complicat, l’estil recargolat i estrany i la història que avançava i retrocedia en el temps me donaven molta mandra i creia que m’ho podria estar passant millor amb una altra lectura. Per sort vaig persistir i, a poc a poc, contingut i forma van anant encaixant i em vaig trobar enmig d’una història apassionant i completament absorbent.

La novel·la de Roy es podria definir de moltes maneres, però a mi m’ha arribat especialment com una saga familiar amb una trama principal que succeeix durant el nadal de 1969 a Ayemenem, una xicoteta ciutat de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia. Els protagonistes són dos bessons de set anys que, tot i no ser bessons d’un sol òvul, senten una connexió especial entre ells. Sabem des del començament que els xiquets s’han vist implicats en la mort de la seua cosina anglesa, Sophie, que havia anat a passar les vacances a casa del seu pare, l’oncle dels bessons. A partir d’aquesta premissa, l’autora reconstrueix el passat, el present (entenent-lo com l’any de la tragèdia) i el futur de tots els membres de la família.

La novel·la explica la vida de cada personatge: la mare dels xiquets, els oncles, els iaios, la tia àvia i un amic de la família. Se’ns fa un recorregut per les seues passions del passat, les seues desgràcies i les relacions que s’estableixen entre ells; bàsicament veiem totes les casualitats i totes les conseqüències dels seus actes que han fet possible, al llarg dels anys, la mort de Sophie i les seues fatals implicacions. El detall de cada acció, la repercussió de cada paraula, és essencial per a la història, formant una espècie d’espiral on absolutament tot té sentit al final. No parlem, això no obstant, d’un final inesperat, sinó d’un conjunt d’informació aparentment inconnexa que s’articula lentament per formar una gran història rodona.

El déu de les coses petites parla, entre altres temes, sobre l’amor (l’amor prohibit, censurat) i sobre la desigualtat, traduïda en una violència brutal contra tot aquell que és considerat inferior i que pot alterar la jerarquia establerta. Es tracta d’una novel·la que és un univers en sí mateix, ple d’autorreferències i amb idees que es repeteixen i es transformen contínuament, mantenint el lector sempre en aquest món cruel i oníric alhora. Jo he gaudit immensament d’aquesta història tan complexa, en el bon sentit, que ens ensenya com els xicotets detalls són els que conformen realment el nostre destí. Feu l’esforç de llegir les primeres pàgines i ja veureu la recompensa més gran que us espera.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols apuntar-te a un repte literari que val molt la pena
Fuig si... no t'agraden les coses estranyes i busques alguna cosa lleugera

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.

Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

Tres llums (Claire Keegan)

Hi ha llibres que mostren la dolçor de la vida i que alhora fan la vida més dolça. Parle de llibres que narren històries quotidianes, però que posen la lupa en aquells aspectes més agradables i tendres de la nostra existència. Un exemple pot ser Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, on una relació d’amistat i amor canvia radicalment la vida de dues persones que pensaven que ja havien viscut tot el que havien de viure. Tres llums, de Claire Keegan forma part d’aquest exquisit grup de lectures.

La nostra protagonista, una xiqueta de nom i edat incerts, és enviada a passar l’estiu a casa dels seus oncles. Ella no sap quan de temps estarà fora, ni com són l’home i la dona que l’acolliran, ni si la faran treballar al camp o li faran crepes per a berenar. Conforme van passant les poquetes pàgines de la novel·la, anem veient, gràcies a les observacions de la xiqueta, la diferència entre la casa dels pares i la casa dels oncles. Descobrim que els seus pares i els seus nombrosos germans viuen en una situació precària, de falta de diners i falta de cura i atenció pels xiquets. Els seus oncles, per contra, no tenen fills i poden (i volen) dedicar totes les atencions necessàries a la seua nova convidada: la netegen, l’ensenyen a llegir, li compren roba i llibres i l’ensenyen què és l’honestedat i l’estima.

L’estil de Keegan és absolutament minimalista. No falta ni sobra cap paraula i cada línia de diàleg és essencial per mostrar-nos la personalitat de cada membre de la família. La novel·la està narrada des del punt de vista de la protagonista, i tot i que personalment no me solen agradar els narradors xiquets, perquè no me’ls acabe de creure, aquesta vegada l’efecte ha sigut completament positiu; la mirada innocent, poruga i expectant de la narradora endinsa al lector en la història i la fa més càlida i propera.

Tres llums és una història dolcíssima, plena de tendresa concentrada i molta delicadesa. En escasses paraules, veiem com d’important és per a la xiqueta que li agafen de la mà o que li facen xicotetes confidències, per exemple, però sense caure mai en el sentimentalisme ni en clixés fàcils. Una novel·la delicada, tendra i íntima per als amants de les històries aparentment senzilles, però que t’omplen el cor d’estima al final de la lectura. Una joieta absolutament recomanable per a tot el món.

Aquestes flors són margarides híbrides (n'hi ha de moltes classes)

Llig-lo si... t'abelleix una xicoteta història intimista, delicada i minimalista

Fuig si... esperes una lectura que te dure més d'un dia

El bosque oscuro (Cixin Liu)

Un apunt important: El bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.

Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa, enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa completament en el seu món.

La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres. Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes hipòtesis.

El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents anys una civilització superior alienígena aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i les pantalles de la meua estimada Blade Runner.

El bosque oscuro conté una trama prou més complexa a la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants – com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.

La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament, però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En primer lloc tenim el masclisme sense escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat, però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament prescindible.

Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre. Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres

Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura

Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina

Fuig si... necessites saber el final de cada història

Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff)

Mai haguera triat aquesta lectura per pròpia voluntat, tot ho tenia en contra: el nazisme i la segona guerra mundial com a context històric, l’extensió d’unes 600 pàgines, i per què no dir-ho, la multitud de ressenyes llegides sobre el llibre, que a vegades en volta d’animar-me a llegir un llibre, m’atabalen i em descoratgen. Tu no ets una mare com les altres (1992) d’Angelika  Schrobsdorff va suposar un boom editorial l’any passat, quan es va publicar en castellà i en català. Ací us deixe la meua opinió gens precisa, ni categòrica, ja que la lectura m’ha deixat una barreja de sensacions, tant positives com negatives.

L’obra de Schrobsdorff són unes memòries novel·lades de la vida de la seua mare, Else, i de la seua vida en comú. la primera part de la novel·la succeeix durant els bojos anys vint a Berlín, on Else gaudeix de seua joventut i de la seua radiant personalitat entre intel·lectuals, actors, directors i artistes de tota classe. En la segona part del text, Else ha de fugir amb les seues dues filles a Bulgària per la seua condició de jueva, ja que el nazisme ha esclatat a Alemanya i prompte començarà la segona guerra mundial. A l’exili, la família es veu despresa de les comoditats burgeses amb les que sempre havia viscut, i ha d’acostumar-se a la pobresa, a la guerra, a la mort i a la malaltia.

Sens dubte, la segona part m’ha paregut molt més interessant que la primera, ja que és sols quan els personatges es queden sense res, quan es veuen uns als altres sense la màscara embellidora de la riquesa i del confort, que podem conèixer-los amb més profunditat, podem albirar els seus defectes amb més cruesa, i valorem millor les seues virtuts. En aquesta segona meitat, a més, observem amb més detall la relació entre la mare i les filles i veiem a una Else perduda, sense cap àncora, fent el possible per sobreviure i per cuidar dels seus fills.

Últimament estic interessant-me més per aquelles històries que tracten sobre les relacions entre mares i filles. Són lligams complexos, que defineixen en gran mesura la personalitat d’ambdues parts. El que m’ha arribat més endins de Tu no ets una mare com les altres és la capacitat de Schrobsdorff per saber descobrir quina classe de persona va ser la seua mare i saber-ho plasmar amb la distància objectiva i amb l’emoció necessària per recrear aquest personatge fantàstic, ple de matisos i contradiccions. Amb això no vull dir que el context de la novel·la no m’haja interessat, tot el contrari, aquest és essencial per a aquest fi, perquè ens permet veure les personalitats dels membres de la família estirades fins els seus límits.

Com a punt negatiu, hauria de dir que l’autora no coneix la contenció: no hi ha filtre tant pel que fa a l’extensió com en l’expressió de les emocions. En moltes ocasions hauria preferit, i fins i tot m’hauria semblat més potent, fer ús d'el·lipsis en la història, deixar entreveure fets i emocions, sense explicitar cada una de les accions. L’emoció, per una altra banda, pot ser massa intensa durant llargs períodes de la lectura: puc, i m’agrada, ennuegar-me amb algun passatge sentimental, però me pareix un poc abusiu si aquest passatge s’allarga durant vint pàgines.

Aquesta no és una novel·la lleugera per llegir en un cap de setmana, ni per anhelar el què passarà després. Jo l’he gaudit gràcies a la certesa de que es tractava d’una història real, que Else, les seues filles, els seus amors i els seus patiments varen existir de veritat. I tot i que no sóc amant de les novel·les sobre el nazisme o la segona guerra mundial, aquesta m'ha agradat, perquè m’ha mostrat la vida –i la família– tal com és, sense vels i sense enlluernaments.

Estes flors són ciclàmens mini

Llig-lo si... t'agrada llegir sobre mares i filles en contextos complicats

Fuig si... no tens temps ni paciència per a les 600 pàgines

El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents

Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega

Recomanem escriptores #LeoAutorasOct

Este año he decidido apuntarme a una iniciativa preciosa ideada por un grupo de twitteras lectoras: #LeoAutorasOct. La premisa es leer, compartir y recomendar autoras durante el mes de octubre, con el fin de reivindicar la literatura escrita por mujeres. Se puede participar tanto a través de las redes sociales, blogs y Youtube, o simplemente por el boca-oreja de toda la vida. Me parece una idea muy bonita, porque aunque mis lecturas están bastante equilibradas en cuanto a género, sí que es verdad que todavía generalmente los autores masculinos tienen más visibilidad que sus compañeras mujeres.

Así, os presento mi lista de ocho novelas de autoras que me encantaría descubrir o conocer en más profundidad, de las que he leído muy buenas reseñas y que creo que harán las delicias de cualquiera que se sumerja en sus obras. ¿Empezamos?

· 01 ·

Empezamos fuerte y es que Middlemarch (1872) de George Eliot es uno de mis grandes clásicos pendientes. Alabada por Emily Dickinson y Virginia Woolf, la obra de Eliot (pseudónimo de Mary Ann Evans) es una de las obras capitales de la literatura inglesa. Esta novela victoriana se centra en las vicisitudes de cuatro habitantes de la ciudad ficticia que da título al libro, y los temas principales, siempre dentro del marco del realismo, son la vida provinciana y la situación de la mujer en la época. Tengo muchísimas ganas de leerlo, pero sus 900 páginas me echan un poco para atrás. Algún día, Middlemarch, algún día.

· 02 ·

Todo cuanto amé (2003) de Siri Hustvedt será la segunda obra que lea de esta autora estadounidense. Ambientada en Nueva York y narrada des del punto del punto de vista de un historiador de arte, la novela sigue la historia de dos familias y las relaciones que se establecen entre ellas. Por lo que he leído, es un libro que se lee muy rápidamente, pero que comparte esta aura intelectual que ya pude experimentar con El mundo deslumbrante, una de las mejores novelas que he leído este año. Siri Hustvedt es una mujer apasionante, de la que también podéis leer ensayo sobre arte, neurociencia y feminismo, entre otros temas. 

· 03 ·

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang viene avalada por Magrat (blog + canal). Después de los meses que han pasado desde que leí Contra toda esperanza, me apetecen muchísimo otras memorias fuertemente ligadas a su contexto histórico. En este caso se trata del siglo XX en China, a través de la historia de tres generaciones de mujeres que nos narran todo el proceso de transformación del feudalismo al comunismo. Creo que será una lectura muy intensa y útil para entender mejor este país. Además, la parte familiar y personal seguro que hará la lectura más emocional y entretenida.

· 04 ·

Puede que la recomendación más arriesgada de esta lista sea Oso (1976) de Marian Engel. Yo no tengo muy claro si me encantará o lo odiaré, porque el argumento tiene su intríngulis: una mujer enviada a trabajar a una isla donde no vive nadie más, empieza a establecer lazos afectivos con el único ser vivo que habita allí, un oso. Por lo que he visto en algunas reseñas, la relación llega a ser sexual, pero la trama de la novela no gira alrededor de este hecho. La conexión con la naturaleza, la soledad y la libertad son algunos de los temas principales de esta obra tan controvertida y atrevida. 

· 05 ·

De Memorias de Adriano (1951) de Marguerite Yourcenar me han hablado maravillas, y ya me está esperando en las estanterías de casa. Reconozco que la novela histórica no es uno de mis géneros favoritos, pero por lo que he visto, no es tanto un retrato de un momento histórico, como la descripción de la personalidad, de la vida, del emperador romano. He leído que es una historia preciosa, muy bien escrita, que adentra al lector en las gracias y desgracias del protagonista. Creo que será una muy buena lectura.

· 06 ·

Después de leer una reseña entusiasta de Comunidad (2016) de Ann Patchett y ver que la crítica era muy buena, lo puse bien arriba en mi lista de libros pendientes. Esta novela transcurre durante cinco décadas, desde el momento en el que, con un beso, dos familias quedan unidas para siempre. Como os podéis imaginar, se trata de una de esas historias familiares, con varias generaciones, donde los personajes se quedan contigo mucho después de terminar de leer el libro. Tiene pinta de ser una novela entrañable y muy agradable de leer. 

· 07 ·

Si soy sincera tengo que confesar que la primera vez que supe sobre La edad de la inocencia (1920) de Edith Wharton fue gracias a Gossip girl. Wharton nos cuenta la decadencia de la alta sociedad neoyorquina de finales del siglo XIX. A través de la sátira, podemos ver la hipocresía, la artificialidad de sus normas y costumbres; dos mundos que chocan, el de la tradición y el de la modernidad, uno destinado a desaparecer y el otro, a instaurarse. Creo que, aunque puede que me cueste habituarme a la prosa de la autora (dicen que es muy recargada), me gustará mucho por su delicadeza en las descripciones de la sociedad y de las relaciones entre los personajes. 

· 08 ·

Tres luces (2010) de Claire Keegan es el libro de esta lista que creo que disfrutaré más. La novela está ambientada en Irlanda (y con eso ya me ha ganado un poquito) y la protagonista es una niña que se va a pasar el verano lejos de casa, con una nueva familia. La obra de Keegan ocupa menos de 100 páginas, pero dicen que es preciosa, intimista, muy sencilla de leer y que deja un sentimiento de ternura profunda en el lector.

-

Estas son mis ocho propuestas, tanto para leer durante este mes de octubre como para disfrutar el resto del año. Mirad vuestras estanterías, contad cuántos escritores y cuántas escritoras tenéis. Si la mayoría son hombres, animaos a equilibrar la balanza, leed más obras escritas por mujeres. Si el porcentaje es similar, apuntaos si queréis mis sugerencias, nunca está de más tener referencias para llenar nuestras bibliotecas. 

Otros blogs con sugerencias para #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth

___________________________________________________________

Aquest any he decidit apuntar-me a una iniciativa preciosa ideada per un grup de twitteres lectores: #LeoAutorasOct. La premissa és llegir, compartir i recomanar autores durant el mes d'octubre, per tal de reivindicar la literatura escrita per dones. Es pot participar tant a través de les xarxes socials, blogs i Youtube, o simplement amb el boca-orella de tota la vida. Me pareix una idea molt bonica, perquè tot i que les meues lectures estan prou equilibrades pel que fa a gènere, sí que es veritat que generalment encara els autors masculins tenen més visibilitat que les seues companyes dones.

Així, us presente la meua llista de vuit novel·les d’autores que m’encantaria descobrir, o conèixer en més profunditat, de les que he llegit molt bones ressenyes i que crec que faran les delícies de qualsevol que s’endinse en les seues obres. Comencem?

· 01 ·

Comencem fort, i és que Middlemarch (1872) de George Eliot és un dels meus grans clàssics pendents. Alabada per Emily Dickinson i Virginia Woolf, l’obra d’Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans) és una de les obres cabdals de la literatura anglesa. Aquesta novel·la victoriana se centra en les vicissituds de quatre habitants de la ciutat fictícia que dóna nom al llibre, i els temes principals, sempre dins del marc del realisme, són la vida provinciana i la situació de la dona en l’època. Tinc moltíssimes ganes de llegir-lo, però les seues 900 pàgines em tiren un poc enrere. Algun dia, Middlemarch, algun dia. 

· 02 ·

Allò que vaig estimar (2003) de Siri Hustvedt serà la segona obra que llija d’aquesta autora estatunidenca. Ambientada en Nova York i narrada des del punt de vista d’un historiador d’art, la novel·la ressegueix la història de dues famílies i les relacions que s’estableixen entre elles. Pel que he llegit, és un llibre que es llig molt ràpidament, però que comparteix aquesta aura intel·lectual que ja vaig poder experimentar amb El món resplendent, una de les millors novel·les que he llegit aquest any. Siri Hustvedt és una dona apassionant, de la que també podeu llegir assaig sobre art, neurociència i feminisme, entre altres temes. 

· 03 ·

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang ve avalada per Magrat (blog + canal). Després dels mesos que han passat des de que vaig llegir Contra tota esperança, m’abelleixen molt unes altres memòries fortament lligades al seu context històric. En aquest cas es tracta del segle XX a la Xina, a través de la història de tres generacions de dones que ens narren tot el procés de transformació del feudalisme al comunisme. Crec que serà una lectura molt intensa i útil per entendre millor aquest país. A més, la part familiar i personal segur que farà la lectura més emocional i entretinguda.

· 04 ·

Potser la recomanació més arriscada d’aquesta llista és Oso (1976) de Marian Engel. Jo no tinc molt clar si m’encantarà o l’odiaré, perquè l’argument té la seua complicació: una dona enviada a treballar a una illa on no viu ningú més, comença a establir llaços afectius amb l’únic ésser viu que hi habita, un ós. Pel que he vist en algunes ressenyes, la relació arriba a ser sexual, però la trama de la novel·la no gira entorn aquest fet. La connexió amb la natura, la soledat i la llibertat són alguns dels temes principals d’aquesta obra tan controvertida i agosarada. 

· 05 ·

De Memòries d’Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar m’han parlat meravelles, i ja m’està esperant en la prestatgeria de casa. Reconec que la novel·la històrica no és un dels meus gèneres preferits, però pel que he vist, no és tant un retrat d’un moment històric, com la descripció de la personalitat, de la vida, de l’emperador romà. He llegit que és una història preciosa, molt ben escrita, que endinsa el lector en les gràcies i desgràcies del protagonista. Crec que serà una molt bona lectura. 

· 06 ·

Després de llegir una ressenya entusiasta de Comunidad (2016) d’Ann Patchett i veure que la crítica era molt bona, el vaig posar ben amunt de la meua llista de llibres pendents. Aquesta novel·la transcorre durant cinc dècades, des del moment que, amb un bes, dues famílies queden unides per sempre. Com us podeu imaginar, es tracta d’una d’aquestes històries familiars, amb vàries generacions, on els personatges es queden amb tu molt després d’haver acabat de llegir el llibre. Té pinta de ser una novel·la entranyable i molt agradable de llegir.

· 07 ·

Si sóc sincera he de confessar que la primera vegada que vaig saber de L’edat de la innocència (1920) d’Edith Wharton va ser gràcies a Gossip girl. Wharton ens conta la decadència de l’alta societat novaiorquesa de finals de segle XIX. A través de la sàtira, podem veure la hipocresia, la artificialitat de les seues normes i costums; dos mons que xoquen, el de la tradició i el de la modernitat, un destinat a desaparèixer i l’altre, a instaurar-se. Crec que, tot i que potser em costarà habituar-me a la prosa de l’autora (diuen que és molt recarregada), m’agradarà molt per la seua delicadesa en les descripcions de la societat i de les relacions entre els personatges

· 08 ·

Tres llums (2010) de Claire Keegan és el llibre d’aquesta llista que crec que gaudiré més. La novel·la està ambientada a Irlanda (amb això ja m’ha guanyat un poquet) i la protagonista és una xiqueta que se’n va a passar un estiu lluny de casa, amb una nova família. L’obra de Keegan ocupa menys de 100 pàgines, però diuen que és preciosa, intimista, molt senzilla de llegir i que deixa un sentiment d’estima profund en el lector. 
Aneu a la ressenya de Tres llums

-

Aquestes son les meues vuit propostes, tant per llegir durant aquest mes d’octubre com per gaudir la resta de l’any. Mireu les vostres prestatgeries, conteu quants escriptors i quantes escriptores teniu. Si la majoria són homes, animeu-vos a equilibrar la balança, llegiu més obres escrites per dones. Si el percentatge és similar, bé, apunteu-vos si voleu els meus suggeriments, mai sobra tenir referències per omplir les nostres biblioteques.   

Altres blogs amb suggeriments per a #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth