Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols)

De tant en tant necessite com l'aire una lectura que em faça sentir en casa, que m’embolcalle amb tendresa, però amb una dosi justeta de conflicte, per fer-la més interessant. He descobert Marta Orriols (Sabadell, 1975), que per certes circumstàncies m'ha acompanyat  cada dia del mes d’abril. Anatomia de les distàncies curtes (2016) és, per ara, l’únic llibre publicat d’aquesta autora catalana, i és una xicoteta delícia.

Anatomia de les distàncies curtes és un recull de relats curts que parlen des de la quotidianitat, des de la quotidianitat alterada, més ben dit. Orriols parteix de situacions del dia a dia, dels lligams més estrets que compartim (els nostres pares, els nostres germans, les nostres parelles) per construir històries aparentment senzilles sobre xicotets actes d’heroïcitat, o de covardia, a l’hora d’enfrontar-nos als problemes que se’ns presenten. L’autora parla d’infidelitats i de parelles allunyades de la passió inicial, de dilemes que tenen el poder d’alterar les vides dels personatges i de descobriments personals que trenquen esquemes vitals.

Tenim, per exemple, una dona que, després d’una ruptura, descobreix la seua inclinació sexual; unes bessones marcades per sempre per un accident de trànsit; una estudiant de medicina que vol provar-se a si mateixa que pot reeixir en aquest camp; o una mare i una filla amb problemes de comunicació. En molts contes es toquen temes sensibles (morts, desgràcies, avortaments) que en unes altres mans es podrien haver convertit amb massa facilitat en històries lacrimògenes. Orriols, però, condueix cada una de les trames amb molta cura i infinita delicadesa, perquè tot el que li quede al lector siga una punxadeta al cor i una sensació de tendresa i estima a l’estómac. No trobem un excés de dramatisme, ni floritures estilístiques, ni històries èpiques, sinó unes finestres estretes a través de les quals observem, com a bons voyeurs, les converses, pensaments i accions més íntimes de persones com nosaltres.

En general, els relats adopten un punt de vista femení, independentment de si els protagonistes són dones o homes: l’empatia, el reconeixement de la sensibilitat aliena (fins i tot cap a un llamàntol), la sensualitat i el tedi i la bellesa de la rutina impregnen les pàgines d’aquest recull. A mi m’ha semblat una proposta molt nostàlgica, m’ha fet sentir com si estiguera a casa i m’estigueren cuidant i mimant enmig d’una remor compassada. Els contes que m’han emocionat més han sigut Tots els colors, que parla de l’autodescobriment, Sísif a la novena planta, que planteja la complicada tasca de prioritzar els diferents aspectes de la nostra vida, i Estratègies de comunicació, sobre com entendre’ns a pesar de les diferències. Aquest últim m’ha colpit intensament.

Posar en valor la quotidianitat i les persones corrents ha sigut, crec, la principal tasca de Marta Orriols a Anatomia de les distàncies curtes, un objectiu que ha assolit amb mèrits. Amb un estil senzill, que no simple, l’autora és un bon exemple per demostrar que la bona literatura es distingeix pel com i no pel què. Si un llibre tinguera el poder d’abraçar físicament al lector, seria aquest.

Aquests són girasols

Llig-lo si... vols passar una estona molt agradable
Fuig si... vols allunyar-te de la quotidianitat

El amor molesto (Elena Ferrante)

Ara ja em feia un poquet de vergonya dir que no havia llegit res d’Elena Ferrante, l’autora italiana que ha emocionat lectors d’arreu del món especialment amb la seua tetralogia de les dues amigues. He començat pels inicis, amb la seua primera novel·la, El amor molesto (1992), que es pot trobar en un recull titulat Crónicas del desamor, juntament amb dues altres novel·les, o en un volum independent.

La protagonista de la novel·la és Dalia, una dona en la quarantena que torna a Nàpols, la seua ciutat natal, després de la mort prematura de la seua mare, Amalia. Dalia, marcada per una infància farcida de violència domèstica, estretors econòmiques i una relació complicada amb i entre els seus pares, es proposa descobrir què va passar durant els últims dies de la vida de la mare, les circumstàncies de la seua mort, com era la seua existència, qui era realment. A través de diversos personatges –la veïna tafanera, l’amic del barri, un home envoltat de records que fan mal– anem descobrint el passat de mare i filla.

Confesse que m’he sentit perduda durant gran part de la lectura, em perdia en les anades i vingudes en el temps, en la complexitat dels personatges i en les confessions que es van soltant a poc a poc. Em sentia hipnotitzada, per altra banda, per l’estil, que m’embolcallava i que contrastava en la duresa de la història, en el fàstic que l’autora pretén que sentim en alguns passatges. Nàpols conforma un personatge essencial més en la novel·la: ens trobem davant d’una ciutat asfixiant, un ambient brut, recarregat, angoixant, jo me l’he imaginat, fins i tot, apegalós, ple d’ombres i carrerons estrets. Aquesta atmosfera reforça l’ansietat de Dalia, el seu descens cap als inferns, els obstacles que ha de travessar per arribar a una conclusió sobre el final de la seua mare. La cruesa de la història també es veu reflectida en tot un ventall de fluids corporals (regla, sang, suor, semen) que ressalten la salvatgia, o naturalitat, dels actes que es descriuen.

Els personatges d’El amor molesto no estan tallats a base de cap patró, no són bons ni dolents, sinó complicats, plens de secrets i turmentats per traumes originats dècades enrere. Dalia, per exemple, se’ns presenta com una persona racional, perfectament normal, però l’anem acompanyant en la seua caiguda en espiral, en el seu retorn al passat i en les seues reflexions sobre una de les qüestions elementals de l’obra, això és, sobre la seua identitat. Com s’apunta en el pròleg del recull, com a lectors ens podem arribar a preguntar sobre l’estabilitat mental dels personatges, perquè els veiem constantment despullats de les convencions socials a què estem més acostumats, que refinen i igualen respostes i actituds.

Ferrante explora el cau de les obsessions infantils, d’aquells monstres que ens habiten durant els primers anys, invisibles per als grans, i que modelen el camí cap a l’adultesa. M’ha interessat, sobretot, la manera de descriure el vincle extremadament complex entre mare i filla, com es veuen l’una en l’altra, com viuen dins de l’altra, com es devoren l'una a l'altra. M’ha agradat l’inici de la novel·la i la seua resolució, però el cos m’ha confós massa i l’ambient tan obscur ha sigut excessivament sufocant per a mi. Vaig viure una experiència similar amb la lectura de Nada, de Carmen Laforet, que exposa una realitat familiar i urbana amb característiques compartides. Llegiu El amor molesto per la valentia de l’autora de tocar uns temes tan complexos amb un estil impecable, no entreu si no voleu sentir-vos bruts en l’acabar-la.

“Tal vez, finalmente, de aquellos dos días sin tregua solo importaba el trasplante del relato de una cabeza a la otra, como un órgano sano que mi madre me hubiese cedido por afecto”.

Aquesta planta és una bacopa

Llig-lo si... vols sentir-te remogut per una història

Fuig si... prefereixes novel·les lluminoses, alegres

Tiempo de vida (Marcos Giralt Torrente)

La “literatura del jo”, això és, la narració de les vivències pròpies de l’autor a través dels recursos clàssics d’una ficció literària, està molt de moda. Tenim a Lucia Berlin, que tot i haver escrit entre els anys setanta i noranta, va ser fa poc quan va sorgir el boom pels seus escrits. Helen Macdonald és un altre exemple, amb el seu llibre sobre la superació del dol del seu pare. Fins i tot m’atreviria a dir que l’última novel·la de Delphine de Vigan s’emmarca dins d’aquesta tendència. Tiempo de vida (2010), de Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) és la narració despullada de la relació de l’autor amb el seu pare i la gestió de la malaltia terminal d’aquest.

Giralt Torrente adopta des de la primera línia un punt de vista no ficcionat, el de l’autor que vol escriure sobre el seu pare. L’escriptor planteja en les primeres pàgines la base estilística sobre la que construirà la història, ens prepara per al que serà una obra realista, sense aparents adorns en la trama, un intent metaliterari (escriu sobre el fet d’escriure) d’autenticitat, que ell explica així: “El reto, lo nunca hecho. Hablar por primera vez con la propia voz. Una sensación nueva que aturde: no poder inventar”.

L’obra està dividida en dues parts principals. Durant la primera meitat, l’autor ens parla de la seua infància, joventut i primera adultesa, de la separació dels seus pares i del conseqüent abandó del seu pare pel que fa a les necessitats més bàsiques del fill, tant materials (la falta diners en els moments de més penúria o de regals d’aniversari) com afectives (la manca de converses paternals, l’absència en la quotidianitat). Durant aquestes pàgines, Giralt Torrente fa un recorregut cronològic dels moments clau de la seua vida i exposa la relació conflictiva amb el pare, un vincle marcat per la rancúnia, les crítiques i els retrets, però també per l’anhel d’aprovació i pels intents, no sempre efectius, d’ambdues parts, d’establir un lligam emocional. A la segona part es narra la detecció de la malaltia terminal del pare, totes les gestions necessàries per a fer front a les estades d’hospital i a les cures pal·liatives i l’obertura, davant de l’imminent final, dels sentiments, de les confessions i de les disculpes entre pare i fill.

Si bé els retrats dels dos personatges principals, el pare i el fill, m’han paregut d’allò més complets i realistes, plens de matisos, de llums i d’ombres, l’estil de l’autor m’ha acabat cansant. Davant de la voluntat d’apropar-se a l’objectivitat, de ser el més realista possible, l’escriptura m’ha semblat massa asèptica, allunyada de les emocions que la història requeria. La conseqüència del llenguatge lacònic, quasi fred, ha sigut la del meu allunyament total de la història: anava passant pàgines i no m’importava el que llegia. Les idees es van repetint contínuament, les mateixes elucubracions es reprodueixen sense aportar valor al que ja s’havia explicat abans. Sols he arribat a sentir empatia amb la història al final, que aporta un punt més d’emotivitat que la resta de la novel·la: un cercle que es tanca, una reconciliació preciosa amb ell mateix i amb el seu pare, un aprenentatge sobre la vida i sobre el temps, que mai en sobra.

No em podria atrevir a dir que Tiempo de vida és una mala novel·la, perquè no ho és. Està bellament escrita, el tancament el trobe perfecte i les figures del pare i del fill estan molt ben perfilades. No obstant això, per a mi, ha sigut una lectura avorrida, repetitiva. M’ha estranyat que un dels personatges secundaris, la parella del pare, estiguera tan demonitzat, tenint en compte el propòsit de realisme de l’autor. Entenc que el gust per aquest tipus d’estil depèn del lector. En aquest cas, reconec que no és un llibre per a mi.

“Todo el mundo tiene padres y todos los padres mueren. Todas las historias de padres e hijos están inconclusas, todas se parecen. La vergüenza, los pudores. Los propios y los ajenos”.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... aprecies l'honestedat en l'escriptura
Fuig si... no t'agrada que et repetisquen les coses una i altra vegada

El corzo (Magda Szabó)

Tenia moltes ganes de llegir una novel·la així, una història ben rodona, profunda, d’aquestes amb personatges potents i amb molta intensitat en la narració. El corzo (1969), de Magda Szabó (Debrecen, Hongria 1917), ha sigut aquesta lectura que tant esperava.

Tenim com a màxima protagonista a Eszter, una reconeguda actriu de teatre que exposa els seus desitjos més obscurs, la seua rancúnia i la seua malícia a través del seu odi cap a Angéla, una antiga companya d’escola amb qui es retroba quan és adulta. La novel·la és una confessió a l’amant, on li narra tota la seua vida i on li exposa la seua cara més amagada, aquella part de la seua existència, de la seua infància, que no ha contat mai a ningú i que explica la seua personalitat tan canviant i irracional. Eszter li conta a la seua parella com es va criar amb una família d’arrels aristocràtiques, però enmig d’una pobresa anguniosa. Amb un pare molt malalt i amb una mare absolutament atenta al seu marit, Eszter era l’encarregada de fer totes les feies de la llar, de buscar aliments allà on no hi havia i de guanyar diners per poder mantenir la salut del seu pare.

Angéla, a la que tot el seu entorn adorava, filla d’una família benestant, generosa, fràgil i amable, es converteix en la diana dels ressentiments de la protagonista. És l’espill de les seues frustracions, és tot allò que ella no ha pogut ser, és la persona que ha tingut a l’abast tot el que ella no ha pogut tindre. A través del record de la infantesa compartida, dels contrastos entre les dues companyes, comprenem el profund odi que ha anat enverinant la vida d’Eszter i totes les relacions que l’han acompanyat.

L’estructura de la novel·la és un poc confusa al principi, ja que aterrem com a lectors enmig del monòleg de la narradora, amb una llarga llista de noms dels quals no coneixem els lligams que hi ha entre ells. Szabó va voler que l’inici fóra com si ens tiràrem de cap a una piscina, sense necessitat de preparació ni de presentacions. La narració combina el present, on Eszter ja és una dona amb recursos, amb els seus records més àrids. El punt fort d’El corzo, com us podeu imaginar, és el retrat de la protagonista, que a mi m’ha recordat especialment a Scarlett O’Hara: una dona complexa, farcida de contradiccions, amargada per la malícia i corcada per l’enveja, que busca desesperadament poder sincerar-se amb algú, però que no s’hi veu amb forces.

La construcció dels personatges secundaris també és una delícia, sobretot la dels pares. Trobem una adoració total al pare malalt, un amor pur que Eszter no torna a sentir cap a ningú més, i una relació molt especial amb la mare, amb qui se sent a vegades identificada. El lligam paternofilial, amb totes les seues complexitats, està bellament descrit. Com a rerefons de la trama, trobem el context polític de la segona guerra mundial i el comunisme que es va implantar posteriorment a Hongria, una realitat social que s’entreteixeix amb la història personal d’Eszter.

El corzo és una novel·la d’emocions crues amb uns personatges fantàstics, que us quedaran amb vosaltres dies després de passar l’última pàgina. És una d’aquestes lectures que acompanyen, amb les que et pots capbussar i oblidar per un moment tot el que t’envolta. L’edició de minúscula és una preciositat, que combina perfectament amb la força i amb la bellesa de la història Szabó.

“Pobrecita Angéla, con sus manitas, con su botiquín de primeros auxilios, con su bonito andar, qué bonitos debían de ser sus vendajes, con gasas y esparadrapos. Todo el mundo se mostraba siempre cortés con ella; los moribundos, los heridos, procuraban sucumbir por causa de alguna hemorragia interna para no ensuciarle las manos de sangre”.

Aquestes flors són bellis

Llig-lo si... t'agraden els personatges femenins complexos, que no busquen agradar-te

Fuig si... no suportes que algú et conte totes les seues manies i desgràcies

Anatomia d'un engany (Sarah Vaughan)

Últimament estic llegint una sèrie de textos allunyats de la meua zona de confort literària, per temes d’estudis. No vaig ressenyar en el seu moment un llibre juvenil que va passar desgraciadament per les meues mans (Bad boy’s girl, de Blair Holden), però ara m’atrevisc amb Anatomia d’un engany (2018), de Sarah Vaughan.

La novel·la de Vaughan, escriptora i periodista anglesa, és un thriller psicològic i polític que té com a tema principal l’abús sexual i de poder. Un polític britànic, íntim amic del primer ministre i amb una carrera prometedora, es veu involucrat en un cas judicial vinculat amb una relació extramatrimonial que va mantenir amb una companya de treball. Kate, l’advocada de l’acusació, està convençuda de la seua culpabilitat i les línies entre el que és professional i el que és personal es desdibuixen. La muller de l’home acusat ha d’afrontar una part de la seua parella que desconeixia, o que no volia veure.

Quan llisc un llibre de caràcter comercial, que no és molt sovint, és perquè espere entreteniment absolut, no poder deixar de llegir, voler tornar a casa per veure què passarà després. Em va passar això amb Big little lies, de Liane Moriarty, i em passa també amb alguns llibres de ciència-ficció. Aquest se m’ha fet pesat, m’ha costat acabar-lo i, per tant, no ha complit amb la funció bàsica que demane a aquest tipus de literatura. A més, la història presenta diverses deficiències.

En primer lloc, el llibre s’ha venut com la novel·la del #metoo, el moviment de denúncia d’abusos sexuals que va començar a principis del 2018 arran de les múltiples acusacions al productor Harvey Weinstein. Com Vaughan parla de la importància del consentiment i de la impunitat del poder, pareix que ambdues coses encaixen, però no és així. No estem davant d’una història feminista ni reivindicativa, sinó que ha tingut la sort de coincidir amb un moviment que afortunadament està molt present en l’agenda mediàtica. A banda d’aquesta premissa, que pot comportar la creació d’expectatives impossibles, a la trama li falta ritme i coherència, i els personatges perden força i versemblança a mesura que avancen les pàgines.  

Ja podeu intuir que Anatomia d’un engany no m’ha fet gens el pes. És una llàstima, perquè la premissa era interessant, però aquest potencial no s’ha arribat a desplegar. No vull insinuar que no m’ha agradat pel fet de ser una novel·la comercial. Si bé és cert que no l’haguera llegit de manera espontània, admire els autors que creen històries que apassionen un gran nombre de lectors i que creen addiccions amb els seus llibres, de tant en tant m’agrada posar-me en les seues mans. No obstant això, si us trobeu en un moment així, si necessiteu una lectura lleugera, ràpida i amena, us recomane que investigueu millor altres opcions.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... eres amant dels drames de jutjats

Fuig si... busques una història profunda / entretinguda / ben construïda

Tanta innocència (Pilar Prim)

M’encanta llegir relats, soc de les fermes defensores de què si un conte està ben construït, no té res a envejar a una bona novel·la. Així, quan Pilar Prim (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1954) que és companya meua en un curs, va comentar que li publicaven un recull de relats, em vaig llençar. Prim és una lectora exigent i, per tant, jo ja esperava que fora un llibre de qualitat. El títol és Tanta innocència (2018).

El recull, d’un total de 117 pàgines, compta amb vint-i-un relats d’extensions variables, trobem històries de mitja pàgina, això és, microcontes, i d’altres de no arriba a la vintena. Prim ha construït una sèrie de fragments de vida en els que explora l’existència més íntima de diverses dones d’edats i entorns diferents: a “Croooc” tenim una xiqueta pensant en el plaer de fer una malifeta, mentre que a “Miss Bombón” una adolescent estalvia per operar-se els pits.

Què esperem de la vida en cada una de les seues fases? I què esperen els altres de nosaltres? L’autora explora les expectatives i les frustracions vitals de les protagonistes, els seus desitjos més amagats, aquelles pors que no es poden confessar ni a elles mateixes. L’anhel irrefrenable de romanticisme, de llibertat, de companyia o de soledat dels personatges, amb els que generalment ens podem veure perfectament identificats. Un aspecte important de tot el conjunt és la voluntat de transmetre els estats d’ànim a través de les olors, del tacte, dels sorolls: una experiència sensorial on tenen especial rellevància les flaires de les flors (hi trobem tot un jardí entre les pàgines de Prim).

La ciutat i el camp són els dos escenaris principals dels relats, sense acabar d’idealitzar cap dels dos. La narració també alterna present i passat, recreant-se sobretot en els records, en moments tendres i dolorosos d’infantesa que marquen les vides dels personatges. L’autora ha posat molt d’èmfasi en descriure diferents lligams familiars (avis i néts, mares i filles i germanes) i les complicitats i complicacions que es creen entre ells. Hi ha cinc relats que m’han agradat especialment: “Flaire d’azalees”, que ens conta un brillant futur frustrat; “Somies l’olor del bosc”, que ens fa reflexionar sobre el que esperem de la vida quan ja hem fet tot el que se suposava que havíem de fer; “Quito-Nova York, fila 23”, que parla sobre una mare i una filla amb molta distància física i emocional entre elles; “Rutina mortal”, una narració ben potent en només tres paràgrafs; i “Una casa vora el mar”, que ens descriu l’ànsia d’una vida pròpia.

A mi m’ha faltat un poc més d’intensitat en els relats, m’haguera agradat que Prim haguera fet un pas més en les històries, ja que a vegades he notat que es quedaven a mig acabar. De totes maneres, aprecie la subtilesa de la narració, els fantàstics personatges femenins que ens ofereix l’autora i la varietat de situacions que presenta. Hi trobareu contes realment inspiradors.

 “Hi ha moments en què necessites viure en la memòria. Entres dins l’escena. Guspires de temps. Instants que hi són i no marxaran mai”.

Aquestes flors són dimorfoteques

Llig-lo si... t'agraden les històries intimistes i l'olor de les flors

Fuig si... busques acció i finals definitius

La uruguaya (Pedro Mairal)

No passa moltes vegades que una novel·la argentina de cent-i-poques pàgines creue tantes fronteres com ho ha fet La uruguaya (2016) de Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970). Traduït ja a uns quants idiomes, el llibre de Mairal va ser una de les sensacions literàries de 2017 a Espanya.

La uruguaya narra un dia en la vida de l’escriptor fictici Lucas Pereyra, un home d’uns quaranta anys que es veu atrapat en una rutina familiar infeliç. Pereyra viatja des d’Argentina fins a Montevideo per treure del banc els diners d’uns avançaments editorials, aprofitant que a Uruguay no li devaluen tant els diners com al seu país, tot i que l’operació que té planificada és il·legal. Els diners no són més que una excusa per quedar amb Guerra, una jove amb qui va viure un brevíssim affair un any abans. El que havia de parèixer una jornada fantàstica per al protagonista (diners a la butxaca i sexe amb la dona que desitja) acabarà convertint-se en una tragicomèdia fregant l’absurd, en el bon sentit.

Tenim un personatge un poc arquetípic: un home en la crisi dels quaranta cansat de l’esforç de criar un fill i insatisfet de la relació amb la seua parella, que busca recuperar guspires de la seua joventut a través d’aventures passatgeres amb dones joves. El plantejament confesse que no és massa atractiu, però l’evolució de la història, la decadència del protagonista i l’ús del llenguatge fan que aquesta premissa tan prototípica es convertisca en una novel·la amb un gran atractiu.

La uruguaya està escrita en argentí: les conjugacions verbals, els adjectius i els noms són els propis del país de Mairal. Al principi pot xocar un poc si no estem acostumats (jo encara tenia present a la meua estimada Mariana Enriquez), però el llenguatge no es converteix en cap moment en una barrera per comprendre la història, al contrari. A mi, personalment, m’ha encantat l’ús que es fa de l’argot col·loquial, la translació tan divertida de l’oralitat a les pàgines escrites. Un altre punt important de la novel·la és l’humor, ens riem de la misèria de Pereyra per com ens la conta, amb una mirada còmica, àcida i desencantada sobre la vida familiar, sobre l’amor i sobre les convencions socials.

Aquesta novel·la ha tingut molt d’èxit i jo crec que una de les raons de la seua popularitat és que és un llibre ideal per al lector no habitual: és molt breu, senzill de llegir i amb una trama que t’atrapa fins a l’última pàgina. Bàsicament, és un llibre fàcil de regalar i de recomanar, sense massa risc de fallar. Marial exposa una narrativa molt masculina, farcida de testosterona i desig sexual (com endur-se al llit a Guerra és l’objectiu primordial del protagonista), però molt honesta i autocrítica, també. La masculinitat que hi impera pot tirar enrere alguna lectora acostumada a una mirada més femenina, però jo li aconsellaria que intentara veure més enllà de la superfície, perquè tots i totes, al cap i a la fi, podem entendre i empatitzar amb la crisi de Pereyra.

La uruguaya és una lectura agradable, molt divertida. Una epopeia en miniatura sobre la necessitat d’un home de retrobar la seua joventut i sobre les conseqüències que aquest anhel impossible comporta. Una novel·la que no us furtarà més de dues vesprades i que agraireu per la seua honradesa i per la seua visió descarnada de les estructures socials i familiars actuals.

“La guitarra siempre me quedó grande, demasiadas cuerdas para tener en cuenta, demasiadas notas en ese puente. Para un autodidacta, el ukelele es ideal. Entendí que prefería tocar bien el ukelele que seguir tocando mal la guitarra, y eso fue como una nueva filosofía personal. Si no podés con la vida, probá con la vidita”.

Aquesta planta és una escal·lònia

Llig-lo si... vols passar-ho molt bé amb una lectura
Fuig si... no t'abelleix sentit-te identificat amb un home en la crisi dels 40

La veu i el poder de les dones (Mary Beard)

Després de la polèmica Teoria King Kong, em varen recomanar llegir La veu i el poder de les dones o Mujeres y poder, en castellà, (2017) de Mary Beard (Much Wenlock, Regne Unit, 1955), un assaig interessantíssim sobre la veu de les dones en les estructures de poder a través de l’anàlisi del món clàssic grec i romà.

El manifest de Beard, reputada historiadora especialitzada en estudis clàssics, està compost per dues conferències que l’autora va impartir els anys 2014 i 2017 i que posteriorment s’han actualitzat lleugerament. El text comença amb l’anàlisi del primer exemple documentat on es descriu com un home diu a una dona que calle. Aquesta escena té lloc a l’Odissea d’Homer, quan Telèmac, fill d’Ulisses, fa callar Penèlope, la seua mare, dient-li que se’n torne dins la casa i que s’ocupe de les tasques pròpies d'una dona (com el teler), ja que el relat (mythos, el discurs públic) ha d’estar en mans dels homes i sobretot d’ell. Trobem, per tant, el silenciament de l’autoritat d’una dona per part d’un home, en aquest cas, molt més jove que ella. Un inici ben emblemàtic i potent per obrir-nos les portes a totes les idees que Beard ens té preparades.

L’autora exposa i analitza diferents escenes de la mitologia i de la història clàssica perquè vejam que a les arrels de la cultura occidental, tot i que no és l’única influència cultural i social que ens ha arribat, ja estava molt present el domini dels homes en els cercles de poder i el menyspreu de les capacitats de les dones per ocupar-los. Una idea interessant que s’exposa és el de l’androgínia com a accés al poder: les dones que han arribat a ser poderoses és, generalment, perquè han imitat l’aparença i l’actitud masculina, com Merkel i Hillary Clinton amb els seus trages-jaqueta o Atenea, deessa de la guerra, representada sempre amb roba de guerrer. Un fenomen similar ocorre amb el timbre de veu, sent el to greu el més relacionat amb l’autoritat.

Una altra idea per reflexionar és el fet que, freqüentment, les dones que sí que han arribat a copar llocs de poder centren els seus discursos en “temes femenins”, com l’atenció a la infància o la violència de gènere. L’autora deixa clar que si volem dones governant i dones dirigint no és només perquè vulguem treure a la llum aquests assumptes (que per descomptat que volem), sinó perquè no ens podem permetre no escoltar el que les dones opinen sobre economia o tecnologia, per exemple, temes que impliquen a tota la societat.

Els arguments que presenta Beard sobre la política actual són molt suggestius, però el que a mi m’ha encantat de La veu i el poder de les dones ha sigut, sense cap dubte, aquest paral·lelisme entre els personatges i els mites grecs i la problemàtica actual. Les reflexions sobre Clitemnestra (Agamèmnon, Èsquil), les amazones, Lisístrata (Aristòfanes) o Medusa m’han fascinat, tant per l’explicació planera dels mites, com pel punt de vista adoptat per l’autora centrat en el gènere, que fa que mirem aquestes narracions, escrites fa més de 2.400 anys, amb uns altres ulls. A mi m’haguera agradat un text més llarg (les cent pàgines se m’han quedat un poc curtes), centrat sobretot en aquests raonaments, així que ara em posaré a investigar la bibliografia d’aquesta interessantíssima autora.

“Si queremos avanzar de verdad, hemos de volver a algunos de los principios básicos de la naturaleza de la autoridad hablada, de aquello que la compone y de cómo hemos aprendido a oír autoridad allí donde la oímos. En vez de impulsar a las mujeres a reeducar la voz, deberíamos analizar las fallas y fracturas que subyacen en el discurso masculino dominante”.

Aquestes flors són gerberes

Llig-lo si... t'abelleix un text feminista amb un punt de vista diferent

Fuig si... t'agraden els textos que aprofundeixen més en els arguments que presenten

Teoria King Kong (Virginie Despentes)

Jo sóc tot el contrari a Virginie Despentes. Sóc generalment tímida, insegura i amb un cos normatiu. Alguna vegada he fet com si no sabera alguna cosa o he rebaixat les meues capacitats davant d’algú per no intimidar massa, per fer sentir més còmode al meu interlocutor (masculí). Fins fa poc pensava que fer-se la innocent era un avantatge, una manera de tindre una vida més fàcil. I ja us ho dic, per si hi ha algú que encara no ha arribat a esta conclusió: riure’s d’allò que no té gràcia, fer-se l'estúpida, entrar a una habitació amb el desig d’agradar a tot el món és esgotador i, a la llarga, contraproduent. Quantes vegades m’he queixat que la gent em descrivia amb adjectius com "mona", però no com a “competent”, per exemple, quan la culpable directa era jo (i el context que em confirmava que la meua actitud era la correcta)?

Us dic tot això (una xicoteta confessió) perquè enteneu que durant la lectura de Teoria King Kong (2006), jo sentia com si Despentes (Nancy, França, 1969) em parlara a mi directament, com si em diguera: “Laia, realment val la pena?” Despentes, amb una veu poderosíssima, ens conta les seues reflexions sobre el patriarcat, incidint en la prostitució, la pornografia, les violacions, els rols tradicionals de gènere, la feminitat i la masculinitat. És una punyalada a la panxa, un text demolidor, no apte per a ànimes sensibles.

Com és un llibre tan curt, els temes que es tracten s’exploren de manera molt intensa, però la brevetat, per sort o per desgràcia, no permet una indagació massa profunda de les problemàtiques que s’exposen. Així, l’autora, després d’una introducció impressionant, passa a narrar en cada capítol els aspectes que més li interessen del feminisme. Tenim, en primer lloc, una reflexió sobre la violació que va sofrir Despentes de jove, una escena de la seua vida a la qual recorre contínuament de manera obsessiva. Ací comenta la indefensió i la immobilitat que va sentir aquella nit, així com l’actitud que va adoptar després, l’obligació social de sentir-se víctima i de no poder tornar a fer una vida normal: una violació se suposa que ha de trencar-te per sempre, t'impedeix tornar a viure una sexualitat sana. Recordeu el juí de la violació dels Sanfermines, on es posava en dubte la violació pel comportament posterior "normal" de la víctima.

Més tard, s’entra en el debat de la prostitució: un tema que divideix moltes vegades al feminisme, ja que algunes dones estan a favor de l’abolició i algunes de la legalització. Aquest capítol, segons la posició en què et trobes dins d’aquesta discussió, pot ser dur d’empassar, ja que l’autora defèn la prostitució com qualsevol altre treball assalariat. Jo ací tinc algunes reticències, però la confrontació d’opinions sempre és positiva. La pornografia, un altre assumpte polèmic, és detallat posteriorment, amb una conclusió interessantíssima sobre la relació entre el porno (i l’exploració pública del desig sexual femení) i la classe social.

Podem estar més o menys d’acord amb les idees de Despentes, però l’objectiu de Teoria King Kong no és assentir com un robot a cada pàgina que llegim, sinó remoure consciències, fer-nos preguntes, discutir amb la persona que tenim al costat, crear debat. I això ho ha aconseguit. Jo, personalment, he de treballar en les meues coses, en com em puc afrontar al món, en com la feminitat, més que un avantatge, com pensava abans, és més bé una gàbia. És gràcies a lectures com aquesta, que m’interpel·len directament, que puc (podem) repensar-nos a nosaltres mateixos (homes i dones) i el món en què vivim.

 “La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil […] Se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres, querer gustarles. No hablar demasiado alto. No expresarse en un tono demasiado categórico. No sentarse con las piernas abiertas […] No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa". 

Gràcies, Virginie.

Les flors son hortènsies

Llig-lo si... estàs preparat per a un text demolidor i polèmic

Fuig si... tens les idees molt clares i vols matindre't fidel a aquestes

El domingo de las madres (Graham Swift)

La revista literària Granta va seleccionar l’any 1983 els millors novel·listes joves britànics. El distingit grup estava format, entre altres, per Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Martis Amie i Graham Swift (Londres, 1949). Alguns d’aquesta llista també formen part de l’anomenat Dream Team: novel·listes britànics que varen sacsejar les lletres angleses en la dècada dels vuitanta i que en castellà es poden trobar a l’editorial Anagrama. A poc a poc vaig explorant aquest grup, i aquesta vegada li ha tocat el torn a El domingo de las madres (2016), de Swift.

El domingo de las madres és una novel·la curta –160 pàgines amb una lletra ben gran i molts marges–  de caire preciosista i amb molta introspecció. Tota la història transcorre en un dia, el 30 de març de 1924. Aquest dia és, en l’Anglaterra dels anys vint, el diumenge de les mares: l’única jornada de l’any en què criats i criades deixen de treballar i van a visitar a les seues famílies. Coneixem a Jane Fairfaix, una jove que serveix a família benestant, òrfena, que no té ningú a qui visitar aquest diumenge, així que passa el dia amb el seu amant, fill d'un matrimoni proper a la família per a la qual ella treballa.

La novel·la és tota una reflexió des del punt de vista de Jane sobre com aquest dia canvia tota la seua existència i la de les persones que l'envolten. Entre que es reuneix al matí amb la seua parella clandestinament (ell es casarà en unes setmanes amb una jove de la seua classe social) fins que arriba la nit, ocorren una sèrie de fets que transformen completament el futur de la protagonista. Si a El que resta del dia trobàvem un majordom dedicat fins a l'ànima a la seua professió i al seu senyor, ací tenim una criada independent, d'esperit lliure i amb un futur indefinit i, per tant, atractiu. A través d'una narració que oscil·la entre el passat i el futur de la protagonista, Swift va jugant delicadament amb el món de les possibilitats, dels “i si”, de les decisions clau que canvien el rumb de les nostres vides.

Per a mi, a banda del preciós estil, el punt fort d'El domingo de las madres és la construcció de la protagonista, una subversió del clàssic rol de criada òrfena de qui no sentim cap llàstima: sabem que és gràcies a la infantesa que ha tingut i a la seua experiència com a servent, que Jane tindrà un futur brillant. És una criada, però amb moltíssima més vida, llibertats i expectatives que les famílies adinerades per a les que treballa, persones que formen part d'un món aristocràtic decadent destinat a desaparèixer.

La novel·la de Swift no és de fàcil recomanació, la prosa pot arribar a ser un poc complicada i la introspecció, que ocupa una bona part de les pàgines, pot no ser massa interessant per al lector àvid d’acció. Es tracta, no obstant això, d’una obra que destil·la subtilesa i agudesa. El domingo de las madres és un joc d’intel·ligència continu amb el lector que us agradarà sempre que hi entreu sense esperar llegir una història convencional.

“A lo largo y ancho del país, criadas y cocineras y niñeras habían tenido el día libre, pero ¿alguna de ellas se había “desmelenado” tanto como ella? [...] ¿Podría haber hecho lo que había hecho aquella mañana si hubiera tenido una madre a la que visitar? ¿Podría haber tenido la vida que aún no sabía que tendría?”

Les flors són margarides

Llig-lo si... vols descobrir una protagonista interessantíssima

Fuig si... t'abelleix una lectura d'estil més assequible

Wonder (R.J. Palacio)

Quan el món es complica sempre ve de gust veure una pel·lícula o una sèrie que sabem que ens tranquil·litza (en el meu cas és Gilmore girls o Parks), o llegir un llibre que ens torne la calma i que ens transmeta emocions boniques. Wonder (2012), de R.J. Palacio (Nova York, 1963) ha sigut una xicoteta bassa d’innocència enmig d’unes setmanes un poc confuses per a mi.

Wonder és una novel·la infantil/juvenil, adreçada sobretot a xiquets dels 8 als 12 anys, però que qualsevol adult pot gaudir independentment de la seua edat. La història té com a màxim protagonista a August, un xiquet de 10 anys que va néixer amb greus anomalies en el rostre, i que comença per primera vegada a anar a l’escola després d’haver estat educat en casa amb la seua mare. Reconec que aquesta premissa pot repel·lir a aquells lectors que fugen de llibres lacrimògens i d’històries de malalties i deformitats, però Wonder no és un dramón, és una lectura senzilla, tendra i que inculca uns valors humans que cal no oblidar per molt que ens fem grans.

La cara d’August no passa desapercebuda, no es pot amagar darrere dels cabells o amb un poc de maquillatge: destaca entre la multitud, la gent es queda mirant-lo sense reserves i fins i tot els xiquets s’espanten. Així, començar a anar a l’escola, que està plena d’altres persones que encara no s’han acostumat a la seua presència, és un pas de gegant, és un pas cap a l’abisme, és exposar-se a un turment. Però tot i els problemes que el fet de ser diferent (molt diferent) comporta, August, la seua família i els seus companys van acomodant-se a esta nova situació i van aprenent junts a conviure amb la dolenteria d’algunes persones, a fer-se costat els uns als altres i a estimar-se un poquet més.

La lectura de Wonder és ràpida, ja que té un vocabulari senzillíssim i el ritme és molt àgil (cada capítol dura unes dues pàgines només). A pesar dels recursos literaris aparentment simples, l’autora aconsegueix transmetre un gran ventall d’emocions: de la llàgrima al somriure i de la ràbia a l’amor en sols unes pàgines de diferència. Un altre encert de la novel·la és atorgar el punt de vista a diferents personatges, com ara la germana d’August o alguns dels seus companys. Aprenem així que no sols té problemes el protagonista, sinó que cadascú carrega amb les seues pròpies dificultats.

Com podeu veure, Wonder és una novel·la agradable i bonica, recomanada per recuperar o reforçar la nostra empatia cap a la gent que ens envolta. Si li he de posar una pega, és que potser és massa naïve, però això ve donat pel públic al qui va adreçada la lectura. La moralitat que s’hi desprèn és la importància de ser amable, de ser bo i de saber posar-se en el lloc dels altres. Una cucada per descansar d’altres lectures més pesades.

Aquestes flors són prímules

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història senzilla i bonica

Fuig si... no t'agrada soltar ninguna llagrimeta en una lectura

Vincles ferotges (Vivian Gornick)

Una de les publicacions més destacades del 2017 a Espanya va ser Vincles ferotges, de Vivian Gornick (Nova York, 1935), publicat per Sexto Piso en castellà (la meua edició) i per L’Altra en català. Aquesta última inclou també La dona singular, unes altres memòries de l’autora. És curiós com la traducció d'una obra que va ser originàriament publicada l’any 1987 ha tingut tant de ressò. Jo he arribat un poquet tard a la moda, però ací estic.

Les novel·les o memòries (ara ja és difícil una classificació estricta) sobre les relacions entre mares i filles han brotat amb avidesa últimament entre les novetats literàries. Tenim Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout), Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff) i aquesta, entre altres. A Vincles ferotges trobem a una Gornick d’uns quaranta anys passejant amb sa mare per les avingudes de Nova York. Durant aquestes caminades, mare i filla comparteixen (no sempre afablement) records sobre la seua passada vida en comú en un edifici del Bronx. A través d’aquests diàlegs, anem coneixent l’ambient que es vivia al barri als anys quaranta i, sobretot, el dia a dia de la família i de l’escala, habitada quasi completament per jueus.

La combinació entre passat i present és ideal per conformar-nos una idea de la personalitat de les dues dones, de la relació tan complicada que tenen i de la grandíssima influència que la mare ha tingut sobre la infància, joventut i adultesa de Gornick. L’ambient del veïnat de la casa familiar està narrat amb vivacitat i humor: coneixem les xafarderies, anades i vingudes i les baralles de les famílies inquilines i com s’entreteixien les relacions entre elles i les protagonistes.

Per descomptat, les descripcions, a vegades doloroses, de les converses i discussions entre mare i filla són el punt àlgid de la novel·la. Hi trobem rancor, estranyesa, incomprensió, sentiment de traïció i odi, en alguns moments. El lligam entre elles, i probablement entre totes les dones amb les seues mares és sempre complex, sempre nodrint-se de records (alguns desagradables) i d’expectatives (no sempre complides); tot i així, tot i els moments més baixos, el vincle afectiu sempre està present, és inútil intentar desempallegar-se'n. Les memòries de Gornick, però, no són sols una relació d’escenes familiars complicades, sinó un exercici d’intent de comprensió i d’empatia envers la mare. L’autora insisteix en la impossibilitat de posar-se dins del cap de l’altra per saber com la veu a ella realment, què veu quan la mira, i aprèn que el fet de conèixer-se i saber estimar-se mútuament és un procés que dura tota la vida.

A banda dels passejos i flashbacks de mare i filla, Gornick també ens narra les diferents relacions sentimentals que ha tingut i el perquè dels seus fracassos, sempre amb l’ombra allargada de la mare surant sobre l’actitud d’ella i les seues decisions. Aquestes parts m’han semblat, en comparació, poc interessants i àgils. Davant de la potència de les converses familiars, les descripcions de la vida en parella de la protagonista m’han paregut que restaven força a les memòries.

Vincles ferotges són unes memòries ben curtes i bellament escrites. Trobareu entre les seues pàgines una relació complicadíssima, però narrada amb molta sensibilitat i amb un puntet perfecte d’ironia. Espere que gaudiu dels passejos de les dues dones tant com ho he fet jo i que trobeu la gràcia que jo no he endevinat en els fragments sobre les relacions romàntiques de l’autora. Si esteu preparats per reflexionar sobre la vostra pròpia família durant la lectura i posterior reflexió, segur que us agradarà.

Flors variades d'hivern

Llig-lo si... vols llegir sobre la intensitat i la complexitat de la relació entre una mare i una filla

Fuig si... esperes que tot el llibre tinga la mateixa força

La ciudad solitaria (Olivia Laing)

M’ha tornat a passar, m’he tornat a obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge, 1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no puc parar de donar-li voltes al llibre.

La soledat és el tema central de l’obra. Concretament, la soledat sentida entre la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.

Després d'un desengany amorós, l'autora es troba a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió, comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins d'una conversa. El llibre continua amb David Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran artista sobre el que gira l'obra és Henry Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides, pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.

A banda dels artistes principals del llibre, també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens exposa el paper curatiu de l'art, que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia suposava.

Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor, i llegiu-lo.

Andy Warhol, lema contra la gestió estatal davant la sida, David Wojnarowicz, Los noctámbulos (Edward Hopper), fotograma de We live in public (Josh Harris), Strange fruit / for David (Zoe Leonard), Klaus Nomi, obra de Henry Darger.

"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".

Aquestes flors són silene

 Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica

Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar

La chica de ojos verdes (Edna O'Brien)

Deixar-se recomanar per llibreters sempre és una bona idea. A la xicoteta, però encantadora llibreria madrilenya los editores em varen proposar començar per Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) amb La chica de ojos verdes (1962). L’escriptora irlandesa era una de les meues grans pendents, així que vaig rebre l’orientació amb moltes ganes.

La chica de ojos verdes és la segona part d’una trilogia anomenada Las chicas del campo, tot i que els tres llibres es poden llegir de manera independent. La novel·la, ambientada en els anys cinquanta, té com a protagonista a Caithleen, una jove de vint anys que, després de viure tota la seua infància en el món rural, es muda a Dublín amb la seua amiga Baba. Allí, entre balls i festes, coneix a Eugène, un home major i separat del qui s’enamora. Un dia, el pare alcohòlic de Caithleen s’assabenta de la seua situació –absolutament allunyada de les normes catòliques– i intenta separar-los a la força.

La novel·la de O’Brien és, sobretot, un relat de contrastos. Tenim, per una banda, el poblet de Caithleen, una comunitat tancada, soterrada pel catolicisme, aïllada i profundament rural; a l’extrem oposat tenim Dublín, una ciutat cosmopolita, lliure i oberta. La protagonista es desespera per fugir de les seues arrels, però tot i així encara sent nostàlgia pels camps verds i, per damunt de tot, per la seua mare. La part central de la trama, com us podeu imaginar, és la història d’amor: una relació inestable entre dues persones que no acaben d’encaixar. Tant per la diferència d’edat, de cercles socials i d’aspiracions vitals, Caithleen sofreix per no saber-se emmotllar a la vida adulta que Eugène li ofereix; se sent maldestra, inexperta, poc atractiva.

Aquestes tribulacions de la protagonista, pròpies d’un enamorament de joventut i d’una independència acabada de conquerir, són el fil conductor de la novel·la. Tot i que a mi la relació entre Caithleen i Eugène no m’ha interessat massa, ja que no em puc identificar amb aquesta obsessió embogidora, el que sí que m’ha agradat molt ha sigut la veu narrativa i l’estil, aparentment senzill, però que abasta un gran ventall d’emocions.

Un aspecte importantíssim del text que no cal oblidar és que està escrit a principis dels anys seixanta i ambientada en els cinquanta. Tenint en compte que la trama gira entorn al desig d’independència i de llibertat de la protagonista, la novel·la segur que faria trontollar una o dues convencions socials de l’època. De fet, a Irlanda es varen arribar a cremar alguns exemplars de les obres que conformen aquesta trilogia, per considerar-se escandaloses per a la moral religiosa.

Crec que haguera gaudit més de La chica de ojos verdes, si haguera llegit abans Las chicas del campo, la primera novel·la de la saga. No per falta d’informació imprescindible, sinó perquè així hauria pogut conèixer millor les motivacions i personalitats de les dues amigues. Aquest llibre és per a aquells que busquen una lectura agradable, plena de meravellosos personatges secundaris i amb un final realment bonic. Una història sobre el que és entrar al món dels adults sense estar preparada, però, qui ho està realment?

Esta planta és una lantana

Llig-lo si... t'abelleix una bona història de pas a l'adultesa (coming of age)

Fuig si... no t'agraden les novel·les amb una gran càrrega romàntica

El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita

Fuig si... no suportes personatges sumisos

La vegetariana (Han Kang)

Comence La vegetariana, de Han Kang, amb l’avís de que serà una lectura estranya i confusa, però que ha sigut alabada per la crítica, havent guanyat el Booker Internacional l’any 2016. Advertisc que qualsevol comentari que faça jo ací és pura especulació i reflexió, perquè sé que no he acabat d’entendre tot el que ens volia comunicar l’autora.

Aquesta novel·la ens conta la història de Yeonghye, una dona sudcoreana que un bon dia decideix deixar de menjar carn. El que podria ser una decisió senzilla, com la que prenen milers de persones arreu del món, acaba esdevenint tota una rebel·lió absolutament intolerable per al seu entorn: ni el seu marit ni la seua família entenen, ni volen entendre, la raó del canvi de la protagonista, ni saben veure vindre l’evolució i les conseqüències de la resolució de Yeonghye.

L’obra està dividida en tres parts, cada una contada des d’un punt de vista diferent. La primera està narrada pel marit, un home que va triar la seua esposa per la seua manca de qualitats, sols perquè pensava que podria complir les seues obligacions d’ama de casa sense queixar-se’n; la segona part està contada per l’home de la seua germana, un artista obsessionat per una marca de naixement que Yeonghye té a l’esquena; finalment, l’última part està contada per la germana, Inhye, que intenta ajudar-la i entendre-la, mentre reflexiona sobre la seua pròpia vida. La veu de la protagonista sols l’escoltem en contades ocasions a través d’algun passatge en primera persona o d’alguna línia de diàleg. No coneixem, per tant, massa sobre tot que va passant pel seu cap.

Tenim davant una societat absolutament patriarcal, masclista, on les dones existeixen per fer la vida més fàcil als homes; també és una societat molt jeràrquica i obsessionada per l’èxit, que avança cap a un capitalisme feroç. En aquest context de rols i vides tan marcades per fites i anhels d'acceptació i ascensió (tampoc penseu que descriu un context tan diferent del nostre), la protagonista decideix parar, deixar de causar sofriment, renunciar a fer el que s’espera d’ella i seguir un estrany camí cap a l’aïllament del seu entorn, cap al no-res.

La història va evolucionant amb les conseqüències cada vegada més dramàtiques de la resolució de Yeonghye. Com a lectora, m’ha resultat molt difícil posicionar-me dins de la trama, és a dir, prendre una decisió sobre el que estava llegint: té la protagonista efectivament una malalta mental o la seua situació és fruit d’una resolució presa a consciència? És ètic que els seus familiars la forcen perquè abandone la seua determinació donades les circumstàncies? De fet, Kang hi insisteix molt en el tema del propi cos i de que és a l’única cosa a la que tenim dret a fer mal, però que tot i així no ens deixen fer-lo nostre.

En fi, com he dit al principi, no he acabat d’entendre bé la novel·la. M’ha transmès moltes sensacions, això sí: por, repugnància, sofriment i un gran desconcert. L’autora s’ha submergit en la brutícia més soterrada dels personatges i l’ha fet ressorgir gràcies a una decisió tan anodina com la deixar de menjar carn. Aquesta brutícia ens esguita amb la novel·la, però jo m'he quedat sense saber massa bé d’on ve la porqueria.

Si l'heu llegida, comenteu-me, per favor, què en penseu vosaltres.

“Solo confío en mis pechos. Me gustan mis pechos, pues con ellos no puedo matar a nadie. ¿Acaso las manos, los pies y los dientes, e incluso la lengua y la mirada, no son armas con las que se puede matar y herir a cualquiera? Pero los pechos no. Mientras posea estos pechos redondos, estoy segura”.

Aquests són geranis

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història rocambolesca

Fuig si... necessites entendre tot el que lliges

F de falcó (Helen Macdonald)

M’encanten les lectures que me sorprenen, que m’ensenyen que una novel·la pot ser moltes coses alhora i acabar sent una cosa fantàstica. F de Falcó de Helen Macdonald ha sigut una d’aquestes, una obra on es conjuga el text naturalista, el memorialista i l’històric per conformar una experiència lectora preciosa i estranyíssima.

La novel·la comença quan Helen (l’autora ens explica la seua pròpia experiència) cau en una depressió a causa de la mort inesperada del seu pare. Decideix aleshores comprar un falcó i ensinistrar-lo a casa. Com a falconera professional, la protagonista coneix a la perfecció tots els passos que cal seguir per amansar l’animal, però el seu sentiment d’incomprensió i pèrdua i la seua profunda tristesa es combinen amb la seua relació amb Mabel, el falcó, provocant la interconnexió entre el procés del dol i el de l’ensinistrament.

Conforme va involucrant-se en l’educació de l’animal, Helen es va aïllant de la societat, es tanca, s’obsessiona i comença a identificar-se amb algunes característiques del falcó: el desig de llibertat, de salvatgia i de solitud. S’implica absolutament per no pensar en el seu pare, per oblidar el seu dolor; les frustracions sobre la seua relació amb l’astor s’entremesclen amb els brots de pena i el seu confinament total l’apropa a la bogeria.

Ens trobem amb descripcions minucioses dels costums dels falcons, de les seues classificacions, la seua alimentació i tots els estris necessaris per al seu ensinistrament. Entenc que aquesta informació pot no ser d’interès per al lector corrent (jo no sabia ni com era físicament un falcó), però vull deixar clar que no es tracta d’un llibre de falconeria: és un llibre on la falconeria és l’excusa perfecta per parlar de dol, de soledat, de sofriment i de superació.

A banda d’observacions recurrents de la natura i dels seus sentiments, Macdonald afegeix a la narració la història de T.H. White, autor, entre altres, del llibre de fantasia L’espasa en la pedra, que inspiraria després la pel·lícula de Disney Merlín, el encantador. White va intentar ensinistrar un falcó i va escriure un llibre sobre la seua frustrada experiència l’any 1951. L’autora acompanya el seu procés amb Mabel amb el camí desafortunat que va tindre White amb el seu propi falcó. Aquesta part potser és la més pesada de llegir, però li afegeix a l’obra un punt diferent d’intensitat.

Jo no haguera llegit F de Falcó si no haguera sigut un deure d’un curs al que estic assistint, però m’ha acabat encantant. He sentit el dol de l’autora pel seu pare a través d’un falcó, qui m’ho anava a dir! Us anime a que li doneu una oportunitat, que obvieu el disseny de la coberta (si és que us espanta) i comenceu a endinsar-vos en la ment d’esta fantàstica autora, perquè val molt la pena.

“Havia fugit per transformar-me en un astor, però el que havia fet en la meva tristesa era convertir l’ocell en un reflex de mi mateixa”.

Aquestes flors són cineràries híbrides

Llig-lo si... vols llegir una obra diferent i commovedora

Fuig si... tens fòbia als ocells

Mendel el de los libros (Stefan Zweig)

Ja era hora de tornar a Stefan Zweig, i aquesta vegada li ha tocat el torn a Mendel el de los libros, una novel·la brevíssima i tremendament tràgica sobre la capacitat de la guerra per destruir vides i valors.

Zweig, en aquesta ocasió, ens narra la història de Mendel, un home que compra i ven llibres de vell; gràcies a la seua memòria prodigiosa, és famós per conèixer cada títol, autor i any de publicació dels llibres que li demanen o que li volen vendre. Cada dia durant dècades, el nostre protagonista s’asseu a la mateixa taula d’un cafè, i allí el van a buscar estudiants i erudits perquè els ajude en la seua cerca bibliogràfica. Desgraciadament, arrel de la Primera Guerra Mundial, Mendel deixa de treballar i cau finalment en l’oblit.

Tornem a una història curtíssima –com les altres novel·les seues que duc llegides– sobre l’obsessió d’un personatge i el seu final sobtat. Tot i les similituds en quant a estructura amb les seues altres obres, a Mendel he trobat una mirada més pessimista sobre la societat, especialment sobre la guerra i sobre el rumb que anava agafant Europa, en la que els valors humanístics que la caracteritzaven es van ensorrant ràpidament i la barbàrie es va escampant com una taca d’oli.

L’autor vienès escrivia meravellosament bé; amb menys de 60 pàgines Zweig ens mostra el protagonista amb tota la seua complexitat i com a exemple o metàfora dels canvis que s’estaven operant al continent. Es tracta d’una història dramàtica, plena de dolor i molt emotiva sobre la destrucció d’una persona i d’un país. Una història que us deixarà el cor ben aixafat, però amb la sensació d’haver llegit una cosa magnífica.

“¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos ya se está llevando nuestras últimas huellas?”

Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... busques una lectura curtíssima però amb molta profunditat

Fuig si... no t'abelleix una tragèdia