El club de la bona estrella (Amy Tan)

Quan s’emigra a un país llunyà i es decideix formar una família allí, ha de ser difícil educar als fills entre dues cultures: què preval, les tradicions pròpies del lloc d’origen o les oportunitats i l’estil de vida del país d’acollida? És possible que en una persona convisquen les dues influències per igual? Amy Tan tracta aquest tema en El club de la bona estrella, a través de dues generacions de dones, quatre mares i quatre filles d’origen xinès que viuen als Estats Units.

Així, en aquesta novel·la conviuen quatre famílies: quatre dones xineses que han emigrat a Nord-Amèrica i les seues respectives filles, nascudes i criades als EUA. Aquestes famílies estan relacionades gràcies a un club, un grup de dones que es reuneix periòdicament per xerrar, contar-se batalletes d’un temps passat i millor i jugar al mahjong (joc de taula tradicional xinès). La novel·la comença amb la mort de la fundadora del club, Suyuan, la filla de la qual (Jing-mei) ha d’ocupar el seu lloc al tauler del joc. Tenim també a An-Mei i Rose, Lindo i Waverly, i Ying-ying i Lena. Cada una de les filles, és clar, té els seus problemes propis (divorcis, problemes al treball, vida personal dispersa); cada una de les mares conviu amb un passat difícil (matrimonis de conveniència, famílies complicades, guerres), però totes comparteixen la problemàtica de l’herència perduda de les tradicions, la incomprensió (mare-filla i filla-mare) i les diferències generacionals i culturals.

Amy Tan estructura el llibre en diversos relats, cada un destinat a un dels vuit personatges principals, els quals es van entrellaçant en alguns moments. Així, ens conta la infància de les mares i el seu viatge migratori, així com la vida de les filles i el seu present, quan ja són adultes. Les tradicions, les creences i les supersticions tenen molt de pes al llibre, però la novel·la va sobretot de les relacions entre les mares i les filles: la desconeixença de la mare com una persona real, més enllà del paper de mare; i la necessitat, per part de les mares, de comprovar que alguna cosa seua s’ha inculcat en la personalitat de les filles.  

En fi, és una novel·la lleugera, que tampoc ens introdueix molt a fons en les tradicions xineses ni en les personalitats de les protagonistes, però que ens fa viure les relacions tan complicades que tenen, causades entre altres coses pel lloc on han crescut i l’ambient que les ha envoltat: les mares parlen xinès sense saber parlar massa bé anglès i les filles directament no saben parlar xinès. Partint d’aquest fet podem entendre la comunicació tan difícil que tenen dins de la família i la impotència al veure que l’altra persona no entén el que li estan intentant explicar.

“Yo tengo la culpa de que sea así. Quise que mis hijos tuvieran la mejor combinación: circunstancias norteamericanas y carácter chino. ¿Cómo podía saber que esas dos cosas son incompatibles?”

Llig-lo si... t'abelleixen històries familiars de contrastos generacionals i culturals

Fuig si... esperes submergir-te en la cultura xinesa

A sang freda (Truman Capote)

A vegades, el ritme frenètic d’una novel·la ens espenta a una lectura ràpida, fugaç. En altres ocasions, l’estil o la història ens frenen cap a una llegida pausada i relaxada. Truman Capote, amb la seua A sang freda, ens diu que, millor, triem la segona opció: llegim a Capote amb tota la seua gràcia, finor, elegància i subtilesa tranquil·lament, per tal d’assaborir-lo amb tots els seus matisos.

Ho confesse, des de que vaig llegir Esmorzar al Tiffany's volia tornar a trobar-me amb l’escriptura del seu autor, em va enamorar, ara s’ha convertit en els meus preferits intocables. A sang freda m’ha encantat i va sobre un assassinat múltiple, argument que jo mai hauria triat si no fóra per qui firma la novel·la. Truman, en aquest llibre, fa una novel·la de no-ficció: això és, quan un escriptor conta un fet real (amb declaracions de les persones implicades, descripcions veritables) a través de l’estil propi d’una novel·la (diàlegs, construccions complexes dels protagonistes, etc.) Així, A sang freda és la narració d’un succés que va ocórrer al 1959 a Kansas, als Estats Units: l’assassinat, per part de dos homes que estaven en llibertat condicional, d’una família en la seua casa (els pares i dos fills adolescents). Capote i la seua amiga Harper Lee viatjaren fins el lloc dels fets per investigar i per recopilar informació per a la novel·la del primer.

La novel·la narra l’assassinat, la investigació policial, la fugida dels assassins i la seua captura i detenció. A través dels diàlegs entre els personatges, les confessions, les transcripcions (novel·lades) dels judicis, anem coneixent els dos assassins. L’autor ens ensenya la humanitat en la crueltat, la bellesa en la barbàrie i el sense sentit de la violència que envolta la història. A sang freda ens mostra que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha una extensa gama de grisos que ajuden a explicar –en la mesura del que és possible– el comportament dels dos assassins protagonistes. Tot açò a través d’una escriptura elegantíssima, amb una prosa fluïda i preciosista.

En fi, tot i que el gènere no és dels meus preferits, ha valgut molt la pena tornar a entrar en el món de Truman Capote. Crec que té alguns reculls més de relats curts que llegiré sense dubtar-ho. He encertat la primera lectura del 2017, és boníssima.

Llig-lo si... t'abelleix trobar humanitat en uns fets aterridors

Fuig si... no vols sentir compassió per uns assassins

Revolutionary Road (Richard Yates)

La meua última lectura del 2016 va ser Revolutionary Road, de Richard Yates. Aquesta novel·la ha arribat de la mà de moltes recomanacions, tenia ja bones referències d’ella. I bé, no m’ha decebut. Revolutionary Road narra la vida d’una parella nord-americana que viu als suburbis de Nova York als anys 50. Yates va saber crear un ambient asfixiant, trist, veritable; l’estil de vida imperant de la classe mitjana de l’època, a través de la vida i desgràcia d’una parella jove amb dos fills.

Els anys 50 dels Estats Units anaren marcats per la fi de la Segona Guerra Mundial. Això va significar, entre altres coses, la tornada dels soldats a casa i la seua conseqüent cerca de treball estable, casa acomodada i dona i família feliç i benestant. L’home marxava a la feina per dur diners al nucli familiar i la dona es quedava a casa esperant la tornada de la parella i tenint cura de la casa. És el moment de la cultura de masses, de la societat de consum: grans cotxes estandarditzats, cases unifamiliars, electrodomèstics per a tot. Us solte aquest paràgraf amb dades molt generals, perquè l’època en la què s’ambienta la novel·la és essencial per a la trama.

Pel que fa a l’argument, els Wheeler, el matrimoni protagonista, són una parella que es va casar quan eren molt joves. Varen tindre una filla molt abans del que esperaven i han construït una vida avorrida i sense aspiracions de classe mitjana. April i Frank, tot i formar part de la comunitat dels suburbis, es creuen superiors als seus veïns i esperen que en algun moment la seua existència els oferisca alguna cosa més. Així, la parella viu en l’autoengany de que ells no són com els altres i, per tant, viuen entre aparences i hipocresia tant amb els de fora com entre ells mateixos. April i Frank fan el que siga per demostrar que ells no pertanyen a eixe grup de persones ignorants, faltes de gust i estancades en la mediocritat. No obstant això, tot i els seus anhels i les seues esperançes, es veuen atrapats en la seua situació actual: són el que són, viuen com viuen, i això no ho poden canviar, és la cara obscura del gran somni americà.

La novel·la està molt ben contada i increïblement ben escrita, ens fa sentir eixa opressió al pit per les aspiracions frustrades, l’ambient ofegant i la decepció en la parella i en la família. La història arriba a un punt límit, és com una bombolla que és va unflant fins que, de sobte, explota. Definitivament, és un llibre que us recomane sense dubtar-ho!

“Tuvo la sensación de ir hundiéndose irremisiblemente en los cojines y los periódicos y los cuerpos de sus hijos […] se puso de pie, jadeando un poco, y se quedó unos minutos en mitad de la alfombra, cerrando los puños dentro de los bolsillos a fin de reprimirse de hacer lo que le pareció la única cosa que realmente deseaba hacer: agarrar una silla y arrojarla contra la ventana panorámica. ¿Qué coño de vida era aquélla? ¿Qué sentido o qué propósito tenía, si se podía saber, una vida así?”

Llig-lo si... vols llegir una novel·la molt bona sobre el somni americà

Fuig si...vols alguna cosa alegre i sense drama

Nada (Carmen Laforet)

Quan no tinc temps per llegir, qualsevol novel·la se’m fa llarga. Li ha tocat ara a Nada, de Carmen Laforet, que sols té 275 pàgines i que no és gens feixuga. Al contrari que algunes persones que varen estudiar aquest llibre a l’institut, jo no tenia ni idea de la seua existència fins fa ben poc.

Nada es va escriure al 1944, just enmig de la postguerra espanyola, i precisament és aquest context en el què es desenvolupa la història. Tot i que la trama pròpiament dita no m’ha apassionat, el que sí que m’ha agradat, i molt, de la novel·la que us porte avui és l’atmosfera que crea l’autora, una atmosfera obscura, tancada, bruta, d’estes que m’agraden a mi (en la imaginació, és clar).

Us comente un poc de què va Nada i després alguns aspectes que vull destacar. El llibre comença quan Andrea, una jove de 18 anys òrfena, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. En la ciutat catalana comença a viure amb uns familiars que tenen diguem... problemes. Andrea no sap per què, però en la casa tenen unes discussions molt fortes i un malestar intens entre ells dia i nit. Així, la protagonista viu una vida anguniosa dins del pis, mentre que a la Universitat va fent amics. Andrea arriba a Barcelona amb moltes esperances de fer alguna cosa, d’experimentar, de conèixer la vida tal com és. Aquesta animació es veu truncada per l’ambient que regna en casa, ple de crits, paraulotes, pobresa, enganys, etc.

Com vegeu, el nucli per al meu gust de la novel·la és aquest xoc entre les expectatives de la protagonista i la realitat amb la què es troba només arribar a la gran ciutat. Andrea espera molt més de la vida, espera molt més de Barcelona. En aquest punt em recorda a Ida (pel·lícula de Paweł Pawlikowski que vaig veure per pura casualitat). En aquest film, la protagonista  és una jove monja que ix del convent, coneix un xic i per un moment pensa que la seua vida acaba de començar. En un moment hi ha un diàleg entre ell i ella així:

XIC: Vine-te’n. Ens veuràs tocar, passejarem per la platja...
IDA: I després?
XIC: Després ens comprarem un gos, ens casarem, tindrem fills, comprarem una casa...
IDA: I després?
XIC: El de sempre, la vida

Un altre aspecte que m’ha agradat, si no el que més, és la descripció de l’atmosfera, que ja us avançava abans. Laforet descriu un ambient que quasi el pots olorar i tocar. Jo em sentia, mentre llegia la novel·la, com quan la cuina està bruta i me dona fàstic tocar qualsevol cosa perquè està tot apegalós i relliscós. L’etern soroll dins de la casa, amb el bebè plorant, els cops, la pols, l’olor a tancat i a humitat. Tot ho sentia com si fóra allà. 

En definitiva, Nada és una novel·la molt ben escrita, on les paraules se succeeixen amb moltíssima fluïdesa i que narra, amb tota la finor i elegància del món, una ambient horrible. 

“Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad. Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme. Una tremenda congoja fue para mí lo único real en aquellos momentos”.

Llig-lo si... vols llegir calamitats a través d'una escriptura refinada

Fuig si... estàs agobiat/agobiada i necessites que et pegue l'aire