The Power (Naomi Alderman)

Aquesta setmana toca una novetat ben lluenta, un llibre del que és impossible fugir quan se regiren ressenyes per Internet. Es tracta de The Power de Naomi Alderman. Aquesta novel·la ha sigut un boom editorial, almenys en el Regne Unit, on ha guanyat el Bailey's Women's Prize for Fiction i ha sigut nominada al The Orwell Prize, un premi per a la literatura política.

La premissa de la història és la següent: en el present, xiques adolescents de tot el món comencen a poder emetre descàrregues elèctriques per les seues mans. Aquestes descàrregues poden variar d'intensitat, podent arribar a matar amb elles. A poc a poc, aquesta capacitat elèctrica es va estenent, fins que totes les dones del planeta posseeixen aquest poder. Que la meitat de la població, concretament la meitat femenina, puga ferir i matar a l'altra meitat ho canvia tot i intercanvia, amb el temps, els papers tradicionalment adscrits a cada gènere.

Assistim a una transformació total i progressiva de la societat. Les dones ascendeixen en la política estatal, els homes comencen a tindre por d'eixir sols per la nit i observem la cosificació dels seus cossos. Al principi, el poder adquirit serveix per recuperar els drets de les dones en zones conflictives; en Aràbia Saudí i en Índia, per exemple, les dones ixen al carrer per alliberar-se dels lligams masculins. No obstant això, i com ens ensenya l'autora, el poder és el poder el tinga qui el tinga. Així, les dones comencen a abusar de les seues habilitats, fins restringir els drets i les llibertats d'aquells qui abans les havien coartades.

La inversió dels rols de gènere (ara la dona és la forta i independent i l'home, l'objecte sexual i l'ignorant) s'ha utilitzat per a fer més patent el masclisme i les desigualtats derivades en la societat actual. Alderman ens fa replantejar-nos les concepcions de gènere que tenim i el perquè de la seua existència, i és que la Història és la història dels poderosos. Al final de la novel·la i en els agraïments, l'autora ens insinua un missatge referent a la nostra percepció del món que m'ha encantat i que li ha donat més profunditat i transcendència al llibre.

Tot i que ha hagut algun moment que m'ha semblat una novel·la de caire juvenil, la veritat és que és una història que es llig molt bé i planteja reflexions interessants. Ha sigut una lectura d'estiu molt encertada:  és lleugera, ràpida, però presenta un escenari on ens sentim identificats (i sobretot identificades) i hi aporta una perspectiva nova i efectista.

Aquestes flors són vinques

Llig-lo si... vols acabar l'estiu amb una novel·la feminista i que enganxe
Fuig si... esperes massa profunditat o un text de gran rellevància

Persuasió (Jane Austen)

Quan vull llegir una novel·la que em faça sentir com en casa, ja ho he dit vàries vegades, acudisc a les meues Brontë o a la meua Austen. Són apostes segures que em fan passar estones agradables mentre gaudisc dels seus cervells privilegiats. Dic les meues Brontë i la meua Austen, perquè tot i estar separades per un parell de segles, senc una profunda connexió amb aquestes escriptores. El fet de poder sentir la presència quasi física de l'autora, en aquest cas d'Austen, és una de les grans meravelles de la lectura i de literatura.

En fi, tot açò per a dir que he llegit la meua quarta novel·la de Jane Austen, Persuasió. Aquesta vegada venia sense haver vist cap adaptació cinematogràfica de la història, sense saber res del seu argument. Persuasió gira entorn d'Anne Elliot, una jove de 27 anys que forma part d'una família de classe alta. Òrfena de mare, Anne viu amb son pare i la seua germana major, Elizabeth. Aquests familiars destaquen per la seua hipocresia, la seua avarícia i les seues males maneres cap a Anne, l'única sensata de la família.

La història comença quan la família d'Anne s'ha de mudar per poder llogar la seua casa actual, ja que han acumulat grans deutes degut a la seu alt nivell de vida. Els llogaters resulten ser família de l'antic estimat d'Anne, a qui va refusar per les insistències del seu pare i d'una amiga íntima, per no tindre ell prou diners ni ser de família distingida. Aquest retrobament i el ressorgiment dels sentiments d'estima i de rancor pel trencament de la relació és l'eix de la novel·la.

Com sempre, quan parlem d'Austen no parlem solament de la història romàntica, sinó de les fantàstiques descripcions que fa de l'època (principis del segle XIX), de les classes socials, de les personalitats dels personatges i de les relacions que s'estableixen entre ells. Se'ns presenten persones variades i rodones: ridícules, assenyades, tafaneres, altives, exagerades i cobdicioses. Austen ens mostra el seu sentit de l'humor i la seua fina ironia a través de personatges irrisoris com Mary, la germana xicoteta de la protagonista que exagera les seues malalties perquè li facen cas, o mitjançant el pare d'Anne, que té tota la casa plena d'espills per poder veure's tothora. La situació de les dones de l'època també és criticada per l'autora.

Era impossible que no m'agradara la novel·la. L'esmolada mirada sobre les persones i les seues actituds, l'escriptura tan depurada, amb les descripcions justes per expressar exactament el que es vol dir, i una heroïna tan prudent però a qui no se li escapa res, han sigut els ingredients perfectes per gaudir enormement de Persuasió. Qui no haja llegit res d'Austen, crec que aquesta és la novel·la perfecta per on començar, ja que és curteta i té bona dosi d'humor.

"En ese momento, la propia Mrs. Croft dio un tirón a las riendas sin pensarlo dos veces y el peligro pasó sin más. Luego volvió a intervenir juiciosamente en otras dos ocasiones y gracias a ello no cayeron en un profundo surco del camino ni se dieron de bruces contra un carro de estiércol; mientras, Anne presenciaba, divertida, esta manera de llevar el coche pensando que era una buena muestra de cómo llevaba la pareja, en general, sus asuntos".

Aquestes flors són buguenvïl·lees

Llig-lo si... vols començar a llegir Jane Austen

Fuig si... penses que Austen sols parla d'embolics amorosos (tot i que si el lliges canviaràs d'idea)

El problema de los tres cuerpos (Cixin Liu)

Si hi ha un gènere literari pel que tinc debilitat és la ciència-ficció, en concret m’apassionen tres temes extensíssims i amb moltíssimes ramificacions dins del gènere: els viatges en el temps, el contacte amb extraterrestres i la intel·ligència artificial. Aquesta vegada li ha tocat el torn a El problema de los tres cuerpos, de Cixin Liu, una novel·la xinesa que s’ha convertit en tot un best-seller tant en el seu país com en occident. Com podreu endevinar, toca un dels tres temes que he comentat.

El problema de los tres cuerpos ens situa en plena Revolució Cultural durant la guerra freda en Xina, tot i que la història també transcorre en el present del país. L’autor combina perfectament aquestes dues èpoques amb els seus fets històrics verídics amb aportacions pròpies inventades. Així, el context històric té una importància vital en la història, fins al punt que un capítol clau de la trama, que marca tot el que ve després, és l’assassinat d’un professor de física per considerar-se contrarevolucionari. La filla d’aquest professor, Ye Wenjie, arrel de la mort del seu pare, plantarà la llavor del descobriment que canviarà la Humanitat per sempre.

Estem davant d’una novel·la englobada en el sub-gènere de ciència-ficció hard, ja que se’ns presenten nombroses descripcions tècniques, teories científiques i moltes referències a temes relacionats amb la física. No us preocupeu, sóc completament ignorant en aquestes qüestions i he pogut seguir la història i els raonaments perfectament, ja que sempre s’expliquen a partir de comparacions i exemples molt senzills.

M’encantaria parlar del tema principal del llibre perquè m’ha fascinat, però com que aquest no es revela fins a la meitat de la novel·la, crec que seria més convenient deixar-vos amb la intriga. Sols us done algunes pinzellades: es descriu l’ascens i la caiguda de centenars de civilitzacions, es parla d’una conspiració a nivell mundial, i es té el poder de decidir si la Humanitat, entestada en destruir-se a sí mateixa i al seu planeta, és digna de ser salvada.

A mi El problema de los tres cuerpos m'ha encantat i m’ha enganxat, però no sols això. Ha sigut la primera vegada que el meu mòbil ha registrat cerques a Google com “fons còsmic de microones”, “accelerador de partícules”, o “estructura nonadimensional”. Realment, he après algunes coses. Crec que Cixin Liu ha conformat una novel·la d’allò més original, que pot agradar tant als amants del gènere com al lector que busque alguna cosa diferent a l’habitual i de qualitat. El final de la novel·la és un ganxo perfecte per a seguir amb la segona part de la trilogia de la que forma part, que tingueu per segur que llegiré.

Estes flors són tagetes

Llig-lo si... busques una lectura sorprenent

Fuig si... estàs molt a gust amb el món real, sense estranyeses

Winesburg, Ohio (Sherwood Anderson)

Qui diga que un relat, o un recull de relats no pot arribar mai a la qualitat o a l’excel·lència d’una novel·la, primer hauria de llegir a Hemingway, o a Capote, o a Sherwood Anderson, en el cas que ens ocupa. Segurament canviaria d’opinió davant de la seua delicadesa i la seua facilitat per presentar-nos tota una vida sols amb unes poques línies. Hui us parle de Winesburg, Ohio, un conjunt de relats interrelacionats que conformen un poble d’allò més peculiar.

Anderson ens presenta un poblet de quasi 2.000 habitants de l’oest d’Estats Units a finals del segle XIX. L’obra està estructurada en vint-i-dos relats, on en cada un d’ells se’ns presenta un habitant de Winesburg. Les vides que anem llegint no són plenes de felicitat, ni de romanticisme, ja que els personatges generalment es troben en moments problemàtics de les seues vides, ja de per sí complicades. La mort, la violència, l’alcohol, el sexe són temes que es van repetint al llarg dels relats.

Winesburg està poblat per persones que se senten soles entre la multitud, que tenen dins seu una gran frustració per la vida que podien haver portat i que no han pogut viure, que viuen aïllades i pensen que ningú els pot ajudar ni ningú es pot imaginar pel que estan passant. Tot i això, no tot és drama, i ací està la gràcia. De quan en quan, i potser sols amb una frase, podem arribar a veure moments d’exaltació o alliberament, com quan una dona abandonada ix a córrer despullada baix de la pluja o quan un sacerdot redescobreix la seua fe a través d’un acte de vouyerisme.

Tot i trobar-nos davant d’un aparador molt variat de personatges, hi ha un que va apareixent regularment en quasi tots els relats. Aquest és George Willard, un jove periodista que es va convertint en el confident dels turments dels habitants del poble. Aquest és, sense saber-ho, el protagonista del poble i del llibre, al voltant del qual giren els personatges i la cronologia de l’obra, que s’acaba quan Willard abandona la població.

A mi no m’han agradat tant els contes per separat (menys el primer que m’ha paregut una meravella) sinó la sensació global que m’ha deixat el llibre, l’anar coneixent a poc a poc l’esperit del poble i els seus habitants i rellegir després xicotets fragments d’ací i d’allà per recordar els personatges. Winesburg, Ohio és d’una sensibilitat finíssima, és una finestra a les tristeses més íntimes d’uns personatges abandonats, oblidats, solitaris; que ens presenta un poble polsegós, arrugat, estrafolari, però bellíssim alhora.

“És una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. [...] Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s’ha concentrat en una mena de porció rodona d’un dels costats de la poma. Correu d’un arbre a l’altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades”.

Aquestes plantes són verdolagues

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la vida més íntima d'un poble solitari

Fuig si... no vols llegir sobre personatges un poc estrafolaris