Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.
La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.
Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.
L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.
Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.
Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic
Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat
Mi primera lectura para Adopta una autora ha sido la primera
novela de Isabel-Clara Simó: Julia. Esta es una de sus obras adultas más
conocidas y emblemáticas.
El contexto histórico real aquí tiene mucha importancia, así
que daré algunas pinceladas. Esta novela tiene como escenario Alcoy (Alicante)
de finales del siglo XIX, una de las pocas ciudades de España donde había tenido
éxito la Revolución Industrial. Entonces, aproximadamente una tercera parte de
los habitantes de la ciudad, mujeres y niños incluidos, trabajaban en la industria
textil y papelera. En julio de 1873, durante la Primera República, tuvo lugar en
la ciudad la llamada Revolución del Petróleo.
El inicio de esta revolución estuvo marcado por una huelga
general para mejorar las condiciones de los trabajadores (salario y horarios).
Los fabricantes rechazaron estas reivindicaciones con el apoyo del alcalde de
la ciudad, Agustí Albors, también conocido como el pelletes. Después de la
petición de la dimisión del alcalde, la guardia municipal por orden de Albors
disparó contra ellos. Los trabajadores tomaron entonces las armas,
secuestraron a propietarios a cambio de recates y mataron al alcalde y a algunos guardias, que se habían atrincherado en el ayuntamiento, después de que los trabajadores quemaran el
edificio. El cuerpo del alcalde fue arrastrado por la ciudad, y su pene cortado
se mostró en señal de triunfo. Después de la intervención del ejército, hubo
duras represalias para los revolucionarios, aunque sus condiciones de vida no
mejoraron especialmente. 600 trabajadores fueron juzgados, muchos de ellos con
pena de muerte.
Cuadro de Ramón Castañer sobre el arrastre del alcalde por las calles de Alcoy
Vale, ahora ya podemos empezar a hablar de la novela. Julia
es una joven de unos veinte años que trabaja en una fábrica textil. Su padre
fue encarcelado por participar en el asesinato del alcalde y murió en la
prisión. A la protagonista, siempre se le ha quedado la lástima en el cuerpo
por la muerte de su padre y el deseo de venganza contra quien le acusó y contra
el antiguo alcalde.
Julia, a pesar de que está prometida con un obrero, acepta
la propuesta matrimonial del dueño de la fábrica donde trabaja, un hombre
veinte años mayor que ella. La protagonista confiesa que estar de manera íntima
con un hombre le asquea, así que para estar con un hombre que solo le dará
hijos y pobreza, escoge estar con uno que le dará riqueza y comodidades. De
este modo, Julia se muda a la casa de su marido, donde vive la antigua suegra
del señor (su primera mujer murió) y sus dos hijos del matrimonio anterior. Julia
se tiene que abrir camino para que la consideren y la traten como una señora y
no como una obrera, y para que la familia de su pareja la respete.
Los temas principales de esta novela de Isabel-Clara Simó
son la lucha de clases y el papel de la mujer en la sociedad del momento (tanto
la obrera como la señora), todo contextualizado en la Revolución del Petróleo.
A mí me ha fascinado la evolución de Julia, como se va endureciendo y se va
metamorfoseando en una mujer fría y calculadora, con tal de poder sobrevivir en
un ambiente tan particular. Los personajes secundarios también están muy bien
dibujados, ya que la autora ha proporcionado una historia para cada uno de ellos
que explica sus acciones y sus motivaciones.
A pesar de que las conversaciones sobre política se pueden hacer un poco
pesadas (sobre todo si no se conoce el contexto histórico), todo se ve
recompensado por la trama, la fantástica protagonista y el potentísimo final. Sin
duda, la autora supo cómo transportar al lector a una época convulsa y
revolucionaria a través de una historia personal compleja, intensa y muy bien
narrada.
Léelo si... quieres observar la evolución increíble de un personaje
Huye si... no te apetece leer sobre un contexto histórico desconocido (aunque cercano)
La meua primera
lectura per a Adopta una autora
ha sigut la primera novel·la d’Isabel-Clara
Simó: Júlia. Aquesta és una de
les seues obres adultes més conegudes i emblemàtiques.
El context històric real ací té una gran
importància, així que donaré ara algunes pinzellades. Aquesta novel·la té com a
escenari l’Alcoi
(Alacant) de finals del segle XIX, una
de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial.
Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat, dones i
xiquets inclosos, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de
1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.
El començament d’aquesta
revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i
horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport
de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després
de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren
propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien
atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va
ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de
triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que
les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren
jutjats, molts d’ells amb pena de mort.
Quadre de Ramón Castañer sobre l'arrastrada de l'alcalde pels carrers d'Alcoi
D’acord, ara ja podem
començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu
pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir
en la presó. A la protagonista, sempre
se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança
contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.
Júlia, tot i que
està promesa amb un obrer, accepta la proposta
matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que
ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així
que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar
amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa
del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí
perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè
la família de la seua parella la respecte.
Els temes
principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper
de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot
contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint
i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges
secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una
història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues
motivacions.
Tot i que les converses
sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el
context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica
protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època
convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa,
intensa i molt ben narrada.
Llig-lo si... vols observar l'evolució increïble d'un personatge
Fuig si... no t'abelleix llegir sobre un context històric desconegut (però proper)
Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.
La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja al continent europeu, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.
La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.
Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.
En fi, Villetteno és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.
Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció
Quan era joveneta
vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder
acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en
tornar a llegir alguna cosa de Gabriel
García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig
fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada.
Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.
Com probablement
sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat
de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la
novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots
els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix
a Santiago del seu fatal destí.
El que diferència
aquest text, el que el fa especial, és com
està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre
les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix
reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el
després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi
al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última
línia el moment de la mort. Un dels temes més
importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu
o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista
estava marcat a les estrelles?
Aquesta novel·la de
García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues
pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són
complexos i la trama, concentrada. Crónica
de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot
el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi
ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.
“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se
sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se
cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.
Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez
