Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)

No teniu de vegades aquesta xicoteta revelació quan camineu pel carrer o esteu en un lloc concorregut de que totes les persones que us envolten tenen dins del seu cap un món tan gran com el vostre, unes experiències igualment intenses que les pròpies, unes relacions igual de complexes? Llegint Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout he tingut aquest pensament durant totes les pàgines de la novel·la. Aquesta lectura posa la lupa, el microscopi, en la vida de persones normals i corrents d’un poble xicotet, i en les relacions que es teixeixen entre ells al llarg de molts anys.

Olive Kitteridge té com a protagonista a una dona ja madura i jubilada que viu amb el seu marit en un poble on tot el món es coneix. És una dona robusta, dura, potser malhumorada, amb una vida normal. El llibre s’estructura en diferents capítols que conformen vàries històries centrades tant en Olive com en altres persones del poble: se’ns conten les seues intimitats, els seus secrets, la seua vida amorosa i familiar, etc. Sempre a través d’escenes quotidianes. Vull deixar clar que aquest llibre no és un conjunt de relats inconnexos, sinó que tots els capítols conformen una xarxa que va dibuixant a poc a poc el món diari d’un poble i va traçant des de diferents perspectives la figura d’Olive Kitteridge (de la que jo m'he enamorat).

Elizabeth Strout ha creat una sèrie de vides completament autèntiques connectades a la gran figura de la dona protagonista, un personatge que pareix que travesse les línies del text, de com és de real. A través d’aquestes xicotetes trames, l’autora ens parla de la vida tal com és, amb les seues frustracions diàries, les grans pèrdues, la mort, però també de l’estima, de la passió i de l’amor familiar. Com en la vida, a la novel·la hi ha moments de dolor insofrible.

Olive Kitterdige m’ha encantat, i si no acaba en la llista de les meues millors lectures de l’any (i ben amunt del rànquing) és que encara han de vindre moltes sorpreses agradables. Us el recomane moltíssim, ja que us veureu reflectits en els personatges, en les seues preocupacions, en els seus defectes i en les seues virtuts. És un espill on mirar-nos a nosaltres mateixos i a la gent que ens envolta. Olive Kitteridge és un gran exercici d’alteritat i una novel·la preciosa.

"Ai, la mà de coses que els joves no sabien. No sabien que els cossos boteruts, envellits i arrugats tenien les mateixes necessitats que els seus cossos joves i ferms, que l'amor no s'havia de refusar a la babalà com si fos un pastisset col·locat en un plat entre tants altres que algun cambrer t'aniria oferint una i altra vegada."

Llig-lo si... vols emocionar-te amb la quotidianitat 

Fuig si... t'abelleix distreure't de la vida real

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida

Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què. 

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris

Fuig si... no vols massa excentricitats

La llei del menor (Ian McEwan)

Aquest és el meu mes d’Ian McEwan, després de llegir Closca de nou em vaig llençar al que era per a mi el llibre més conegut de l’escriptor anglès: La llei del menor. Després d’acabar-lo i de reflexionar sobre el que McEwan m’havia contat, vaig arribar a la conclusió de que, si un desconegut (o algú a qui no conec massa bé) em demana que li recomane un llibre, li diria que llisca aquest, és una aposta poc arriscada: és llig meravellosament bé, és curtet, enganxa i, bé, jo crec que és bo.

La llei del menor ens presenta a Fiona, una jutge del tribunal de família que viu a Londres amb el seu marit. A Fiona la coneixem bé des del principi, és una dona de pràcticament seixanta anys, metòdica, intel·ligent i quadriculada. Té molt d’èxit en la seua faena, els seus companys l’admiren i  és gairebé una eminència en el seu camp. Un dia, la seua vida personal s’esquerda: el seu marit li demana que li deixe tindre una aventura amb una joveneta, ja que Fiona s’ha tornat freda, no li parla, no li fa cas, i David vol aprofitar aquesta gran i única oportunitat. Mentrestant, a Fiona li encomanen un cas nou: un adolescent de dèsset anys necessita una transfusió de sang per al seu tractament contra la leucèmia. El xic, que és testimoni de Jehovà, refusa la transfusió, però com és menor d’edat és Fiona qui ha de prendre la decisió: fer cas a la decisió de l’adolescent de fer el que vol amb el seu cos o salvar-li la vida.

McEwan ens presenta en aquesta novel·leta un dilema moral que engloba més dilemes a dins, fent que el lector haja de decidir si el que llegim és just o no ho és. Les emocions, per descomptat, són molt intenses, i el lector no pot estar de posar en dubte les decisions i les accions dels personatges.

Jo us el recomane, perquè estic convençuda de que passareu una bona estona: segur que acabareu estimant a Fiona tant com ho he fet jo, en alguns moments us sentireu incòmodes i, definitivament, reflexionareu sobre la lectura després de que l’acabeu. Si no us agrada, bé, sols haureu perdut un parell de vesprades.

Llig-lo si... vols una lectura lleugera però que et fa pensar

Fuig si... sempre tens un punt de vista únic i inamovible

Nostalgia (Mircea Cărtărescu)

Aquest any  m’he fet el propòsit de llegir autors i autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.

Nostalgia és una novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat natal de l’escriptor. El primer relat, El Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible i transcendental. REM és el relat més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.

Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes. Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he acabat d’entendre bé.

Cărtărescu ha creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes, que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència, supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors, quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.

He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.

Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real