Una ressenya col·lectiva de la mà de Tot és una mentida

El dimecres passat Tot és una mentida va publicar la llista dels millors llibres del 2016 segons els lectors. Ací una servidora va proposar El lector del tren de les 6.27 h, perquè es una delícia, com vaig comentar en la seua entrada corresponent. No m'estranya que l'autora d'Un món de llibres coincidira amb la meua opinió. M'agrada la llista, perquè són opinions personals que, en general, comuniquen més les sensacions de la lectura més que el tipus d'argument o el gènere de la lectura. A més, m'ha resultat molt útil, ja que he pogut descobrir nou blocs, pàgines webs, autors i, sobretot, llibres. 

Biblioteca de la il·lustradora Paula Bonet (AD Revista)

Dels llibres comentats, jo me'n quede alguns per a la llista de llibres pendents:

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal (Angle)

Recomanat per Manel Xicota: “Segurament, entre els molts que m’han agradat d’aquest any, hauria de destacar, per damunt dels altres, “Reparar els vius” de la Maylis de Kerangal. Una gran obra que parla de la mort…, que s’endinsa en el terreny de la vida, per tant, doncs, malgrat una primera lectura negativa, n’hi ha una de segona, gens sobrera, de positiva. I a més a més, ho fa amb una gairebé prosa poètica que embelleix fins i tot la mort. I amb una excel·lent.lenttraducció del Jordi Martín Lloret”.

DIARI D’UN BOIG I ALTRES HISTÒRIES, de Lu Xun (Edicions de 1984)

Recomanat per Sílvia Fustegueres (L’Illa deserta i Caràcter xinès): "Se’l considera el pare de la literatura xinesa moderna. Es tracta d’una recopilació de relats boníssims, amb una fantàstica traducció de Carles Prado”.

ALGÚ, d’Alice McDermott (Minúscula)

Recomanat per Montse Frauca (Lletres minúscules): "Alice McDermott destil·la la vida de la Marie i la fa significant, la fa gran. Tot i res té importància, com les nostres vides".

EL GAT, de Georges Simenon (El Acantilado)

Recomanat per Elena Soler Segura (Traduccions ESS)

Frankenstein i Caspar David Friedrich

Com fa molt de temps que no publique, hui parlaré sobre una portada que m'encisa. Estic llegint Jo Confesso, de Jaume Cabré i encara me queda un bon tros (té unes mil pàgines). A més, el llibre que em queda per publicar la ressenya és Slaughterhouse 5 i encara no em faig l'ànim a dir-ne res.

Així, en aquest post us presentaré una de les meues portades preferides. És de la novela de Mary Shelley, Frankenstein (1818), de l'editorial Dover Publications (Estats Units).

Frankenstein i Friedrich es classifiquen en el gènere romàntic. Tant en la novel·la com en la pintura, això significa que, en termes generals, es creu en la supremacia de la persona, del creador i de la creativitat per damunt de la raó, l'objectivitat i les regles. El romanticisme és basa en el "culte a la sensibilitat". Ens els quadres de Friedrich es pot observar l'enormitat de la natura davant d'unes minúscules figures humanes, generalment d'esquenes que observen el paratge que els atrapa. Els paisatges simbolitzen la impotència humana davant de la natura verge i exuberant, a més de reflectir la personalitat i l'estat d'ànim de les persones protagonistes de l'obra.

En la novel·la de Mary Shelley es crea el conflicte entre el doctor Frankenstein i la criatura que ha creat. El primer viu atemorit i horroritzat pel que ha engendrat, mentre que el segon no entén com algú pot haver fet tal cosa i després abandonar-lo a un món que és completament hostil amb ell. Per tant, ens trobem ací amb l'enfrontament entre el creador, aterrit davant de la naturalesa, la qual ha permès la creació de la criatura i el problema del monstre, que no té una altra expectativa que no siga la de viure per sempre en una societat, un món que no és el seu i que el rebutja.

En Caminant damunt un mar de boira (1817) és mostra perfectament la sublimitat del paisatge. Si pensem en el text de Shelley, podem imaginar-nos el doctor Víctor Frankenstein reflexionant sobre la seua monstruositat davant de la naturalesa que l'ha consentit. No penseu que és una portada ben encertada?

Cita de Jane Eyre

“I am no bird; and no net ensnares me: I am a free human being with an independent will.”― Charlotte Brontë, Jane Eyre

El lector del tren de les 6.27 h (Jean-Paul Didierlaurent)

Sabeu aquells moments tan especials on tot és calma, on no hi ha preocupacions i sols en eixe instant saps que te podries quedar on estàs tot el temps que fóra possible? Això em va passar a mi un matí en la cafeteria on em feia el desdejuni abans d'entrar a la faena, mentre llegia el llibre que us vull presentar hui.

Es tracta d'El lector del tren de les 6.27h (2014). Me'l va recomanar mon pare, em va dir que era un llibre bonic i que es llegia ràpid. És un llibre que transmet felicitat, esperança i moltes altres coses bones. I es llig rapidíssim, per la història, pel llenguatge i per la duració de la pròpia novel·la.

L'argument no té res d'especial. Crec que són els personatges i les seues vides quotidianes els que fan que acabes estimant la història que ens conta Didierlaurent. El protagonista és Guylain, un home corrent i solitari que té un treball que li fa fastig: és el responsable de posar en marxa una màquina que destrueix llibres i els re-transforma en pasta de paper. Guylain té dos amics ben especials: Yvon, que és un expert en versos alexandrins i Giuseppe, un home que va perdre les dues cames en un accident laboral i que ara vol recuperar-les.

Guylain salva cada dia algunes pàgines de la màquina destrossa-llibres i les llig en veu alta en el tren on viatja cada dia. Un dia es troba al mateix tren unes pàgines que l'obsessionen. Són part del diari de Julie, una dona que treballa als lavabos públics d'un centre comercial. 

Cada personatge té les seues particularitats, com en la vida. I l'argument no té res d'extraordinari, com en la vida. Però els uneixen llaços d'amistat, d'amor, de respecte, etc. Que fan que el lector els estime. No sé explicar-ho bé però la seua lectura es com una carícia, un xiuxiueig que et diu que tot anirà bé. Sense cap dubte el recomane a tot el món, però especialment a aquelles persones que necessiten passar un moment agradable i allunyar-se de la seua realitat mentre dure la lectura.

La llavor immortal (Jordi Balló i Xavier Pérez)

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir La llavor immortal: els arguments universals en el cinema (1995). El tenia comprat de feia ja un any o així, però no m'havia fet l'ànim de llegir-lo fins ara. Me'l va recomanar la meua tutora del TFG (Treball Final de Grau) i no m'ha decebut.

Balló i Pérez fan un gran i laboriós treball tractant de delimitar els arguments universals del cine (però també del teatre i de la literatura). El primer que em va cridar l'atenció va ser la graaaan quantitat de referències cinematogràfiques, és increïble. Tot i això la lectura no se'n fa res pesada, els autors aconsegueixen una continuïtat entre capítols i entre arguments que converteixen un assaig sobre històries en una història per sí mateixa.

El llibre està estructurat en capítols, cada un destinat a explorar un argument universal. A partir d'un text que els autors han considerat fonamental per a la creació i universalització de la història, es van dibuixant les diferents ramificacions que el cinema ha construït a partir d'eixa base. Per exemple, a partir de l'Antígona de Sòfocles es presenten diverses trames, com la pietat femenina o la contra a la llei de l'Estat modern.

M'he donat compte (tampoc és un gran descobriment) que els capítols que més m'han agradat han sigut aquells que parlen dels arguments / pel·lícules que més m'agraden. En el meu cas, els temes que m'atrauen més són: El conocimiento de sí mismo: Edipo, La creación de vida artificial: Prometeo y Pigmalión i El descenso al infierno: Orfeo. M'ha resultat curiós llegir sobre el coneixement d'u mateix, ja que últimament estan molt de moda els mind-game films: pel·lícules on l'ordre pot ser no lineal, els personatges no són el que pareixen i l'espectador ha de reconstruir la història per trobar-li el sentit: observem Memento (Christopher Nolan, 2001), Origen (Christopher Nolan, 2010) o Shutter Island (Martin Scorsese, 2010). En aquests films, s'ha de dir, s'entremescla aquest argument amb el de El ser desdoblado: Jekyll y Hyde.

Jeckyll i Hyde i el coneixement d'un mateix a través de l'amnèsia en Shutter Island (2010)

Els arguments / capítols que menys m'han agradat (no per altra cosa que no pels gustos propis per eixe tipus d'històries) són: La venganza: la Orestíada i Lo viejo y lo nuevo: El jardín de los cerezos.

En definitiva, és un llibre molt treballat i molt complet. Amè i agradable de llegir. És un llibre per als amants de les històries immortals, històries líquides que es poden trobar al cine, a la literatura, al teatre o a la vida mateixa. És bonic anar llegint i apuntar exemples propis que s'integren en els arguments citats o llegir una altra cosa i pensar en quin capítol hi encaixaria.

Es poden apreciar diversos paral·lelismes entre Breaking Bad (Vince Gilligan, 2013) i Macbeth,
englobats en l'ànsia de poder