Tsugumi (Banana Yoshimoto)

Llegint aquesta novel·la he recordat amb molta estima aquelles històries juvenils de Bromera que llegia quan era xicoteta, amb autors com Jordi Sierra i Fabra, Pasqual Alapont, Joan Pla, però sobretot amb Isabel-Clara Simó i Glòria Llobet, que sabien escriure sobre tot el que em passava pel cap aleshores: l’amistat, el fer-me gran, els problemes familiars i els amors d’estiu. Tsugumi, de Banana Yoshimoto, m’ha transportat des de Japó a aquells dies en casa devorant lectures i a l’expectativa del que em depararia el futur.

La narradora d’aquesta història és Maria, una jove que ha d’abandonar el poble costaner on ha viscut sempre per mudar-se a Tòquio amb la seua família. La seua cosina, Tsugumi, l’anima a passar un últim estiu al poblet amb ella, a mode d’acomiadament. Tsugumi sofreix una malaltia crònica que l’impedeix fer una vida normal, ja que si no es cuida massa pot empitjorar i morir-se, fins i tot. Aquesta vida envoltada en cotó-en-pèl i amb contínues atencions ha forçat un caràcter agre i egoista, tot i que en el fons no és tan dolenta com vol aparentar. Durant aquestes setmanes de vacances, les dues cosines coneixen un xic amb el que estableixen una tendra amistat, mengen gelat, passegen el gos dels veïns per la platja i viuen l’estiu sabent que no hi hauran més així.

La novel·la de Yoshimoto, de no més de 200 pàgines, ens parla i ens qüestiona sobre allò que anomenem llar: el lloc on ens sentim segurs, feliços i tranquils, on les olors i els sorolls ens són sempre familiars. La història captura perfectament aquesta època de les nostres vides on encara no tenim responsabilitats ni massa preocupacions, però no som conscients aleshores d’aquesta comoditat. L’autora ha creat un relat absolutament nostàlgic, amb una mirada constant al passat, als canvis de la vida, al fet de fer-se major i haver d’abandonar les persones i els llocs més estimats.

Com he dit al principi, a mi m’ha recordat a aquelles novel·les juvenils, però també a l’època en què les vaig llegir. Crec que és una lectura perfecta per deixar-se endur pels rius de la melangia, però sense decaure en la tristesa. No trobareu grans emocions, ni grans aventures, sinó que escoltareu les onades del mar, viatjareu a les vostres joventuts i enyorareu aquells estius ociosos. Tsugumi la pot gaudir tant un xiquet de 12 anys, com un home de 70, i per aquest mèrit i per l’atmosfera que crea al voltant de lector, la recomane especialment per passar un parell de vesprades molt agradables.

“Durant deu anys vaig viure protegida sota una mena de vel format de diferents coses. Però no hi ha ningú que noti l’escalfor que l’envolta fins que no en surt. Sota el vel hi fa una temperatura tan agradable que ni tan sols saps que hi has estat fins que t’adones que no hi podràs tornar”.

Aquestes flors són roses

Llig-lo si... t'abelleix una lectura tranquila i molt nostàlgica

Fuig si... sents reticència cap a les lectures de joventut

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Aquest és un d’eixos llibres que van rondant per casa, que els mires, els remires, però sempre acaben tornant a la prestatgeria. Estic parlant, en el meu cas, d’El déu de les coses petites, d’Arundhati Roy. Aquesta va ser la primera, i fins fa poquet l’última novel·la de l’escriptora índia, tot un èxit en el moment de la seua publicació en 1997. Jo el vaig agafar amb un poc de desconfiança i sorprenentment m’ha encantat.

Comence confessant que durant les primeres pàgines i durant una bona estona no parava de pensar que aquesta no era una novel·la per a mi: el llenguatge complicat, l’estil recargolat i estrany i la història que avançava i retrocedia en el temps me donaven molta mandra i creia que m’ho podria estar passant millor amb una altra lectura. Per sort vaig persistir i, a poc a poc, contingut i forma van anant encaixant i em vaig trobar enmig d’una història apassionant i completament absorbent.

La novel·la de Roy es podria definir de moltes maneres, però a mi m’ha arribat especialment com una saga familiar amb una trama principal que succeeix durant el nadal de 1969 a Ayemenem, una xicoteta ciutat de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia. Els protagonistes són dos bessons de set anys que, tot i no ser bessons d’un sol òvul, senten una connexió especial entre ells. Sabem des del començament que els xiquets s’han vist implicats en la mort de la seua cosina anglesa, Sophie, que havia anat a passar les vacances a casa del seu pare, l’oncle dels bessons. A partir d’aquesta premissa, l’autora reconstrueix el passat, el present (entenent-lo com l’any de la tragèdia) i el futur de tots els membres de la família.

La novel·la explica la vida de cada personatge: la mare dels xiquets, els oncles, els iaios, la tia àvia i un amic de la família. Se’ns fa un recorregut per les seues passions del passat, les seues desgràcies i les relacions que s’estableixen entre ells; bàsicament veiem totes les casualitats i totes les conseqüències dels seus actes que han fet possible, al llarg dels anys, la mort de Sophie i les seues fatals implicacions. El detall de cada acció, la repercussió de cada paraula, és essencial per a la història, formant una espècie d’espiral on absolutament tot té sentit al final. No parlem, això no obstant, d’un final inesperat, sinó d’un conjunt d’informació aparentment inconnexa que s’articula lentament per formar una gran història rodona.

El déu de les coses petites parla, entre altres temes, sobre l’amor (l’amor prohibit, censurat) i sobre la desigualtat, traduïda en una violència brutal contra tot aquell que és considerat inferior i que pot alterar la jerarquia establerta. Es tracta d’una novel·la que és un univers en sí mateix, ple d’autorreferències i amb idees que es repeteixen i es transformen contínuament, mantenint el lector sempre en aquest món cruel i oníric alhora. Jo he gaudit immensament d’aquesta història tan complexa, en el bon sentit, que ens ensenya com els xicotets detalls són els que conformen realment el nostre destí. Feu l’esforç de llegir les primeres pàgines i ja veureu la recompensa més gran que us espera.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols apuntar-te a un repte literari que val molt la pena
Fuig si... no t'agraden les coses estranyes i busques alguna cosa lleugera

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.

Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

Tres llums (Claire Keegan)

Hi ha llibres que mostren la dolçor de la vida i que alhora fan la vida més dolça. Parle de llibres que narren històries quotidianes, però que posen la lupa en aquells aspectes més agradables i tendres de la nostra existència. Un exemple pot ser Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, on una relació d’amistat i amor canvia radicalment la vida de dues persones que pensaven que ja havien viscut tot el que havien de viure. Tres llums, de Claire Keegan forma part d’aquest exquisit grup de lectures.

La nostra protagonista, una xiqueta de nom i edat incerts, és enviada a passar l’estiu a casa dels seus oncles. Ella no sap quan de temps estarà fora, ni com són l’home i la dona que l’acolliran, ni si la faran treballar al camp o li faran crepes per a berenar. Conforme van passant les poquetes pàgines de la novel·la, anem veient, gràcies a les observacions de la xiqueta, la diferència entre la casa dels pares i la casa dels oncles. Descobrim que els seus pares i els seus nombrosos germans viuen en una situació precària, de falta de diners i falta de cura i atenció pels xiquets. Els seus oncles, per contra, no tenen fills i poden (i volen) dedicar totes les atencions necessàries a la seua nova convidada: la netegen, l’ensenyen a llegir, li compren roba i llibres i l’ensenyen què és l’honestedat i l’estima.

L’estil de Keegan és absolutament minimalista. No falta ni sobra cap paraula i cada línia de diàleg és essencial per mostrar-nos la personalitat de cada membre de la família. La novel·la està narrada des del punt de vista de la protagonista, i tot i que personalment no me solen agradar els narradors xiquets, perquè no me’ls acabe de creure, aquesta vegada l’efecte ha sigut completament positiu; la mirada innocent, poruga i expectant de la narradora endinsa al lector en la història i la fa més càlida i propera.

Tres llums és una història dolcíssima, plena de tendresa concentrada i molta delicadesa. En escasses paraules, veiem com d’important és per a la xiqueta que li agafen de la mà o que li facen xicotetes confidències, per exemple, però sense caure mai en el sentimentalisme ni en clixés fàcils. Una novel·la delicada, tendra i íntima per als amants de les històries aparentment senzilles, però que t’omplen el cor d’estima al final de la lectura. Una joieta absolutament recomanable per a tot el món.

Aquestes flors són margarides híbrides (n'hi ha de moltes classes)

Llig-lo si... t'abelleix una xicoteta història intimista, delicada i minimalista

Fuig si... esperes una lectura que te dure més d'un dia