Anatomia d'un engany (Sarah Vaughan)

Últimament estic llegint una sèrie de textos allunyats de la meua zona de confort literària, per temes d’estudis. No vaig ressenyar en el seu moment un llibre juvenil que va passar desgraciadament per les meues mans (Bad boy’s girl, de Blair Holden), però ara m’atrevisc amb Anatomia d’un engany (2018), de Sarah Vaughan.

La novel·la de Vaughan, escriptora i periodista anglesa, és un thriller psicològic i polític que té com a tema principal l’abús sexual i de poder. Un polític britànic, íntim amic del primer ministre i amb una carrera prometedora, es veu involucrat en un cas judicial vinculat amb una relació extramatrimonial que va mantenir amb una companya de treball. Kate, l’advocada de l’acusació, està convençuda de la seua culpabilitat i les línies entre el que és professional i el que és personal es desdibuixen. La muller de l’home acusat ha d’afrontar una part de la seua parella que desconeixia, o que no volia veure.

Quan llisc un llibre de caràcter comercial, que no és molt sovint, és perquè espere entreteniment absolut, no poder deixar de llegir, voler tornar a casa per veure què passarà després. Em va passar això amb Big little lies, de Liane Moriarty, i em passa també amb alguns llibres de ciència-ficció. Aquest se m’ha fet pesat, m’ha costat acabar-lo i, per tant, no ha complit amb la funció bàsica que demane a aquest tipus de literatura. A més, la història presenta diverses deficiències.

En primer lloc, el llibre s’ha venut com la novel·la del #metoo, el moviment de denúncia d’abusos sexuals que va començar a principis del 2018 arran de les múltiples acusacions al productor Harvey Weinstein. Com Vaughan parla de la importància del consentiment i de la impunitat del poder, pareix que ambdues coses encaixen, però no és així. No estem davant d’una història feminista ni reivindicativa, sinó que ha tingut la sort de coincidir amb un moviment que afortunadament està molt present en l’agenda mediàtica. A banda d’aquesta premissa, que pot comportar la creació d’expectatives impossibles, a la trama li falta ritme i coherència, i els personatges perden força i versemblança a mesura que avancen les pàgines.  

Ja podeu intuir que Anatomia d’un engany no m’ha fet gens el pes. És una llàstima, perquè la premissa era interessant, però aquest potencial no s’ha arribat a desplegar. No vull insinuar que no m’ha agradat pel fet de ser una novel·la comercial. Si bé és cert que no l’haguera llegit de manera espontània, admire els autors que creen històries que apassionen un gran nombre de lectors i que creen addiccions amb els seus llibres, de tant en tant m’agrada posar-me en les seues mans. No obstant això, si us trobeu en un moment així, si necessiteu una lectura lleugera, ràpida i amena, us recomane que investigueu millor altres opcions.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... eres amant dels drames de jutjats

Fuig si... busques una història profunda / entretinguda / ben construïda

La uruguaya (Pedro Mairal)

No passa moltes vegades que una novel·la argentina de cent-i-poques pàgines creue tantes fronteres com ho ha fet La uruguaya (2016) de Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970). Traduït ja a uns quants idiomes, el llibre de Mairal va ser una de les sensacions literàries de 2017 a Espanya.

La uruguaya narra un dia en la vida de l’escriptor fictici Lucas Pereyra, un home d’uns quaranta anys que es veu atrapat en una rutina familiar infeliç. Pereyra viatja des d’Argentina fins a Montevideo per treure del banc els diners d’uns avançaments editorials, aprofitant que a Uruguay no li devaluen tant els diners com al seu país, tot i que l’operació que té planificada és il·legal. Els diners no són més que una excusa per quedar amb Guerra, una jove amb qui va viure un brevíssim affair un any abans. El que havia de parèixer una jornada fantàstica per al protagonista (diners a la butxaca i sexe amb la dona que desitja) acabarà convertint-se en una tragicomèdia fregant l’absurd, en el bon sentit.

Tenim un personatge un poc arquetípic: un home en la crisi dels quaranta cansat de l’esforç de criar un fill i insatisfet de la relació amb la seua parella, que busca recuperar guspires de la seua joventut a través d’aventures passatgeres amb dones joves. El plantejament confesse que no és massa atractiu, però l’evolució de la història, la decadència del protagonista i l’ús del llenguatge fan que aquesta premissa tan prototípica es convertisca en una novel·la amb un gran atractiu.

La uruguaya està escrita en argentí: les conjugacions verbals, els adjectius i els noms són els propis del país de Mairal. Al principi pot xocar un poc si no estem acostumats (jo encara tenia present a la meua estimada Mariana Enriquez), però el llenguatge no es converteix en cap moment en una barrera per comprendre la història, al contrari. A mi, personalment, m’ha encantat l’ús que es fa de l’argot col·loquial, la translació tan divertida de l’oralitat a les pàgines escrites. Un altre punt important de la novel·la és l’humor, ens riem de la misèria de Pereyra per com ens la conta, amb una mirada còmica, àcida i desencantada sobre la vida familiar, sobre l’amor i sobre les convencions socials.

Aquesta novel·la ha tingut molt d’èxit i jo crec que una de les raons de la seua popularitat és que és un llibre ideal per al lector no habitual: és molt breu, senzill de llegir i amb una trama que t’atrapa fins a l’última pàgina. Bàsicament, és un llibre fàcil de regalar i de recomanar, sense massa risc de fallar. Marial exposa una narrativa molt masculina, farcida de testosterona i desig sexual (com endur-se al llit a Guerra és l’objectiu primordial del protagonista), però molt honesta i autocrítica, també. La masculinitat que hi impera pot tirar enrere alguna lectora acostumada a una mirada més femenina, però jo li aconsellaria que intentara veure més enllà de la superfície, perquè tots i totes, al cap i a la fi, podem entendre i empatitzar amb la crisi de Pereyra.

La uruguaya és una lectura agradable, molt divertida. Una epopeia en miniatura sobre la necessitat d’un home de retrobar la seua joventut i sobre les conseqüències que aquest anhel impossible comporta. Una novel·la que no us furtarà més de dues vesprades i que agraireu per la seua honradesa i per la seua visió descarnada de les estructures socials i familiars actuals.

“La guitarra siempre me quedó grande, demasiadas cuerdas para tener en cuenta, demasiadas notas en ese puente. Para un autodidacta, el ukelele es ideal. Entendí que prefería tocar bien el ukelele que seguir tocando mal la guitarra, y eso fue como una nueva filosofía personal. Si no podés con la vida, probá con la vidita”.

Aquesta planta és una escal·lònia

Llig-lo si... vols passar-ho molt bé amb una lectura
Fuig si... no t'abelleix sentit-te identificat amb un home en la crisi dels 40

Wonder (R.J. Palacio)

Quan el món es complica sempre ve de gust veure una pel·lícula o una sèrie que sabem que ens tranquil·litza (en el meu cas és Gilmore girls o Parks), o llegir un llibre que ens torne la calma i que ens transmeta emocions boniques. Wonder (2012), de R.J. Palacio (Nova York, 1963) ha sigut una xicoteta bassa d’innocència enmig d’unes setmanes un poc confuses per a mi.

Wonder és una novel·la infantil/juvenil, adreçada sobretot a xiquets dels 8 als 12 anys, però que qualsevol adult pot gaudir independentment de la seua edat. La història té com a màxim protagonista a August, un xiquet de 10 anys que va néixer amb greus anomalies en el rostre, i que comença per primera vegada a anar a l’escola després d’haver estat educat en casa amb la seua mare. Reconec que aquesta premissa pot repel·lir a aquells lectors que fugen de llibres lacrimògens i d’històries de malalties i deformitats, però Wonder no és un dramón, és una lectura senzilla, tendra i que inculca uns valors humans que cal no oblidar per molt que ens fem grans.

La cara d’August no passa desapercebuda, no es pot amagar darrere dels cabells o amb un poc de maquillatge: destaca entre la multitud, la gent es queda mirant-lo sense reserves i fins i tot els xiquets s’espanten. Així, començar a anar a l’escola, que està plena d’altres persones que encara no s’han acostumat a la seua presència, és un pas de gegant, és un pas cap a l’abisme, és exposar-se a un turment. Però tot i els problemes que el fet de ser diferent (molt diferent) comporta, August, la seua família i els seus companys van acomodant-se a esta nova situació i van aprenent junts a conviure amb la dolenteria d’algunes persones, a fer-se costat els uns als altres i a estimar-se un poquet més.

La lectura de Wonder és ràpida, ja que té un vocabulari senzillíssim i el ritme és molt àgil (cada capítol dura unes dues pàgines només). A pesar dels recursos literaris aparentment simples, l’autora aconsegueix transmetre un gran ventall d’emocions: de la llàgrima al somriure i de la ràbia a l’amor en sols unes pàgines de diferència. Un altre encert de la novel·la és atorgar el punt de vista a diferents personatges, com ara la germana d’August o alguns dels seus companys. Aprenem així que no sols té problemes el protagonista, sinó que cadascú carrega amb les seues pròpies dificultats.

Com podeu veure, Wonder és una novel·la agradable i bonica, recomanada per recuperar o reforçar la nostra empatia cap a la gent que ens envolta. Si li he de posar una pega, és que potser és massa naïve, però això ve donat pel públic al qui va adreçada la lectura. La moralitat que s’hi desprèn és la importància de ser amable, de ser bo i de saber posar-se en el lloc dels altres. Una cucada per descansar d’altres lectures més pesades.

Aquestes flors són prímules

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història senzilla i bonica

Fuig si... no t'agrada soltar ninguna llagrimeta en una lectura

El bosque oscuro (Cixin Liu)

Un apunt important: El bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.

Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa, enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa completament en el seu món.

La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres. Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes hipòtesis.

El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents anys una civilització superior alienígena aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i les pantalles de la meua estimada Blade Runner.

El bosque oscuro conté una trama prou més complexa a la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants – com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.

La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament, però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En primer lloc tenim el masclisme sense escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat, però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament prescindible.

Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre. Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres

Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura

Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina

Fuig si... necessites saber el final de cada història

El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents

Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega

Amsterdam (Ian McEwan)

Ian McEwan s'ha convertit en una aposta segura de lectura breu, entretinguda i intel·ligent. Així que quan veig una novel·la seua a les prestatgeries de la llibreria, té moltes probabilitats d'acabar en les meues mans. Ara li ha tocat a Amsterdam, que va guanyar el Premi Booker (un dels premis literaris més reconeguts) en 1998.

Amsterdam ens trasllada a un moment de la vida de dos amics íntims, que a la vegada son examants de la mateixa dona, Molly, morta després d'una malaltia neurodegenerativa. Un d'ells és Clive, un compositor molt reconegut que està preparant la simfonia que marcarà un punt d'inflexió en la seua carrera. L'altre amic, Vernon, és el director d'un periòdic de línia progressista, en contra del partit en el poder. Tal com em té acostumada McEwan, als dos amics se'ls presenten dos dilemes morals que els posaran un en contra de l'altre de manera dràstica.

Si a La llei del menor l'autor explora les particularitats del dret de família amb passatges sencers sobre la redacció d'una sentència, a Amsterdam l'obsessió és la música clàssica i l'ètica periodística. Ens trobem davant d'una novel·la sagaç, que ens va ensenyant a poc a poc les preocupacions dels protagonistes, les seues sospites i el seu desassossec creixent conforme va avançant la trama. L'autor també ens delecta amb unes descripcions precioses i acuradíssimes sobre la creativitat i la construcció d'una peça musical.

Tot i que es llig molt i molt bé (llegir la prosa de McEwan sempre serà una delícia) el final m'ha malmès un poc la història. Es tracta d'un desenllaç, per al meu gust, precipitat i esbojarrat. Crec que és la solució per la que s'ha optat no es correspon amb la intriga que s'anava cuinant durant la resta de la novel·la. Vaja, ha sigut un poc decebedor, ja que la història anava in crescendo i l'estava gaundint molt fins eixe moment.

En fi, no perquè no m'haja agradat el final us deixe de recomanar Amsterdam. És un llibre molt curtet, excel·lentment escrit i amb un argument interessant. Els dilemes que es plantegen, les decisions preses i les seues conseqüències han mantingut la meua atenció durant tota la lectura. No obstant això, si voleu començar amb McEwan, aneu directament a La llei del menor: trobareu més emoció, una història amb més lògica i millor construïda i una protagonista molt més humana i rodona.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... creus que és el moment per a un lectura ràpida, però intel·ligent
Fuig si... esperes un final a l'altura de la resta de la novel·la

El llibre de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)

Fora plou a bots i barrals i entre a una llibreria on totes les obres són d’un color gris perla. Resseguisc els títols de les prestatgeries amb els dits i trobe una novel·la que venia acosant-me des de feia temps, que m’havien dit que era molt divertida i molt amena. Torne fora i intente protegir com puc la meua nova i preciosa adquisició: El llibre de la senyoreta Buncle, de D.E. Stevenson.

Sabeu aquests pobles xicotets, on normalment no passa mai res rellevant, on els habitants són generalment gent major, amb secrets que guarden tota la vida, amb xafarderies i rancors que no tenen fi? Doncs la novel·la de hui té lloc en un d’aquests indrets que tant han inspirat a la literatura (vegeu Sherwood o Strout, per exemple). El poblet de la senyoreta Buncle és Silvestream, que no es diferenciaria massa de qualsevol altre poble del món, si no fóra perquè un bon dia la protagonista decideix escriure una novel·la sobre els seus veïns.

Barbara Buncle s’ha quedat sense ingressos i ha pensat que una bona manera de guanyar diners és escriure un llibre. Com no té imaginació, sols ha pogut escriure sobre persones que coneix, això és, el veí que tracta fatal la seua dona, la senyora més respectada del poble i el seu passat indecorós, o la dona que té un secret per tal que la seua melmelada quede perfecta. Un editor s’interessa pel llibre i, entre crítiques contradictòries, es converteix en tot un best seller, que finalment arriba a les mans dels seus protagonistes. La irrupció de la novel·la trenca la tranquil·litat del poble i comencen a esdevindre situacions grotesques, ridícules i còmiques, sobretot. Els habitants de Silvestream es veuen despullats de les seues carcasses i totes les seues debilitats i secrets van quedant al descobert gràcies a l’agudesa de l’autora.

El llibre de la senyoreta Buncle és una història per gaudir, per somriure, per passar-ho bé. És un llibre dins d’un llibre, una novel·la d’espills, on la ficció és un reflex de la realitat, però la realitat també imita la ficció, ja que els personatges es comporten d’una manera concreta arrel de la lectura del llibre, però també imiten les accions dels seus alter ego literaris. Una cucada de lectura, plena d’humor anglès, de personatges memorables i d’escenes delirants. Us l'aconselle calorosament si voleu passar uns dies tranquils, agradables i amb un somriure permanent als llavis.

“Barbara Buncle donà una ullada a l’habitació i mirà totes les seues titelles, congregades amb l’objectiu de revelar el seu creador. Es va preguntar si mai cap altre autor s’havia trobat davant d’aquella curiosa visió. Seria emocionant escriure una obra de teatre per poder veure les pròpies creacions revestides de mortalitat, però un teatre sempre serà un xic decebedor, cap actor pot satisfer completament un autor. Açò era molt millor que qualsevol teatre, car els actors eren ells mateixos”.*

* Traducció pròpia de l'edició anglesa, la traducció de Viena Edicions segur que és molt més acurada.

Estes flors són Kalanchoes

Llig-lo si... t'agrada l'humor anglès i les històries de pobles xicotets

Fuig si... t'abelleix una història èpica, de grans emocions

The Power (Naomi Alderman)

Aquesta setmana toca una novetat ben lluenta, un llibre del que és impossible fugir quan se regiren ressenyes per Internet. Es tracta de The Power de Naomi Alderman. Aquesta novel·la ha sigut un boom editorial, almenys en el Regne Unit, on ha guanyat el Bailey's Women's Prize for Fiction i ha sigut nominada al The Orwell Prize, un premi per a la literatura política.

La premissa de la història és la següent: en el present, xiques adolescents de tot el món comencen a poder emetre descàrregues elèctriques per les seues mans. Aquestes descàrregues poden variar d'intensitat, podent arribar a matar amb elles. A poc a poc, aquesta capacitat elèctrica es va estenent, fins que totes les dones del planeta posseeixen aquest poder. Que la meitat de la població, concretament la meitat femenina, puga ferir i matar a l'altra meitat ho canvia tot i intercanvia, amb el temps, els papers tradicionalment adscrits a cada gènere.

Assistim a una transformació total i progressiva de la societat. Les dones ascendeixen en la política estatal, els homes comencen a tindre por d'eixir sols per la nit i observem la cosificació dels seus cossos. Al principi, el poder adquirit serveix per recuperar els drets de les dones en zones conflictives; en Aràbia Saudí i en Índia, per exemple, les dones ixen al carrer per alliberar-se dels lligams masculins. No obstant això, i com ens ensenya l'autora, el poder és el poder el tinga qui el tinga. Així, les dones comencen a abusar de les seues habilitats, fins restringir els drets i les llibertats d'aquells qui abans les havien coartades.

La inversió dels rols de gènere (ara la dona és la forta i independent i l'home, l'objecte sexual i l'ignorant) s'ha utilitzat per a fer més patent el masclisme i les desigualtats derivades en la societat actual. Alderman ens fa replantejar-nos les concepcions de gènere que tenim i el perquè de la seua existència, i és que la Història és la història dels poderosos. Al final de la novel·la i en els agraïments, l'autora ens insinua un missatge referent a la nostra percepció del món que m'ha encantat i que li ha donat més profunditat i transcendència al llibre.

Tot i que ha hagut algun moment que m'ha semblat una novel·la de caire juvenil, la veritat és que és una història que es llig molt bé i planteja reflexions interessants. Ha sigut una lectura d'estiu molt encertada:  és lleugera, ràpida, però presenta un escenari on ens sentim identificats (i sobretot identificades) i hi aporta una perspectiva nova i efectista.

Aquestes flors són vinques

Llig-lo si... vols acabar l'estiu amb una novel·la feminista i que enganxe
Fuig si... esperes massa profunditat o un text de gran rellevància

El problema de los tres cuerpos (Cixin Liu)

Si hi ha un gènere literari pel que tinc debilitat és la ciència-ficció, en concret m’apassionen tres temes extensíssims i amb moltíssimes ramificacions dins del gènere: els viatges en el temps, el contacte amb extraterrestres i la intel·ligència artificial. Aquesta vegada li ha tocat el torn a El problema de los tres cuerpos, de Cixin Liu, una novel·la xinesa que s’ha convertit en tot un best-seller tant en el seu país com en occident. Com podreu endevinar, toca un dels tres temes que he comentat.

El problema de los tres cuerpos ens situa en plena Revolució Cultural durant la guerra freda en Xina, tot i que la història també transcorre en el present del país. L’autor combina perfectament aquestes dues èpoques amb els seus fets històrics verídics amb aportacions pròpies inventades. Així, el context històric té una importància vital en la història, fins al punt que un capítol clau de la trama, que marca tot el que ve després, és l’assassinat d’un professor de física per considerar-se contrarevolucionari. La filla d’aquest professor, Ye Wenjie, arrel de la mort del seu pare, plantarà la llavor del descobriment que canviarà la Humanitat per sempre.

Estem davant d’una novel·la englobada en el sub-gènere de ciència-ficció hard, ja que se’ns presenten nombroses descripcions tècniques, teories científiques i moltes referències a temes relacionats amb la física. No us preocupeu, sóc completament ignorant en aquestes qüestions i he pogut seguir la història i els raonaments perfectament, ja que sempre s’expliquen a partir de comparacions i exemples molt senzills.

M’encantaria parlar del tema principal del llibre perquè m’ha fascinat, però com que aquest no es revela fins a la meitat de la novel·la, crec que seria més convenient deixar-vos amb la intriga. Sols us done algunes pinzellades: es descriu l’ascens i la caiguda de centenars de civilitzacions, es parla d’una conspiració a nivell mundial, i es té el poder de decidir si la Humanitat, entestada en destruir-se a sí mateixa i al seu planeta, és digna de ser salvada.

A mi El problema de los tres cuerpos m'ha encantat i m’ha enganxat, però no sols això. Ha sigut la primera vegada que el meu mòbil ha registrat cerques a Google com “fons còsmic de microones”, “accelerador de partícules”, o “estructura nonadimensional”. Realment, he après algunes coses. Crec que Cixin Liu ha conformat una novel·la d’allò més original, que pot agradar tant als amants del gènere com al lector que busque alguna cosa diferent a l’habitual i de qualitat. El final de la novel·la és un ganxo perfecte per a seguir amb la segona part de la trilogia de la que forma part, que tingueu per segur que llegiré.

Estes flors són tagetes

Llig-lo si... busques una lectura sorprenent

Fuig si... estàs molt a gust amb el món real, sense estranyeses

Dones (Isabel-Clara Simó)

Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas

Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad

___________________________________________________________

Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Aquestes flors són pentas

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes

Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

Assassinat a l'Orient Express (Agatha Christie)

A estes altures ja me donava vergonya no haver llegit absolutament res d’Agatha Christie. Les llibreries de segona mà són perfectes per animar-se a descobrir autors que potser no compraries en una altra situació. Perquè el veus allí a la prestatgeria, tan atractivament barat, és quasi impossible no atrevir-se amb res. Així és com em vaig animar, per fi, amb Christie.

Realment, vull llegir Agatha Christie des de que vaig veure un capítol de Doctor Who on els protagonistes la coneixen.

La meua primera lectura de la reina del crim ha sigut una de les seues obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express. Crec que tot el món coneix l’argument: durant una parada tècnica en un tren que viatja des d’Istanbul a Calais un dels passatgers és assassinat i es dedueix que qui l’ha matat segueix en el vehicle. El detectiu Poirot haurà de resoldre el misteri a través de diferents entrevistes amb els passatgers i mitjançant el seu intel·lecte.

Jo, que sóc amant de l’auto-spoiler, he hagut de fer un esforç quasi sobrehumà per no regirar les últimes pàgines a la recerca de la resposta al misteri. Per altra banda, tampoc volia donar-li massa voltes al tema, per por de descobrir el final i destrossar-me el colofó de la història. Ja vegeu la contradicció. El cas és que no hauria d’haver tingut por d’esbrinar l’enigma. No l’haguera endevinat mai de la vida.

M’ha encantat devorar la novel·la, passar les pàgines desitjant saber més sobre l’assassinat. He admirat la capacitat de l’autora de mantindre el meu interès, de arrancar-me un “Oh...!” i un “Ah...!” quan s’anava esclarint algun aspecte del misteri. En fi, què puc dir que no s’haja dit ja. Llegir Agatha Christie ha sigut un plaer i no puc esperar a llegir més llibres seus. 

Llig-lo si... vols una lectura ràpida i molt entretinguda

Fuig si... no t'agrada llegir sobre detallets que condueixen a la resposta final

Big Little Lies (Liane Moriarty)

Ressenya conjunta de la novel·la i de la sèrie

Fa unes setmanes vaig veure la nova sèrie de l’HBO, Big Little Lies. La sèrie, o mini-sèrie (té sols set capítols) està protagonitzada per tres actrius impressionants: Reese Witherspoon, Nicole Kidman i Shailene Woodley. La producció també compta amb actrius i actors secundaris igualment fantàstics, com Laura Dern, Zoë Kravitz o Adam Scott. Quan vaig acabar l’últim capítol, després de veure’ls tots un darrere l’altre sense parar, em vaig quedar tan obsessionada per tot el que acabava de viure, que vaig decidir llegir la novel·la de Liane Moriarty a partir de la que s’ha basat el guió de la sèrie.

L’entrada d’avui serà una ressenya conjunta de la sèrie i de la novel·la. He pensat fer-ho així, perquè des del meu punt de vista ambdues es complementen perfectament: la novel·la aporta profunditat a la història, explicacions, raonaments;  la sèrie té unes interpretacions de luxe, música boníssima i és molt espectacular visualment.

Big Little Lies mostra la vida de tres dones molt diferents, els fills de les quals comencen primària en una escola d’un xicotet poble coster¹. Madeline té una filla adolescent d’un matrimoni anterior i dos fills del matrimoni actual². El seu ex-marit s’ha tornat a casar i ha tingut una altra filla, que va a la mateixa classe que la filla xicoteta de Madeline. Celeste destaca per la seua bellesa, però és una dona insegura de sí mateixa amb un matrimoni molt peculiar marcat per la violència. Per últim, Jane és una jove que es va quedar embarassada quan era adolescent, fruit d’una nit amb un home desconegut.

La història ve marcada per un assassinat que es produeix en una festa de l’escola organitzada per recaptar fons. A partir d’aquest moment, la història retrocedeix fins el primer dia de classe dels xiquets, on comencen a aparèixer hostilitats entre les mares, entre fills i mares i entre marits i mullers, i on comencen a haver sospitosos de l’homicidi.

La sèrie ha aplicat alguns canvis respecte a la novel·la per fer-la més visualment atractiva, per fer-la més curta i intensa, per simplificar-la un poc. Això no obstant, aquestes variacions m’han agradat, perquè marquen una diferència del llibre a la sèrie i fan que les dues experiències (lectura i visualització) siguen complementàries i no excloents. Jo vaig veure la sèrie primer, però després em vaig enganxar igualment a la novel·la, no podia esperar a arribar a casa per a llegir un capítol més.

Jo us recomane encaridament i de manera general, sense conèixer-vos, que mireu la sèrie i/o llegiu el llibre (perdó, no puc elegir). No us penseu per favor que és una història nyonya, o simple, o típica. És un relat sobre l’amistat, la violència, l’amor romàntic (no precisament del bonic) i sobre la maternitat. Tot adobat amb molta intriga i humor, que us enxamparà i no us soltarà fins que arribeu a l’últim capítol o a l’última pàgina.

¹EUA per a la sèrie, Austràlia per al llibre.

²A la sèrie, sols una xiqueta.

Llig-lo si... vols enganxar-te amb una novel·la

Fuig si... no t'agrada tafanejar en les vides dels altres

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida

Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

Closca de nou (Ian McEwan)

Tot i que fa temps que vull llegir La llei del menor, Closca de nou ha sigut, finalment, la primera novel·la que he llegit de l’escriptor anglès Ian McEwan. No m’he pogut resistir a la premissa que em plantejava el llibre que us duc avui, ni al seu narrador. A Closca de nou, el narrador és un fetus d’uns vuit mesos que pot escoltar tot el que passa fora de la panxa de la seua mare. Un dia, l’estrany protagonista s’assabenta de que sa mare i el seu oncle estan planejant l’assassinat de son pare.  McEwan ha creat una original adaptació lliure de Hamlet.

Coneixem a un fetus que va creixent a la panxa de Trudy. El pare del protagonista és John, un poeta i editor somiador i sense espenta, en principi. Trudy i Claude (el germà de John) són amants i tenen l’objectiu de matar a John per heretar una mansió familiar. Tot seria normal si no fóra perquè el fetus és l’únic testimoni d’aquesta conspiració. Un testimoni que passa desapercebut per tots, que està però no existeix, que escolta però no pot dir res. Com a lectors, anem descobrint de la mà del protagonista tots els plans malèfics dels dos assassins: la causa de la mort (un verí molt shakespearià), les proves exculpatòries i el pla de fugida, per si res acaba eixint malament.

El narrador –li diria pel seu nom si tinguera– es veu atrapat en el dilema de fer costat al pare i, per tant, odiar la seua mare; o estimar sa mare i acceptar l’assassinat, atès que el seu destí va lligat al de la seua progenitora. El fetus, a més, és molt culte. A força d’escoltar els podcasts que es posa sa mare, ha anat aprenent sobre geopolítica actual, història, literatura i altres temes. Discorre sobre la seua situació i les implicacions que tindrà per al seu futur: viurà els seus primers mesos a la presó? El donaran en adopció? Aquest contrast entre la realitat del protagonista, que encara no ha nascut i per tant encara no és una persona com a tal amb drets i deures, i les seues complexes reflexions sobre el món que l’envolta és realment divertit.

Closca de nou és una novel·la d’intriga, és divertida, irònica i original. Una història entretinguda contada des d’un punt de vista diferent, amb molts contrastos que us trauran un somriure alhora que passeu les pàgines ràpidament per saber com acabarà tot això. Us avance que el final m’ha encantat.

Llig-lo si... tens curiositat per saber com és un fetus narrador

Fuig si... no vols llegir reflexions geopolítiques d'un nonat

La biblioteca secreta (Haruki Murakami)

L'últim cap de setmana que vaig baixar a València, mon pare me tenia reservat un llibre que va traure de la biblioteca i li va agradar: La biblioteca secreta, de Haruki Murakami. Murakami és un dels eterns candidats al Nobel de literatura i un dels eterns pendents de la meua llista de llibres, però vaig a ser sincera: em dona molta mandra. No obstant això, aquest és tan i tan finet i l'edició és tan bonica que mira, vaig decidir tirar-li mà.

La biblioteca secreta és una novel·leta, més bé un conte, de fantasia. M'ha recordat moltíssim a Coraline, de Neil Gaiman (recomanat!): ambdós són relats farcits d'elements totalment inventats, estranys i un poc pertorbadors. En unes seixanta pàgines Murakami ens conta la història d'un xiquet al que segresten en una  biblioteca municipal. Allí coneix tres personatges molt particulars: un vell que té pèls llarguíssims a les orelles i es menja cervells de persones, un home que es vist com una ovella i una xiqueta que no pot parlar.

Per a mi, la novel·leta ha estat bé, entretinguda i amb molta fantasia, però crec que el 50% del mèrit del llibre el tenen les increïbles i màgiques il·lustracions de Kat Menschik. Quasi en cada pàgina hi ha un dibuix preciós sobre el relat que coincideix sempre amb l'estètica de la història. Amb el final endevinem un aspecte present també a la pel·lícula de El Laberinto del Fauno: la utilització o construcció d'un món oníric, surrealista, per part d'un xiquet per emmascarar una desgràcia real. Un toc un poc més profund al que venia duent la història fins aleshores.

En fi, us el recomane perquè el gaudiu vàries vegades, per tornar a mirar les precioses il·lustracions i per tornar a recórrer el llarg laberint de La biblioteca secreta de Murakami. Una pena que jo no el tinga en la meua prestatgeria per sempre.

Llig-lo si... t'agrada la fantasia i la màgia

Fuig si... busques una història profunda i memorable

La veritat sobre el cas Harry Quebert (Joël Dicker)

Últimament he llegit poquíssim, buscar pis i mudar-me a Barcelona ha sigut una odissea digna d'una pel·lícula d'acció o terror (segons quin pis anava a visitar). Així, la meua única lectura de les últimes setmanes ha sigut La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. Ha sigut un bon llibre per allunyar-me de l'estrès del dia a dia.

La novel·la va ser el gran best seller de fa uns quants anys i jo l’he conegut gràcies al blog “El que llegeixo”. Tenia ganes d’una història que m’enganxara com ho va fer Perdida fa un parell d'estius. La veritat sobre el cas Harry Quebert va sobre un escriptor que s'assabenta que un antic professor i amic va tindre una relació amb una adolescent fa trenta anys i que aquesta joveneta va ser assassinada aleshores. Marcus, el protagonista, es desplaça al poblet on va començar tot i es posa a investigar. Prompte es troba amb tota una sèrie de personatges amb aspiracions frustrades, secrets inconfessables i moltes, moltes sorpreses.

El llibre està molt bé per passar l'estona: molts girs a la trama, un repertori de personatges variat i ben relacionat, etc. No es una gran novel·la, però es deixa llegir amb molta facilitat i distreu molt. No obstant això, no he trobat alguns dels element que m’agradaren tant en Perdida: m’han faltat emocions, intensitat. M’han sobrat casualitats impossibles. A més, envidie la memòria dels habitants del poble on passen els fets, quin prodigi recordar tots els detalls d’un dia de fa més de trenta anys!

En fi, és correcta per entretenir-se uns quants dies, però ja està, que ja està bé.

Llig-lo si... busques enganxar-te amb una història

Fuig si... eres escèptic/a amb les coincidències excessives

Els millors relats de Roald Dahl

Feia molt que no em reia amb un llibre i aquest m’ha mantingut el somriure a la boca quasi tota l’estona. Aquests dies he estat llegint Els millors relats de Roald Dahl (1982) de l’editorial valenciana Sembra. A mi ja m’agradava Roald Dahl perquè Matilda m’encanta, Les Bruixes m’agrada molt i sempre deixe Charlie y la fàbrica de xocolate quan la fan en la tele. Així que quan vaig veure el llibre ben col·locadet a la taula de novetats de la llibreria no em vaig poder resistir.

El llibre és una col·lecció de tretze relats per a joves i adults d’extensions variables, però si contem que té en total unes 240 pàgines, vegem que són contes ben bé curts. Les narracions destaquen per les exageracions, els personatges insòlits i les situacions surrealistes que es presenten. Destaquen la cobdícia extrema, la venjança i l’engany, tot marinat amb un bon humor negre, molta fantasia i malícia. Els personatges són únics i amb molta personalitat, amb idees estrafolàries i comportaments inesperats.

És clar que tretze relats no em poden agradar de la mateixa manera. Els meus preferits són: El plaer del capellà (un home avariciós del tot que es serveix de l’engany per a guanyar-se la vida), Gelea reial (una cosa molt estranya, inquietant i divertida) i El tast (una altra vegada l’avarícia i l’orgull).

En resum, és un recull molt divertit, que et posa en tensió mentre t’ho passes bé i esperes l’inesperable final. Els contes, al ser tan curtets, es lligen en una estona i el millor és que quan passes la pàgina mai saps amb el que te vas a trobar. Molt recomanat.

Llig-lo si... vols riure i passar-ho bé

Fuig si... no t'agrada l'humor negre

Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

Me before you (Jojo Moyes)

Aquesta setmana estava ja un poc cansada de llibres profunds, de pensar, etc. (tot i que m’agraden, eh?) així que he anat a l’evasió total: he llegit Me before you (Jo abans de tu, 2012), un drama-comèdia romàntic, que d’ací poquet s’estrena en les grans pantalles. La veritat és que no sabia ni que existia aquest llibre fins que una amiga em va ensenyar el tràiler de la pel·lícula... i sóc fàcilment convencible. M’agraden les pel·lícules nyonyes (de quan en quan) i fer un “ooooh” en el moment precís, sobretot si em fiquen una cançó bonica i una història d’amor poc convencional.

La veritat és que els productors de la pel·lícula s’han treballat molt, molt bé el càsting, ja que els actors principals i els secundaris més importants són famosos per haver treballat en pel·lícules o sèries juvenils i amb molta base de fans en els últims anys: les sèries Doctor Who i Juego de Tronos i les pel·lícules Harry Potter i Els Jocs de la Fam. D’aquesta manera, ja tenen una bona taquilla assegurada.

Torne al llibre. És un llibre d’allò que diguem “cuqui”. Per gitar-se al sofà i estar llegint tota la vesprada amb un somriure a la boca. Té momentets d’humor i és tendre. La història resumida és més dramàtica que la lectura: una jove de vint-i-tants perd el seu treball i entra a treballar com a cuidadora-acompanyant d’un jove tetraplègic. La seua relació va evolucionant i ella, sense cap aspiració cultural o intel·lectual va evolucionant també. El jove, d’ençà que va tindre l’accident que el va deixar en la cadira de rodes permanentment, vol acabar amb la seua vida, contràriament als desitjos de la seua família.

Bé, la novel·la em va tornar el que jo m’esperava d’ella: uns moments agradables i d’evasió del dia a dia. Té cosetes que no m’han agradat, a vegades li haguera pegat una galtada a la protagonista, però en general, ha estat bé. Ara a esperar a veure la pel·lícula!

És la portada un spoiler? Si? No? Potser?

I ja que estic nyonya, ací teniu la banda sonora!