La ciudad solitaria (Olivia Laing)

M’ha tornat a passar, m’he tornat a obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge, 1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no puc parar de donar-li voltes al llibre.

La soledat és el tema central de l’obra. Concretament, la soledat sentida entre la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.

Després d'un desengany amorós, l'autora es troba a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió, comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins d'una conversa. El llibre continua amb David Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran artista sobre el que gira l'obra és Henry Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides, pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.

A banda dels artistes principals del llibre, també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens exposa el paper curatiu de l'art, que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia suposava.

Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor, i llegiu-lo.

Andy Warhol, lema contra la gestió estatal davant la sida, David Wojnarowicz, Los noctámbulos (Edward Hopper), fotograma de We live in public (Josh Harris), Strange fruit / for David (Zoe Leonard), Klaus Nomi, obra de Henry Darger.

"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".

Aquestes flors són silene

 Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica

Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar

Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Qui m’haja vist les últimes setmanes s’haurà fixat en el llibre gruixut que duia sempre a les mans i com el punt de llibre avançava lentament cap al final. El llibre d’avui m’ha sobrepassat: per temàtica, per la meua mancança de coneixements previs que s’han de tenir per entendre aquest llibre en tota la seua complexitat, per tot. Contra tota Esperança són unes memòries que va escriure Nadejda Mandelstam als anys cinquanta, que narren la vida d’ella amb el seu marit, el poeta Òssip Mandelstam, durant els anys trenta del segle passat a la Unió Soviètica.

L’autora descriu la repressió que sofria la intel·lectualitat dissident del discurs oficial de l’Estat. L’arrel, o l'excusa, de la persecució concreta al poeta (i de retruc, a la seua dona) va ser un poema que va dedicar Òssip a Stalin. Nadejda ens conta de primera mà la censura, la tortura, les detencions, l’exili, l’assassinat, els camps de treballs forçats, l’empresonament i l’espionatge que sofrien aquells qui gosaven anar contra el govern, que ho controlava tot i marcava la visió única que el país sencer havia de tindre.

L’escriptora descriu, amb tot luxe de detalls, la vida intel·lectual de l’època: aquells que s’adaptaven a les noves directrius que marcava el poder i, per tant, la seua vida pujava de qualitat exponencialment; i aquells que no es mostraven d’acord, que no seguien els dictàmens dels poderosos. Aquests últims passaven gana, perdien l’habitatge, eren exportats o altres coses pitjors. Nadejda posa noms i cognoms a aquest dos cercles, a través d’un gran exercici memorialístic que sols pot eixir d’una ment completament lúcida, una ment que desgrana l’època que va haver de sofrir, per mostrar les barbaritats que succeïen davant de tots, i de les que eren gairebé molts d'ells, d’una forma o altra, còmplices.

A Òssip Mandelstam l’arrestaren el 1934 per deixar-lo en llibertat poc després amb la prohibició de no poder viure en les dotze ciutats més grans de Rússia. Així, el matrimoni s’instal·là a Vorónej, un poblet als afores del país. Ambdós varen malviure durant tres anys, atès que ningú els volia contractar, ni per descomptat, publicar cap escrit del poeta. Tornaren a arrestar Òssip, ja per última vegada. El dugueren a un camp de trànsit i allí mor a finals del 1938. Nadejda, per la seua banda, es va convertir en nòmada, va anar canviant de casa i de ciutat, per evitar que se l’enduguen. Després de vint-i-cinc anys de la mort del seu marit, la deixaren tornar a Moscou, on va escriure aquestes memòries.

A la contraportada del llibre llegim “aquest llibre és una bella història d’amor”. He tardat en descobrir que ací amor no significa romanticisme, tal i com l’entenem normalment. L’amor ací es tradueix en comprensió (Nadejda ens explica tots els processos creatius del seu marit, els significats de la seua poesia, etc). Però sobretot, amor ací és memòria: Nadejda es va memoritzar els poemes del seu marit perquè no es fiava de les còpies impreses i volia que l’obra romanguera el més intacta possible. També la memòria juga un paper imprescindible en aquest llibre: l’autora posa molt d’èmfasi en el fet de recordar, de cara a les generacions posteriors, la perversió del seu país, la perversió de la revolució i, sobretot, la perversió dels valors humanístics, que ella tant defensa, amb la intenció de que no es torne a repetir res semblant.

En fi, Contra tota esperança no és una lectura que es puga llegir amb lleugeresa. És lenta, és molt detallada i calen uns mínims coneixements sobre l’època per seguir-la amb una certa facilitat. És un llibre que ho regira tot i que ens deixa reflexions importantíssimes sobre què és viure en una situació límit, i com les paraules por, esperança i memòria poden cobrar una nova dimensió. Podria escriure més paràgrafs, però no puc abastar tots els temes que toca aquest llibre. Així que ja sabeu, si voleu un vertader repte literari i personal (no ens enganyem, és un llibre difícil) llegiu a Nadejda Mandelstam.

Llig-lo si... vols conèixer la dura realitat de la Unió Soviètica

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb noms propis, dates i fets històrics

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman (dibuix propi)

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 

Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses

Germà de gel (Alicia Kopf)

Volia alguna cosa refrescant, diferent, que em posara algun repte en la lectura. Quan em recomanaren a la llibreria Germà de gel, d’Alicia Kopf em vaig animar. A més, és de l’Altra Editorial, que aprecie i en la que confie. Bé, us passe a explicar un poc el llibre i les meues impressions, que han sigut canviants durant la lectura.

Germà de Gel és... què és exactament? És una novel·la, però també és un assaig, un document d’investigació i un diari personal. El que fa Alicia Kopf (nom artístic d’Imma Àvalos) és agafar el gel i la congelació i utilitzar-los en la seua forma literal i metafòrica per donar forma a la seua obra. Uf, sembla complicat, però la lectura és més fluida del que sembla. Kopf es posa a la pell d’una artista que té una fixació amb les expedicions polars. Així, se’ns explica l’afany dels descobridors dels segles XIX i XX per trobar aquells punt blancs, indefinits, enmig del no-res com són el pol nord i el pol sud; la protagonista també ens parla de la seua família, descompensada, trencada, amb els elements que la composen aïllats pel glaç creat al llarg dels anys; ens conta la història del seu germà de gel, un home autista que viu al seu propi món blanc; i ens confessa la seua aventura cap a la introspecció i l’anàlisi propi que la duu a viatjar a Islàndia.

La novel·la, l’anomenarem així, és un conjunt de textos que parlen sobre el congelament de les relacions familiars i de parella; dels grans viatges èpics dels descobridors polars, però també del viatge interior i, potser, més intens que és el de conèixer-se a un mateix. És un escrit farcit de referències literàries, filosòfiques, artístiques i científiques que traspuen coneixement i un gran fons cultural per part de l’autora.

Ha sigut una lectura estranya, però en el bon sentit. M’ha agradat trobar-me amb un llibre d’estructura tan diferent i d’estil tan canviant, i m’he sorprès interessant-me pels homes que arriscaren la seua vida intentant situar-se en aquells punts tan allunyats del món conegut. El recomane per recordar-nos que una novel·la no ha de ser lineal, ni tradicional, ni de ficció, ni de no-ficció. Germà de gel és un exemple d’una manera diferent de gaudir de la lectura i de les seues complexitats.

Llig-lo si... vols una lectura diferent a tot el que has llegit fins ara
Fuig si... no tens ganes de calfar-te el cap amb rareses polars

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

La llavor immortal (Jordi Balló i Xavier Pérez)

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir La llavor immortal: els arguments universals en el cinema (1995). El tenia comprat de feia ja un any o així, però no m'havia fet l'ànim de llegir-lo fins ara. Me'l va recomanar la meua tutora del TFG (Treball Final de Grau) i no m'ha decebut.

Balló i Pérez fan un gran i laboriós treball tractant de delimitar els arguments universals del cine (però també del teatre i de la literatura). El primer que em va cridar l'atenció va ser la graaaan quantitat de referències cinematogràfiques, és increïble. Tot i això la lectura no se'n fa res pesada, els autors aconsegueixen una continuïtat entre capítols i entre arguments que converteixen un assaig sobre històries en una història per sí mateixa.

El llibre està estructurat en capítols, cada un destinat a explorar un argument universal. A partir d'un text que els autors han considerat fonamental per a la creació i universalització de la història, es van dibuixant les diferents ramificacions que el cinema ha construït a partir d'eixa base. Per exemple, a partir de l'Antígona de Sòfocles es presenten diverses trames, com la pietat femenina o la contra a la llei de l'Estat modern.

M'he donat compte (tampoc és un gran descobriment) que els capítols que més m'han agradat han sigut aquells que parlen dels arguments / pel·lícules que més m'agraden. En el meu cas, els temes que m'atrauen més són: El conocimiento de sí mismo: Edipo, La creación de vida artificial: Prometeo y Pigmalión i El descenso al infierno: Orfeo. M'ha resultat curiós llegir sobre el coneixement d'u mateix, ja que últimament estan molt de moda els mind-game films: pel·lícules on l'ordre pot ser no lineal, els personatges no són el que pareixen i l'espectador ha de reconstruir la història per trobar-li el sentit: observem Memento (Christopher Nolan, 2001), Origen (Christopher Nolan, 2010) o Shutter Island (Martin Scorsese, 2010). En aquests films, s'ha de dir, s'entremescla aquest argument amb el de El ser desdoblado: Jekyll y Hyde.

Jeckyll i Hyde i el coneixement d'un mateix a través de l'amnèsia en Shutter Island (2010)

Els arguments / capítols que menys m'han agradat (no per altra cosa que no pels gustos propis per eixe tipus d'històries) són: La venganza: la Orestíada i Lo viejo y lo nuevo: El jardín de los cerezos.

En definitiva, és un llibre molt treballat i molt complet. Amè i agradable de llegir. És un llibre per als amants de les històries immortals, històries líquides que es poden trobar al cine, a la literatura, al teatre o a la vida mateixa. És bonic anar llegint i apuntar exemples propis que s'integren en els arguments citats o llegir una altra cosa i pensar en quin capítol hi encaixaria.

Es poden apreciar diversos paral·lelismes entre Breaking Bad (Vince Gilligan, 2013) i Macbeth,
englobats en l'ànsia de poder 

Una cambra pròpia (Virginia Woolf)

Fa un temps que vull conèixer els textos de Virginia Woolf. He de confessar que em vingué la curiositat per dos costats: primer, vaig trobar la carta de suïcidi de l’autora en Internet "You see, I can't even write this properly. I can't read" i el morbo o la curiositat m’atraparen. També, en la llibreria on solc anar la trobe sempre: “Al far”, “Les ones”... i em pregunte qui era, què pensava, sobre què parlava.

Ara estic llegint Una cambra pròpia (1929), un assaig / recopilació de dues conferències que va impartir Woolf en dues Universitats. El tema és la dona en la novel·la: per què les dones escriuen diferent, per què no va haver una dona similar a Shakespeare en la seua època, per exemple, i els requisits mínims perquè una dona puga triomfar en el món literari: independència econòmica i una cambra pròpia.

Al principi de la lectura no estava massa immersa amb el que em contava Woolf, ja que la primera part del llibre són reflexions prèvies a les grans conclusions finals. L’autora investiga les raons perquè les dones no han sigut grans genis de l’escriptura, llevat d’algunes excepcions (Jane Austen, per exemple).

Un aspecte important de les reflexions del llibre és el de la integritat: en el cas de la novel·la, és quan el lector té la sensació de que l’escriptor li està contant la veritat; que la novel·la es sosté perfectament per ella mateixa.

"Lo que entendemos por integridad, en el caso de un novelista, es la convicción que experimentamos de que nos dice la verdad. Sí, piensa uno, nunca hubiera creído que esto pudiera ser cierto, nunca he conocido a gente que se comportara así, pero me ha convencido usted de que la hay, de que así ocurren las cosas. Mientras leemos, ponemos cada frase, cada escena bajo la luz [...] Cuando lo exponemos al fuego y lo vemos visible, exclamamos extasiados: "¡Pero si esto es lo que siempre he sentido, y sabido, y deseado!" Y uno rebosa excitación y cerrando el libro con una especie de reverencia como si fuera algo muy precioso, un refugio al qu epodrá recurrir mientras viva [...] Si, por el contrario, estas pobres frases que escogemos y sometemos a la prueba suscitan primero una reacción rápida y ávida con su brillante colorido y sus gestos vivos, pero luego se paran, como si algo detuviera su resarrollo [...] suspiramos defraudados y decimos: otro fracaso. Esta novela falla en algún sitio."

Relacionat amb el concepte de veracitat trobem el concepte de realitat en una novel·la. L’autora defensa que una lectura parla de la realitat amb veracitat quan el record i les reflexions sobre la lectura habiten més enllà de les pàgines:

"Porque la lectura de estos libros [El Rey Lear, Emma o En busca del tiempo perdido] parece, curiosamente, operar nuestros sentidos de cataratas; después de leerlos vemos con más intensidad; el mundo parece haberse despojado del velo que lo cubría y haber cobrado una vida más intensa".

Crec que Woolf expressa molt bé en aquests dos termes les dos grans qualitats que ha de tenir una bona novel·la: en primer lloc, és imprescindible que el lector es crega el que li estan contant (encara que li parle de naus espacials o de dragons escopint foc), en segon lloc, les reflexions del llibre han de romandre més enllà de la lectura i permetre al lector percebre noves realitats i observar amb més claredat i intensitat els successos de la vida.

Una altra impressió interessant és la representació de les dones en la novel·la per part dels homes. En primer lloc, les relacions entre les dones solen ser extremadament senzilles i "casi sin excepción se describre a la mujer desde el punto de vista de su relación con hombres". Pensem ara en el Test de Bechdel: un sistema per avaluar la importància de les dones en una història fictícia. Per aprovar aquest examen, la història ha de comptar amb almenys dos personatges femenins, aquests han de parlar entre ells mínim una vegada i la seua conversa no ha de ser sobre un home (tot i que siga un familiar). Es increïble els pocs títols de cine, televisió i literatura que fallen en aquest test tan senzill.

Seguint amb la representació de la dona en la novel·la, Woolf suggereix, a més, que la seua simplicitat abasta fins a la natura de la dona en sí mateixa en la literatura, com la mostren "en sorprendentes extremos, de su belleza y su horror; su alternar entre una bondad celestial y una depravación infernal".

Finalment, destaque el punt central de l’escrit de Woolf: “la libertad intelectual depende de cosas materiales". Una dona, per aconseguir crear una obra de qualitat, ha de tenir independència econòmica i una cambra pròpia en la que concentrar-se i allunyar-se de les distraccions".

I la meua reflexió preferida i l'última de l’autora:

Llig-lo si... vols trobar-te amb un dels texts claus de la literatura feminista

Fuig si... penses que la igualtat real existeix i ja no s'ha de fer res més