Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols)

De tant en tant necessite com l'aire una lectura que em faça sentir en casa, que m’embolcalle amb tendresa, però amb una dosi justeta de conflicte, per fer-la més interessant. He descobert Marta Orriols (Sabadell, 1975), que per certes circumstàncies m'ha acompanyat  cada dia del mes d’abril. Anatomia de les distàncies curtes (2016) és, per ara, l’únic llibre publicat d’aquesta autora catalana, i és una xicoteta delícia.

Anatomia de les distàncies curtes és un recull de relats curts que parlen des de la quotidianitat, des de la quotidianitat alterada, més ben dit. Orriols parteix de situacions del dia a dia, dels lligams més estrets que compartim (els nostres pares, els nostres germans, les nostres parelles) per construir històries aparentment senzilles sobre xicotets actes d’heroïcitat, o de covardia, a l’hora d’enfrontar-nos als problemes que se’ns presenten. L’autora parla d’infidelitats i de parelles allunyades de la passió inicial, de dilemes que tenen el poder d’alterar les vides dels personatges i de descobriments personals que trenquen esquemes vitals.

Tenim, per exemple, una dona que, després d’una ruptura, descobreix la seua inclinació sexual; unes bessones marcades per sempre per un accident de trànsit; una estudiant de medicina que vol provar-se a si mateixa que pot reeixir en aquest camp; o una mare i una filla amb problemes de comunicació. En molts contes es toquen temes sensibles (morts, desgràcies, avortaments) que en unes altres mans es podrien haver convertit amb massa facilitat en històries lacrimògenes. Orriols, però, condueix cada una de les trames amb molta cura i infinita delicadesa, perquè tot el que li quede al lector siga una punxadeta al cor i una sensació de tendresa i estima a l’estómac. No trobem un excés de dramatisme, ni floritures estilístiques, ni històries èpiques, sinó unes finestres estretes a través de les quals observem, com a bons voyeurs, les converses, pensaments i accions més íntimes de persones com nosaltres.

En general, els relats adopten un punt de vista femení, independentment de si els protagonistes són dones o homes: l’empatia, el reconeixement de la sensibilitat aliena (fins i tot cap a un llamàntol), la sensualitat i el tedi i la bellesa de la rutina impregnen les pàgines d’aquest recull. A mi m’ha semblat una proposta molt nostàlgica, m’ha fet sentir com si estiguera a casa i m’estigueren cuidant i mimant enmig d’una remor compassada. Els contes que m’han emocionat més han sigut Tots els colors, que parla de l’autodescobriment, Sísif a la novena planta, que planteja la complicada tasca de prioritzar els diferents aspectes de la nostra vida, i Estratègies de comunicació, sobre com entendre’ns a pesar de les diferències. Aquest últim m’ha colpit intensament.

Posar en valor la quotidianitat i les persones corrents ha sigut, crec, la principal tasca de Marta Orriols a Anatomia de les distàncies curtes, un objectiu que ha assolit amb mèrits. Amb un estil senzill, que no simple, l’autora és un bon exemple per demostrar que la bona literatura es distingeix pel com i no pel què. Si un llibre tinguera el poder d’abraçar físicament al lector, seria aquest.

Aquests són girasols

Llig-lo si... vols passar una estona molt agradable
Fuig si... vols allunyar-te de la quotidianitat

Tanta innocència (Pilar Prim)

M’encanta llegir relats, soc de les fermes defensores de què si un conte està ben construït, no té res a envejar a una bona novel·la. Així, quan Pilar Prim (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1954) que és companya meua en un curs, va comentar que li publicaven un recull de relats, em vaig llençar. Prim és una lectora exigent i, per tant, jo ja esperava que fora un llibre de qualitat. El títol és Tanta innocència (2018).

El recull, d’un total de 117 pàgines, compta amb vint-i-un relats d’extensions variables, trobem històries de mitja pàgina, això és, microcontes, i d’altres de no arriba a la vintena. Prim ha construït una sèrie de fragments de vida en els que explora l’existència més íntima de diverses dones d’edats i entorns diferents: a “Croooc” tenim una xiqueta pensant en el plaer de fer una malifeta, mentre que a “Miss Bombón” una adolescent estalvia per operar-se els pits.

Què esperem de la vida en cada una de les seues fases? I què esperen els altres de nosaltres? L’autora explora les expectatives i les frustracions vitals de les protagonistes, els seus desitjos més amagats, aquelles pors que no es poden confessar ni a elles mateixes. L’anhel irrefrenable de romanticisme, de llibertat, de companyia o de soledat dels personatges, amb els que generalment ens podem veure perfectament identificats. Un aspecte important de tot el conjunt és la voluntat de transmetre els estats d’ànim a través de les olors, del tacte, dels sorolls: una experiència sensorial on tenen especial rellevància les flaires de les flors (hi trobem tot un jardí entre les pàgines de Prim).

La ciutat i el camp són els dos escenaris principals dels relats, sense acabar d’idealitzar cap dels dos. La narració també alterna present i passat, recreant-se sobretot en els records, en moments tendres i dolorosos d’infantesa que marquen les vides dels personatges. L’autora ha posat molt d’èmfasi en descriure diferents lligams familiars (avis i néts, mares i filles i germanes) i les complicitats i complicacions que es creen entre ells. Hi ha cinc relats que m’han agradat especialment: “Flaire d’azalees”, que ens conta un brillant futur frustrat; “Somies l’olor del bosc”, que ens fa reflexionar sobre el que esperem de la vida quan ja hem fet tot el que se suposava que havíem de fer; “Quito-Nova York, fila 23”, que parla sobre una mare i una filla amb molta distància física i emocional entre elles; “Rutina mortal”, una narració ben potent en només tres paràgrafs; i “Una casa vora el mar”, que ens descriu l’ànsia d’una vida pròpia.

A mi m’ha faltat un poc més d’intensitat en els relats, m’haguera agradat que Prim haguera fet un pas més en les històries, ja que a vegades he notat que es quedaven a mig acabar. De totes maneres, aprecie la subtilesa de la narració, els fantàstics personatges femenins que ens ofereix l’autora i la varietat de situacions que presenta. Hi trobareu contes realment inspiradors.

 “Hi ha moments en què necessites viure en la memòria. Entres dins l’escena. Guspires de temps. Instants que hi són i no marxaran mai”.

Aquestes flors són dimorfoteques

Llig-lo si... t'agraden les històries intimistes i l'olor de les flors

Fuig si... busques acció i finals definitius

El domingo de las madres (Graham Swift)

La revista literària Granta va seleccionar l’any 1983 els millors novel·listes joves britànics. El distingit grup estava format, entre altres, per Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Martis Amie i Graham Swift (Londres, 1949). Alguns d’aquesta llista també formen part de l’anomenat Dream Team: novel·listes britànics que varen sacsejar les lletres angleses en la dècada dels vuitanta i que en castellà es poden trobar a l’editorial Anagrama. A poc a poc vaig explorant aquest grup, i aquesta vegada li ha tocat el torn a El domingo de las madres (2016), de Swift.

El domingo de las madres és una novel·la curta –160 pàgines amb una lletra ben gran i molts marges–  de caire preciosista i amb molta introspecció. Tota la història transcorre en un dia, el 30 de març de 1924. Aquest dia és, en l’Anglaterra dels anys vint, el diumenge de les mares: l’única jornada de l’any en què criats i criades deixen de treballar i van a visitar a les seues famílies. Coneixem a Jane Fairfaix, una jove que serveix a família benestant, òrfena, que no té ningú a qui visitar aquest diumenge, així que passa el dia amb el seu amant, fill d'un matrimoni proper a la família per a la qual ella treballa.

La novel·la és tota una reflexió des del punt de vista de Jane sobre com aquest dia canvia tota la seua existència i la de les persones que l'envolten. Entre que es reuneix al matí amb la seua parella clandestinament (ell es casarà en unes setmanes amb una jove de la seua classe social) fins que arriba la nit, ocorren una sèrie de fets que transformen completament el futur de la protagonista. Si a El que resta del dia trobàvem un majordom dedicat fins a l'ànima a la seua professió i al seu senyor, ací tenim una criada independent, d'esperit lliure i amb un futur indefinit i, per tant, atractiu. A través d'una narració que oscil·la entre el passat i el futur de la protagonista, Swift va jugant delicadament amb el món de les possibilitats, dels “i si”, de les decisions clau que canvien el rumb de les nostres vides.

Per a mi, a banda del preciós estil, el punt fort d'El domingo de las madres és la construcció de la protagonista, una subversió del clàssic rol de criada òrfena de qui no sentim cap llàstima: sabem que és gràcies a la infantesa que ha tingut i a la seua experiència com a servent, que Jane tindrà un futur brillant. És una criada, però amb moltíssima més vida, llibertats i expectatives que les famílies adinerades per a les que treballa, persones que formen part d'un món aristocràtic decadent destinat a desaparèixer.

La novel·la de Swift no és de fàcil recomanació, la prosa pot arribar a ser un poc complicada i la introspecció, que ocupa una bona part de les pàgines, pot no ser massa interessant per al lector àvid d’acció. Es tracta, no obstant això, d’una obra que destil·la subtilesa i agudesa. El domingo de las madres és un joc d’intel·ligència continu amb el lector que us agradarà sempre que hi entreu sense esperar llegir una història convencional.

“A lo largo y ancho del país, criadas y cocineras y niñeras habían tenido el día libre, pero ¿alguna de ellas se había “desmelenado” tanto como ella? [...] ¿Podría haber hecho lo que había hecho aquella mañana si hubiera tenido una madre a la que visitar? ¿Podría haber tenido la vida que aún no sabía que tendría?”

Les flors són margarides

Llig-lo si... vols descobrir una protagonista interessantíssima

Fuig si... t'abelleix una lectura d'estil més assequible

Wonder (R.J. Palacio)

Quan el món es complica sempre ve de gust veure una pel·lícula o una sèrie que sabem que ens tranquil·litza (en el meu cas és Gilmore girls o Parks), o llegir un llibre que ens torne la calma i que ens transmeta emocions boniques. Wonder (2012), de R.J. Palacio (Nova York, 1963) ha sigut una xicoteta bassa d’innocència enmig d’unes setmanes un poc confuses per a mi.

Wonder és una novel·la infantil/juvenil, adreçada sobretot a xiquets dels 8 als 12 anys, però que qualsevol adult pot gaudir independentment de la seua edat. La història té com a màxim protagonista a August, un xiquet de 10 anys que va néixer amb greus anomalies en el rostre, i que comença per primera vegada a anar a l’escola després d’haver estat educat en casa amb la seua mare. Reconec que aquesta premissa pot repel·lir a aquells lectors que fugen de llibres lacrimògens i d’històries de malalties i deformitats, però Wonder no és un dramón, és una lectura senzilla, tendra i que inculca uns valors humans que cal no oblidar per molt que ens fem grans.

La cara d’August no passa desapercebuda, no es pot amagar darrere dels cabells o amb un poc de maquillatge: destaca entre la multitud, la gent es queda mirant-lo sense reserves i fins i tot els xiquets s’espanten. Així, començar a anar a l’escola, que està plena d’altres persones que encara no s’han acostumat a la seua presència, és un pas de gegant, és un pas cap a l’abisme, és exposar-se a un turment. Però tot i els problemes que el fet de ser diferent (molt diferent) comporta, August, la seua família i els seus companys van acomodant-se a esta nova situació i van aprenent junts a conviure amb la dolenteria d’algunes persones, a fer-se costat els uns als altres i a estimar-se un poquet més.

La lectura de Wonder és ràpida, ja que té un vocabulari senzillíssim i el ritme és molt àgil (cada capítol dura unes dues pàgines només). A pesar dels recursos literaris aparentment simples, l’autora aconsegueix transmetre un gran ventall d’emocions: de la llàgrima al somriure i de la ràbia a l’amor en sols unes pàgines de diferència. Un altre encert de la novel·la és atorgar el punt de vista a diferents personatges, com ara la germana d’August o alguns dels seus companys. Aprenem així que no sols té problemes el protagonista, sinó que cadascú carrega amb les seues pròpies dificultats.

Com podeu veure, Wonder és una novel·la agradable i bonica, recomanada per recuperar o reforçar la nostra empatia cap a la gent que ens envolta. Si li he de posar una pega, és que potser és massa naïve, però això ve donat pel públic al qui va adreçada la lectura. La moralitat que s’hi desprèn és la importància de ser amable, de ser bo i de saber posar-se en el lloc dels altres. Una cucada per descansar d’altres lectures més pesades.

Aquestes flors són prímules

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història senzilla i bonica

Fuig si... no t'agrada soltar ninguna llagrimeta en una lectura

La chica de ojos verdes (Edna O'Brien)

Deixar-se recomanar per llibreters sempre és una bona idea. A la xicoteta, però encantadora llibreria madrilenya los editores em varen proposar començar per Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) amb La chica de ojos verdes (1962). L’escriptora irlandesa era una de les meues grans pendents, així que vaig rebre l’orientació amb moltes ganes.

La chica de ojos verdes és la segona part d’una trilogia anomenada Las chicas del campo, tot i que els tres llibres es poden llegir de manera independent. La novel·la, ambientada en els anys cinquanta, té com a protagonista a Caithleen, una jove de vint anys que, després de viure tota la seua infància en el món rural, es muda a Dublín amb la seua amiga Baba. Allí, entre balls i festes, coneix a Eugène, un home major i separat del qui s’enamora. Un dia, el pare alcohòlic de Caithleen s’assabenta de la seua situació –absolutament allunyada de les normes catòliques– i intenta separar-los a la força.

La novel·la de O’Brien és, sobretot, un relat de contrastos. Tenim, per una banda, el poblet de Caithleen, una comunitat tancada, soterrada pel catolicisme, aïllada i profundament rural; a l’extrem oposat tenim Dublín, una ciutat cosmopolita, lliure i oberta. La protagonista es desespera per fugir de les seues arrels, però tot i així encara sent nostàlgia pels camps verds i, per damunt de tot, per la seua mare. La part central de la trama, com us podeu imaginar, és la història d’amor: una relació inestable entre dues persones que no acaben d’encaixar. Tant per la diferència d’edat, de cercles socials i d’aspiracions vitals, Caithleen sofreix per no saber-se emmotllar a la vida adulta que Eugène li ofereix; se sent maldestra, inexperta, poc atractiva.

Aquestes tribulacions de la protagonista, pròpies d’un enamorament de joventut i d’una independència acabada de conquerir, són el fil conductor de la novel·la. Tot i que a mi la relació entre Caithleen i Eugène no m’ha interessat massa, ja que no em puc identificar amb aquesta obsessió embogidora, el que sí que m’ha agradat molt ha sigut la veu narrativa i l’estil, aparentment senzill, però que abasta un gran ventall d’emocions.

Un aspecte importantíssim del text que no cal oblidar és que està escrit a principis dels anys seixanta i ambientada en els cinquanta. Tenint en compte que la trama gira entorn al desig d’independència i de llibertat de la protagonista, la novel·la segur que faria trontollar una o dues convencions socials de l’època. De fet, a Irlanda es varen arribar a cremar alguns exemplars de les obres que conformen aquesta trilogia, per considerar-se escandaloses per a la moral religiosa.

Crec que haguera gaudit més de La chica de ojos verdes, si haguera llegit abans Las chicas del campo, la primera novel·la de la saga. No per falta d’informació imprescindible, sinó perquè així hauria pogut conèixer millor les motivacions i personalitats de les dues amigues. Aquest llibre és per a aquells que busquen una lectura agradable, plena de meravellosos personatges secundaris i amb un final realment bonic. Una història sobre el que és entrar al món dels adults sense estar preparada, però, qui ho està realment?

Esta planta és una lantana

Llig-lo si... t'abelleix una bona història de pas a l'adultesa (coming of age)

Fuig si... no t'agraden les novel·les amb una gran càrrega romàntica

El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita

Fuig si... no suportes personatges sumisos

F de falcó (Helen Macdonald)

M’encanten les lectures que me sorprenen, que m’ensenyen que una novel·la pot ser moltes coses alhora i acabar sent una cosa fantàstica. F de Falcó de Helen Macdonald ha sigut una d’aquestes, una obra on es conjuga el text naturalista, el memorialista i l’històric per conformar una experiència lectora preciosa i estranyíssima.

La novel·la comença quan Helen (l’autora ens explica la seua pròpia experiència) cau en una depressió a causa de la mort inesperada del seu pare. Decideix aleshores comprar un falcó i ensinistrar-lo a casa. Com a falconera professional, la protagonista coneix a la perfecció tots els passos que cal seguir per amansar l’animal, però el seu sentiment d’incomprensió i pèrdua i la seua profunda tristesa es combinen amb la seua relació amb Mabel, el falcó, provocant la interconnexió entre el procés del dol i el de l’ensinistrament.

Conforme va involucrant-se en l’educació de l’animal, Helen es va aïllant de la societat, es tanca, s’obsessiona i comença a identificar-se amb algunes característiques del falcó: el desig de llibertat, de salvatgia i de solitud. S’implica absolutament per no pensar en el seu pare, per oblidar el seu dolor; les frustracions sobre la seua relació amb l’astor s’entremesclen amb els brots de pena i el seu confinament total l’apropa a la bogeria.

Ens trobem amb descripcions minucioses dels costums dels falcons, de les seues classificacions, la seua alimentació i tots els estris necessaris per al seu ensinistrament. Entenc que aquesta informació pot no ser d’interès per al lector corrent (jo no sabia ni com era físicament un falcó), però vull deixar clar que no es tracta d’un llibre de falconeria: és un llibre on la falconeria és l’excusa perfecta per parlar de dol, de soledat, de sofriment i de superació.

A banda d’observacions recurrents de la natura i dels seus sentiments, Macdonald afegeix a la narració la història de T.H. White, autor, entre altres, del llibre de fantasia L’espasa en la pedra, que inspiraria després la pel·lícula de Disney Merlín, el encantador. White va intentar ensinistrar un falcó i va escriure un llibre sobre la seua frustrada experiència l’any 1951. L’autora acompanya el seu procés amb Mabel amb el camí desafortunat que va tindre White amb el seu propi falcó. Aquesta part potser és la més pesada de llegir, però li afegeix a l’obra un punt diferent d’intensitat.

Jo no haguera llegit F de Falcó si no haguera sigut un deure d’un curs al que estic assistint, però m’ha acabat encantant. He sentit el dol de l’autora pel seu pare a través d’un falcó, qui m’ho anava a dir! Us anime a que li doneu una oportunitat, que obvieu el disseny de la coberta (si és que us espanta) i comenceu a endinsar-vos en la ment d’esta fantàstica autora, perquè val molt la pena.

“Havia fugit per transformar-me en un astor, però el que havia fet en la meva tristesa era convertir l’ocell en un reflex de mi mateixa”.

Aquestes flors són cineràries híbrides

Llig-lo si... vols llegir una obra diferent i commovedora

Fuig si... tens fòbia als ocells

Sidra con Rosie (Laurie Lee)

He encertat completament l’últim llibre de l’any. Sidra con Rosie, de Laurie Lee, venia recomanadíssima per Magrat i ha sigut una lectura d’allò més agradable i bonica. Aquesta és la primera part d’una trilogia autobiogràfica realitzada per l’autor anglès, tot i que en castellà esta és l’única que està traduïda.

Aquestes memòries relaten la infantesa de Lee a Slad, una aldea anglesa, a principis del segle XX. L’autor ens conta la vida diària de la seua nombrosa família, el seu pas per l’escola rural, les xicotetes aventures amb els amics i les tradicions i festivitats de la comunitat. La força de la narració es basa en la descripció minuciosa, però alhora propera, de les olors, els sorolls i de totes les sensacions que recorda experimentar, i que han fet que jo me situara allí, a Anglaterra durant la Primera Guerra Mundial, envoltada d’arbres, ocells i xiquets entremaliats.

Lee va narrant, sense seguir precisament un ordre cronològic, els seus primers anys envoltats de dones, la seua mare i les seues tres germanes majors, i també dels seus altres tres germans. Tot i que la família tenia dificultats econòmiques i d’altres classes, l’autor ho conta tot des de l’anècdota, des de l’enyorança i des d’un record plàcid. Es rememora la vida de l’aldea, amb els seus vells veïns i les seues manies, rancors i amors mutus; les llegendes urbanes i la mitologia pròpia del poble, com esperits d’antics habitants i animals ferotges, i els secrets de l’aldea, ben guardats de cara a l’exterior per tots els seus habitants.

L’escriptura d’aquest autor m’ha recordat moltíssim a la de Truman Capote per la seua infinita sensibilitat, la seua tendresa i la seua fina mirada sobre les emocions dels personatges i tot allò que els envolta. En aquest cas, la natura, els boscos frondosos, l’aigua fresca de la bomba, l’olor al fem dels animals, el fred paralitzador de l’hivern i l’estiu sufocant de l’estiu comparteixen protagonisme amb la família de Laurie i els seus veïns estrafolaris. El mèrit més gran d’aquesta obra és la recreació de la vida rural de l’aldea, i l’evocació senzilla de la bellesa de la vida sense vehicles a motor, sense presses i sense més preocupacions que la de trobar distraccions per omplir els dies ociosos. No obstant això, no tot és bonic a la història, hi trobem també malaltia, mort i misèria, però no ho llegim mai des de la tragèdia, sinó com a una part inevitable de la vida d’aleshores.

Llegiu Sidra con Rosie per viatjar en el temps i veure-us envoltats de fresques aromes i de la llibertat d’una infantesa campestre. Llegiu-lo no per la trama, perquè no n’hi ha, sinó per la seua fantàstica narració, les descripcions preciosistes i la nostàlgia que recorre totes les seues pàgines. L’edició de Nórdica Libros està cuidadíssima i és una meravella.

“Las estaciones de mi infancia parecían tan violentas, tan intensas y conformes a su naturaleza, que se han convertido para mí desde entonces en modelos de perfección cuando se mencionan sus nombres. Nos poseían de un modo tan absoluto que era como si nos hiciesen cambiar de nacionalidad; cuando recuerdo el valle no puedo ver un solo lugar, sino la aldea en invierno o la aldea en verano, separadas las dos”.

Aquestes flors són kalanchoes

Llig-lo si... t'abelleix gaudir d'una estona molt agradable, envoltat de natura

Fuig si... no t'agraden les lectures sense acció, sense trama

El festí de Babette (Isak Dinesen)

Com quasi sempre, he arribat a la lectura d’aquesta setmana a través d’una recomanació. En aquest cas venia de la mà de Laura, a qui li va encisar El festí de Babette (1952), d’Isak Dinesen, i la va recomanar molt calorosament al seu blog. Quan vaig veure a la biblioteca com era de curta la novel·la i vaig comprovar que venia editada per El cercle de Viena, me la vaig emportar a casa, esperant passar una bona estona.

El relat de Dinesen (pseudònim de l’escriptora danesa Karen Blixen) està ambientat en una xicoteta comunitat puritana de Noruega, el centre de la qual són dues germanes que viuen una vida senzilla i dedicada als seus veïns i als més desfavorits. Aprenem que, durant la vida de les protagonistes, diversos personatges estrangers han aparegut i han intentat, d’alguna manera, fer trontollar l’equilibri que hi regnava. Aquests personatges secundaris, aliens a l’estil de vida dels habitants del poblet, no han entès la manca d’ambicions i aspiracions materials de les germanes, tampoc la seua bondat, candor o humilitat. Un dia, setze anys després de l’inici de la història, una dona francesa anomenada Babette pica la seua porta demanant faena, i les protagonistes l’acullen com a dona de fer feines i com a cuinera.

Amb no arriba a 80 pàgines, l’autora ens presenta el dia a dia rutinari de les germanes, fins que a causa d’una notícia inesperada, es decideix celebrar un banquet. Aquest festí suposa una espècie d’il·luminació per als assistents, un sopar ple de xicotets miracles que les pregàries dels comensals mai no havien pogut resoldre. Aquesta escena m’ha paregut genial, hilarant, el punt central de la trama on les diferències entre la comunitat i l’exterior es fan més evidents, però també on ambdós mons s'entremesclen i es nodreixen mútuament. 

Crec, tot i que estic segura que no he entès tot el que Dinesen volia explicar, que la història és una faula contra els prejudicis i les aparences: darrere de cada personatge s’amaga una història, i cada història s’amaga darrere d’unes convencions. El festí de Babette ens parla de l’amor al proïsme, però també de la importància de l’autorrealització personal, d’aprofitar i estimar la vida i aquells amb qui la compartim. Una novel·la curtíssima per assaborir lentament.

"Les dues germanes també recordaren el que havien sentit sobre el luxe i el malbaratament forassenyat de París, i aquest pensament les va angoixar. Van cridar Babette i li van explicar que per elles la vida opulenta era un pecat gravíssim".

Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... t'agraden les històries mínimes, però boniques
Fuig si... necessites que t'expliciten totes les coses

Tsugumi (Banana Yoshimoto)

Llegint aquesta novel·la he recordat amb molta estima aquelles històries juvenils de Bromera que llegia quan era xicoteta, amb autors com Jordi Sierra i Fabra, Pasqual Alapont, Joan Pla, però sobretot amb Isabel-Clara Simó i Glòria Llobet, que sabien escriure sobre tot el que em passava pel cap aleshores: l’amistat, el fer-me gran, els problemes familiars i els amors d’estiu. Tsugumi, de Banana Yoshimoto, m’ha transportat des de Japó a aquells dies en casa devorant lectures i a l’expectativa del que em depararia el futur.

La narradora d’aquesta història és Maria, una jove que ha d’abandonar el poble costaner on ha viscut sempre per mudar-se a Tòquio amb la seua família. La seua cosina, Tsugumi, l’anima a passar un últim estiu al poblet amb ella, a mode d’acomiadament. Tsugumi sofreix una malaltia crònica que l’impedeix fer una vida normal, ja que si no es cuida massa pot empitjorar i morir-se, fins i tot. Aquesta vida envoltada en cotó-en-pèl i amb contínues atencions ha forçat un caràcter agre i egoista, tot i que en el fons no és tan dolenta com vol aparentar. Durant aquestes setmanes de vacances, les dues cosines coneixen un xic amb el que estableixen una tendra amistat, mengen gelat, passegen el gos dels veïns per la platja i viuen l’estiu sabent que no hi hauran més així.

La novel·la de Yoshimoto, de no més de 200 pàgines, ens parla i ens qüestiona sobre allò que anomenem llar: el lloc on ens sentim segurs, feliços i tranquils, on les olors i els sorolls ens són sempre familiars. La història captura perfectament aquesta època de les nostres vides on encara no tenim responsabilitats ni massa preocupacions, però no som conscients aleshores d’aquesta comoditat. L’autora ha creat un relat absolutament nostàlgic, amb una mirada constant al passat, als canvis de la vida, al fet de fer-se major i haver d’abandonar les persones i els llocs més estimats.

Com he dit al principi, a mi m’ha recordat a aquelles novel·les juvenils, però també a l’època en què les vaig llegir. Crec que és una lectura perfecta per deixar-se endur pels rius de la melangia, però sense decaure en la tristesa. No trobareu grans emocions, ni grans aventures, sinó que escoltareu les onades del mar, viatjareu a les vostres joventuts i enyorareu aquells estius ociosos. Tsugumi la pot gaudir tant un xiquet de 12 anys, com un home de 70, i per aquest mèrit i per l’atmosfera que crea al voltant de lector, la recomane especialment per passar un parell de vesprades molt agradables.

“Durant deu anys vaig viure protegida sota una mena de vel format de diferents coses. Però no hi ha ningú que noti l’escalfor que l’envolta fins que no en surt. Sota el vel hi fa una temperatura tan agradable que ni tan sols saps que hi has estat fins que t’adones que no hi podràs tornar”.

Aquestes flors són roses

Llig-lo si... t'abelleix una lectura tranquila i molt nostàlgica

Fuig si... sents reticència cap a les lectures de joventut

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.

Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

Tres llums (Claire Keegan)

Hi ha llibres que mostren la dolçor de la vida i que alhora fan la vida més dolça. Parle de llibres que narren històries quotidianes, però que posen la lupa en aquells aspectes més agradables i tendres de la nostra existència. Un exemple pot ser Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, on una relació d’amistat i amor canvia radicalment la vida de dues persones que pensaven que ja havien viscut tot el que havien de viure. Tres llums, de Claire Keegan forma part d’aquest exquisit grup de lectures.

La nostra protagonista, una xiqueta de nom i edat incerts, és enviada a passar l’estiu a casa dels seus oncles. Ella no sap quan de temps estarà fora, ni com són l’home i la dona que l’acolliran, ni si la faran treballar al camp o li faran crepes per a berenar. Conforme van passant les poquetes pàgines de la novel·la, anem veient, gràcies a les observacions de la xiqueta, la diferència entre la casa dels pares i la casa dels oncles. Descobrim que els seus pares i els seus nombrosos germans viuen en una situació precària, de falta de diners i falta de cura i atenció pels xiquets. Els seus oncles, per contra, no tenen fills i poden (i volen) dedicar totes les atencions necessàries a la seua nova convidada: la netegen, l’ensenyen a llegir, li compren roba i llibres i l’ensenyen què és l’honestedat i l’estima.

L’estil de Keegan és absolutament minimalista. No falta ni sobra cap paraula i cada línia de diàleg és essencial per mostrar-nos la personalitat de cada membre de la família. La novel·la està narrada des del punt de vista de la protagonista, i tot i que personalment no me solen agradar els narradors xiquets, perquè no me’ls acabe de creure, aquesta vegada l’efecte ha sigut completament positiu; la mirada innocent, poruga i expectant de la narradora endinsa al lector en la història i la fa més càlida i propera.

Tres llums és una història dolcíssima, plena de tendresa concentrada i molta delicadesa. En escasses paraules, veiem com d’important és per a la xiqueta que li agafen de la mà o que li facen xicotetes confidències, per exemple, però sense caure mai en el sentimentalisme ni en clixés fàcils. Una novel·la delicada, tendra i íntima per als amants de les històries aparentment senzilles, però que t’omplen el cor d’estima al final de la lectura. Una joieta absolutament recomanable per a tot el món.

Aquestes flors són margarides híbrides (n'hi ha de moltes classes)

Llig-lo si... t'abelleix una xicoteta història intimista, delicada i minimalista

Fuig si... esperes una lectura que te dure més d'un dia

Stoner (John Williams) — Una relectura

Ací pots la ressenya de la primera lectura. — Havia arribat el moment de fer la primera relectura del llibre que més m’ha emocionat, estamordit i impactat de totes les lectures fetes fins al moment. Cert és que, afortunadament, encara me queden moltes estones de lectures que m’agradaran més o menys que aquesta, però com el que va davant va davant, i amb el risc de que algun altre llibre reemplace Stoner (John Williams, 1965) de la part més alta del pòdium de les meues novel·les preferides, he decidit rellegir amb una ment més analítica, atès que ara sabia a què m’exposava, aquesta meravella d’obra.

Stoner ens narra, en menys de 300 pàgines, la vida de William Stoner, fill de grangers, que comença a estudiar literatura a la Universitat de Columbia (EUA); quan acaba els seus estudis, comença a treballar-hi de professor. El que fa única esta novel·la és la capacitat de l’autor per construir tota una vida, tota una existència que de per sí no té res d’extraordinari en una història inoblidable i universal.

Per als qui no hagen prestat suficient atenció durant la lectura, potser els semble que Stoner és la narració d’una vida grisa, sense substància, d’un home que es rendeix davant de les complicacions que se li posen davant, que no lluita pel que estima, i que deixa passar les poques coses bones que se li presenten. Però l’obra de Williams parla d’una vida completament oposada a aquesta descripció. El nostre heroi té l’esperança de reeixir en els següents àmbits: l’amor, la família, la integritat i el coneixement, aquest últim a través de la seua tasca com a professor. Si anem analitzant cada un d’aquests dominis, podem anar fent un check a cada un d’ells, ja que si bé no els assoleix d’una manera definitiva o èpica, els ha pogut experimentar; alguns fugisserament, però tots plenament.

La novel·la està ambientada en el període d’entreguerres, comprenent l’inici de la Primera Guerra Mundial fins el final de la Segona. Així, entre mig de dos dels esdeveniments més importants de la història recent, s’alça la individual i anònima figura d’Stoner, de la que entenem la seua rellevància, tant en el seu cercle més proper, com com a figura representativa de la integritat i honestedat front a un món que es rendeix a uns nous valors frívols i a la barbàrie.

La virtuositat de Williams per concentrar tota l’essència d’un personatge en tan poques pàgines és aclaparadora. A través d’un llenguatge senzill, sense floritures, aconsegueix endinsar el lector en les gràcies i desgràcies de la vida del protagonista. Tot i que amb una frase del narrador poden haver passat més de vuit anys en la història, no tenim la sensació que ens hagem perdut res, ja que sabem emplenar les el·lipsis i assaborir els moments claus d’Stoner que l’autor ha decidir mostrar-nos.

La novel·la de John Williams és una història d’amor i passió per la literatura, per la saviesa, per la vida i pel miracle de l’existència. És una reivindicació de les vides anònimes que decideixen anar contracorrent, que decideixen romandre fidels als seus principis i que acaben sent, potser per aquesta raó, oblidats, o recordats estranyament pels seus coneguts.  

“You must remember what you are and what you have chosen to become, and the significance of what you are doing. There are wars and defeats and victories of the human race that are not military and that are not recorded in the annals of history. Remember that while you’re trying to decide what to do.” *

* "Has de recordar què eres i en què has triat convertir-te, i la importància del que estàs fent. Hi ha guerres i derrotes i victòries de la Humanitat que no són militars i que no estan registrades en el annals de la Història. Recorda-ho quan tractes de decidir què fer.”

Aquestes flors són ciclàmens

Llig-lo si... vols reenamorar-te de la literatura
Fuig si... no t'agrada plorar al final dels llibres

Persuasió (Jane Austen)

Quan vull llegir una novel·la que em faça sentir com en casa, ja ho he dit vàries vegades, acudisc a les meues Brontë o a la meua Austen. Són apostes segures que em fan passar estones agradables mentre gaudisc dels seus cervells privilegiats. Dic les meues Brontë i la meua Austen, perquè tot i estar separades per un parell de segles, senc una profunda connexió amb aquestes escriptores. El fet de poder sentir la presència quasi física de l'autora, en aquest cas d'Austen, és una de les grans meravelles de la lectura i de literatura.

En fi, tot açò per a dir que he llegit la meua quarta novel·la de Jane Austen, Persuasió. Aquesta vegada venia sense haver vist cap adaptació cinematogràfica de la història, sense saber res del seu argument. Persuasió gira entorn d'Anne Elliot, una jove de 27 anys que forma part d'una família de classe alta. Òrfena de mare, Anne viu amb son pare i la seua germana major, Elizabeth. Aquests familiars destaquen per la seua hipocresia, la seua avarícia i les seues males maneres cap a Anne, l'única sensata de la família.

La història comença quan la família d'Anne s'ha de mudar per poder llogar la seua casa actual, ja que han acumulat grans deutes degut a la seu alt nivell de vida. Els llogaters resulten ser família de l'antic estimat d'Anne, a qui va refusar per les insistències del seu pare i d'una amiga íntima, per no tindre ell prou diners ni ser de família distingida. Aquest retrobament i el ressorgiment dels sentiments d'estima i de rancor pel trencament de la relació és l'eix de la novel·la.

Com sempre, quan parlem d'Austen no parlem solament de la història romàntica, sinó de les fantàstiques descripcions que fa de l'època (principis del segle XIX), de les classes socials, de les personalitats dels personatges i de les relacions que s'estableixen entre ells. Se'ns presenten persones variades i rodones: ridícules, assenyades, tafaneres, altives, exagerades i cobdicioses. Austen ens mostra el seu sentit de l'humor i la seua fina ironia a través de personatges irrisoris com Mary, la germana xicoteta de la protagonista que exagera les seues malalties perquè li facen cas, o mitjançant el pare d'Anne, que té tota la casa plena d'espills per poder veure's tothora. La situació de les dones de l'època també és criticada per l'autora.

Era impossible que no m'agradara la novel·la. L'esmolada mirada sobre les persones i les seues actituds, l'escriptura tan depurada, amb les descripcions justes per expressar exactament el que es vol dir, i una heroïna tan prudent però a qui no se li escapa res, han sigut els ingredients perfectes per gaudir enormement de Persuasió. Qui no haja llegit res d'Austen, crec que aquesta és la novel·la perfecta per on començar, ja que és curteta i té bona dosi d'humor.

"En ese momento, la propia Mrs. Croft dio un tirón a las riendas sin pensarlo dos veces y el peligro pasó sin más. Luego volvió a intervenir juiciosamente en otras dos ocasiones y gracias a ello no cayeron en un profundo surco del camino ni se dieron de bruces contra un carro de estiércol; mientras, Anne presenciaba, divertida, esta manera de llevar el coche pensando que era una buena muestra de cómo llevaba la pareja, en general, sus asuntos".

Aquestes flors són buguenvïl·lees

Llig-lo si... vols començar a llegir Jane Austen

Fuig si... penses que Austen sols parla d'embolics amorosos (tot i que si el lliges canviaràs d'idea)

Winesburg, Ohio (Sherwood Anderson)

Qui diga que un relat, o un recull de relats no pot arribar mai a la qualitat o a l’excel·lència d’una novel·la, primer hauria de llegir a Hemingway, o a Capote, o a Sherwood Anderson, en el cas que ens ocupa. Segurament canviaria d’opinió davant de la seua delicadesa i la seua facilitat per presentar-nos tota una vida sols amb unes poques línies. Hui us parle de Winesburg, Ohio, un conjunt de relats interrelacionats que conformen un poble d’allò més peculiar.

Anderson ens presenta un poblet de quasi 2.000 habitants de l’oest d’Estats Units a finals del segle XIX. L’obra està estructurada en vint-i-dos relats, on en cada un d’ells se’ns presenta un habitant de Winesburg. Les vides que anem llegint no són plenes de felicitat, ni de romanticisme, ja que els personatges generalment es troben en moments problemàtics de les seues vides, ja de per sí complicades. La mort, la violència, l’alcohol, el sexe són temes que es van repetint al llarg dels relats.

Winesburg està poblat per persones que se senten soles entre la multitud, que tenen dins seu una gran frustració per la vida que podien haver portat i que no han pogut viure, que viuen aïllades i pensen que ningú els pot ajudar ni ningú es pot imaginar pel que estan passant. Tot i això, no tot és drama, i ací està la gràcia. De quan en quan, i potser sols amb una frase, podem arribar a veure moments d’exaltació o alliberament, com quan una dona abandonada ix a córrer despullada baix de la pluja o quan un sacerdot redescobreix la seua fe a través d’un acte de vouyerisme.

Tot i trobar-nos davant d’un aparador molt variat de personatges, hi ha un que va apareixent regularment en quasi tots els relats. Aquest és George Willard, un jove periodista que es va convertint en el confident dels turments dels habitants del poble. Aquest és, sense saber-ho, el protagonista del poble i del llibre, al voltant del qual giren els personatges i la cronologia de l’obra, que s’acaba quan Willard abandona la població.

A mi no m’han agradat tant els contes per separat (menys el primer que m’ha paregut una meravella) sinó la sensació global que m’ha deixat el llibre, l’anar coneixent a poc a poc l’esperit del poble i els seus habitants i rellegir després xicotets fragments d’ací i d’allà per recordar els personatges. Winesburg, Ohio és d’una sensibilitat finíssima, és una finestra a les tristeses més íntimes d’uns personatges abandonats, oblidats, solitaris; que ens presenta un poble polsegós, arrugat, estrafolari, però bellíssim alhora.

“És una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. [...] Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s’ha concentrat en una mena de porció rodona d’un dels costats de la poma. Correu d’un arbre a l’altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades”.

Aquestes plantes són verdolagues

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la vida més íntima d'un poble solitari

Fuig si... no vols llegir sobre personatges un poc estrafolaris

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

A vegades, una novel·la curtíssima, d’estil senzill i sense grans aspiracions literàries (que no aspira a convertir-se en clàssic, ni en referent) arriba més endins que un d’aquells grans llibres amb renom i guardonats amb premis internacionals. Estic parlant de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf: un text de 150 pàgines amb lletra enorme que durant els tres dies escassos que ha durat la seua lectura s’ha convertit en un bàlsam de sentiments agradables front l’estrès d’una setmana esgotadora.

Nosaltres en la nit és l’evolució de la relació entre Addie i Louis, dos veïns d’uns setanta anys que troben una segona oportunitat d’experimentar la intimitat i l’estima que proporciona una parella. Bàsicament és això. Ens trobem amb la proposició d’Addie cap a Louisk, si li abelleix dormir amb ella al seu llit alguna nit, i ens trobem amb una resposta afirmativa per part d’ell. Ambdós es van coneixent amb la franquesa que proporciona l’obscuritat de la nit i han d’anar superant els rumors que van escampant-se pel xicotet poble on viuen.

Al llegir aquest llibre experimentem tendresa, bondat i dolçor. Això no obstant també sentim frustració, potser inclús odi cap a alguns dels altres personatges, que no poden entendre que dues persones madures poden viure el que la societat ha volgut adjudicar a la joventut: passió, enamorament, la vivència de la màxima felicitat. Aquesta novel·la, que ha significat tant per a mi, ens ensenya que la joia de viure no té perquè estar relegada a la vintena o a la trentena, sinó que es pot experimentar molt més tard, quan pensem que ja ho hem viscut tot i ho hem sentit tot.

Tant si estàs passant per una mala època, com si simplement tens ganes de llegir una història dolça i esperançadora, jo te recomane Nosaltres en la nit. Te trobaràs davant d’una lectura tranquil·la, reconfortant, que estic segura que te farà un poc més feliç amb la vida que tens. És una delícia.

“A mi m’agrada, aquest món físic. M’encanta la vida física que comparteixo amb tu. I l’aire del camp. El jardí, la grava del carreró. L’herba. Les nits fresques. Estar estirada al llit a les fosques i parlar amb tu”.

Aquestes flors són equinàcies

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història breu i dolcíssima

Fuig si... sols t'agrada llegir sobre gent jove i guapa 

La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal

Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita

Fuig si... no tens cor

Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.

La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.

Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.

L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.

Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.

Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic

Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja al continent europeu, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.

Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada

Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció