La veu i el poder de les dones (Mary Beard)

Després de la polèmica Teoria King Kong, em varen recomanar llegir La veu i el poder de les dones o Mujeres y poder, en castellà, (2017) de Mary Beard (Much Wenlock, Regne Unit, 1955), un assaig interessantíssim sobre la veu de les dones en les estructures de poder a través de l’anàlisi del món clàssic grec i romà.

El manifest de Beard, reputada historiadora especialitzada en estudis clàssics, està compost per dues conferències que l’autora va impartir els anys 2014 i 2017 i que posteriorment s’han actualitzat lleugerament. El text comença amb l’anàlisi del primer exemple documentat on es descriu com un home diu a una dona que calle. Aquesta escena té lloc a l’Odissea d’Homer, quan Telèmac, fill d’Ulisses, fa callar Penèlope, la seua mare, dient-li que se’n torne dins la casa i que s’ocupe de les tasques pròpies d'una dona (com el teler), ja que el relat (mythos, el discurs públic) ha d’estar en mans dels homes i sobretot d’ell. Trobem, per tant, el silenciament de l’autoritat d’una dona per part d’un home, en aquest cas, molt més jove que ella. Un inici ben emblemàtic i potent per obrir-nos les portes a totes les idees que Beard ens té preparades.

L’autora exposa i analitza diferents escenes de la mitologia i de la història clàssica perquè vejam que a les arrels de la cultura occidental, tot i que no és l’única influència cultural i social que ens ha arribat, ja estava molt present el domini dels homes en els cercles de poder i el menyspreu de les capacitats de les dones per ocupar-los. Una idea interessant que s’exposa és el de l’androgínia com a accés al poder: les dones que han arribat a ser poderoses és, generalment, perquè han imitat l’aparença i l’actitud masculina, com Merkel i Hillary Clinton amb els seus trages-jaqueta o Atenea, deessa de la guerra, representada sempre amb roba de guerrer. Un fenomen similar ocorre amb el timbre de veu, sent el to greu el més relacionat amb l’autoritat.

Una altra idea per reflexionar és el fet que, freqüentment, les dones que sí que han arribat a copar llocs de poder centren els seus discursos en “temes femenins”, com l’atenció a la infància o la violència de gènere. L’autora deixa clar que si volem dones governant i dones dirigint no és només perquè vulguem treure a la llum aquests assumptes (que per descomptat que volem), sinó perquè no ens podem permetre no escoltar el que les dones opinen sobre economia o tecnologia, per exemple, temes que impliquen a tota la societat.

Els arguments que presenta Beard sobre la política actual són molt suggestius, però el que a mi m’ha encantat de La veu i el poder de les dones ha sigut, sense cap dubte, aquest paral·lelisme entre els personatges i els mites grecs i la problemàtica actual. Les reflexions sobre Clitemnestra (Agamèmnon, Èsquil), les amazones, Lisístrata (Aristòfanes) o Medusa m’han fascinat, tant per l’explicació planera dels mites, com pel punt de vista adoptat per l’autora centrat en el gènere, que fa que mirem aquestes narracions, escrites fa més de 2.400 anys, amb uns altres ulls. A mi m’haguera agradat un text més llarg (les cent pàgines se m’han quedat un poc curtes), centrat sobretot en aquests raonaments, així que ara em posaré a investigar la bibliografia d’aquesta interessantíssima autora.

“Si queremos avanzar de verdad, hemos de volver a algunos de los principios básicos de la naturaleza de la autoridad hablada, de aquello que la compone y de cómo hemos aprendido a oír autoridad allí donde la oímos. En vez de impulsar a las mujeres a reeducar la voz, deberíamos analizar las fallas y fracturas que subyacen en el discurso masculino dominante”.

Aquestes flors són gerberes

Llig-lo si... t'abelleix un text feminista amb un punt de vista diferent

Fuig si... t'agraden els textos que aprofundeixen més en els arguments que presenten

Teoria King Kong (Virginie Despentes)

Jo sóc tot el contrari a Virginie Despentes. Sóc generalment tímida, insegura i amb un cos normatiu. Alguna vegada he fet com si no sabera alguna cosa o he rebaixat les meues capacitats davant d’algú per no intimidar massa, per fer sentir més còmode al meu interlocutor (masculí). Fins fa poc pensava que fer-se la innocent era un avantatge, una manera de tindre una vida més fàcil. I ja us ho dic, per si hi ha algú que encara no ha arribat a esta conclusió: riure’s d’allò que no té gràcia, fer-se l'estúpida, entrar a una habitació amb el desig d’agradar a tot el món és esgotador i, a la llarga, contraproduent. Quantes vegades m’he queixat que la gent em descrivia amb adjectius com "mona", però no com a “competent”, per exemple, quan la culpable directa era jo (i el context que em confirmava que la meua actitud era la correcta)?

Us dic tot això (una xicoteta confessió) perquè enteneu que durant la lectura de Teoria King Kong (2006), jo sentia com si Despentes (Nancy, França, 1969) em parlara a mi directament, com si em diguera: “Laia, realment val la pena?” Despentes, amb una veu poderosíssima, ens conta les seues reflexions sobre el patriarcat, incidint en la prostitució, la pornografia, les violacions, els rols tradicionals de gènere, la feminitat i la masculinitat. És una punyalada a la panxa, un text demolidor, no apte per a ànimes sensibles.

Com és un llibre tan curt, els temes que es tracten s’exploren de manera molt intensa, però la brevetat, per sort o per desgràcia, no permet una indagació massa profunda de les problemàtiques que s’exposen. Així, l’autora, després d’una introducció impressionant, passa a narrar en cada capítol els aspectes que més li interessen del feminisme. Tenim, en primer lloc, una reflexió sobre la violació que va sofrir Despentes de jove, una escena de la seua vida a la qual recorre contínuament de manera obsessiva. Ací comenta la indefensió i la immobilitat que va sentir aquella nit, així com l’actitud que va adoptar després, l’obligació social de sentir-se víctima i de no poder tornar a fer una vida normal: una violació se suposa que ha de trencar-te per sempre, t'impedeix tornar a viure una sexualitat sana. Recordeu el juí de la violació dels Sanfermines, on es posava en dubte la violació pel comportament posterior "normal" de la víctima.

Més tard, s’entra en el debat de la prostitució: un tema que divideix moltes vegades al feminisme, ja que algunes dones estan a favor de l’abolició i algunes de la legalització. Aquest capítol, segons la posició en què et trobes dins d’aquesta discussió, pot ser dur d’empassar, ja que l’autora defèn la prostitució com qualsevol altre treball assalariat. Jo ací tinc algunes reticències, però la confrontació d’opinions sempre és positiva. La pornografia, un altre assumpte polèmic, és detallat posteriorment, amb una conclusió interessantíssima sobre la relació entre el porno (i l’exploració pública del desig sexual femení) i la classe social.

Podem estar més o menys d’acord amb les idees de Despentes, però l’objectiu de Teoria King Kong no és assentir com un robot a cada pàgina que llegim, sinó remoure consciències, fer-nos preguntes, discutir amb la persona que tenim al costat, crear debat. I això ho ha aconseguit. Jo, personalment, he de treballar en les meues coses, en com em puc afrontar al món, en com la feminitat, més que un avantatge, com pensava abans, és més bé una gàbia. És gràcies a lectures com aquesta, que m’interpel·len directament, que puc (podem) repensar-nos a nosaltres mateixos (homes i dones) i el món en què vivim.

 “La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil […] Se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres, querer gustarles. No hablar demasiado alto. No expresarse en un tono demasiado categórico. No sentarse con las piernas abiertas […] No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa". 

Gràcies, Virginie.

Les flors son hortènsies

Llig-lo si... estàs preparat per a un text demolidor i polèmic

Fuig si... tens les idees molt clares i vols matindre't fidel a aquestes

Recomanem escriptores #LeoAutorasOct

Este año he decidido apuntarme a una iniciativa preciosa ideada por un grupo de twitteras lectoras: #LeoAutorasOct. La premisa es leer, compartir y recomendar autoras durante el mes de octubre, con el fin de reivindicar la literatura escrita por mujeres. Se puede participar tanto a través de las redes sociales, blogs y Youtube, o simplemente por el boca-oreja de toda la vida. Me parece una idea muy bonita, porque aunque mis lecturas están bastante equilibradas en cuanto a género, sí que es verdad que todavía generalmente los autores masculinos tienen más visibilidad que sus compañeras mujeres.

Así, os presento mi lista de ocho novelas de autoras que me encantaría descubrir o conocer en más profundidad, de las que he leído muy buenas reseñas y que creo que harán las delicias de cualquiera que se sumerja en sus obras. ¿Empezamos?

· 01 ·

Empezamos fuerte y es que Middlemarch (1872) de George Eliot es uno de mis grandes clásicos pendientes. Alabada por Emily Dickinson y Virginia Woolf, la obra de Eliot (pseudónimo de Mary Ann Evans) es una de las obras capitales de la literatura inglesa. Esta novela victoriana se centra en las vicisitudes de cuatro habitantes de la ciudad ficticia que da título al libro, y los temas principales, siempre dentro del marco del realismo, son la vida provinciana y la situación de la mujer en la época. Tengo muchísimas ganas de leerlo, pero sus 900 páginas me echan un poco para atrás. Algún día, Middlemarch, algún día.

· 02 ·

Todo cuanto amé (2003) de Siri Hustvedt será la segunda obra que lea de esta autora estadounidense. Ambientada en Nueva York y narrada des del punto del punto de vista de un historiador de arte, la novela sigue la historia de dos familias y las relaciones que se establecen entre ellas. Por lo que he leído, es un libro que se lee muy rápidamente, pero que comparte esta aura intelectual que ya pude experimentar con El mundo deslumbrante, una de las mejores novelas que he leído este año. Siri Hustvedt es una mujer apasionante, de la que también podéis leer ensayo sobre arte, neurociencia y feminismo, entre otros temas. 

· 03 ·

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang viene avalada por Magrat (blog + canal). Después de los meses que han pasado desde que leí Contra toda esperanza, me apetecen muchísimo otras memorias fuertemente ligadas a su contexto histórico. En este caso se trata del siglo XX en China, a través de la historia de tres generaciones de mujeres que nos narran todo el proceso de transformación del feudalismo al comunismo. Creo que será una lectura muy intensa y útil para entender mejor este país. Además, la parte familiar y personal seguro que hará la lectura más emocional y entretenida.

· 04 ·

Puede que la recomendación más arriesgada de esta lista sea Oso (1976) de Marian Engel. Yo no tengo muy claro si me encantará o lo odiaré, porque el argumento tiene su intríngulis: una mujer enviada a trabajar a una isla donde no vive nadie más, empieza a establecer lazos afectivos con el único ser vivo que habita allí, un oso. Por lo que he visto en algunas reseñas, la relación llega a ser sexual, pero la trama de la novela no gira alrededor de este hecho. La conexión con la naturaleza, la soledad y la libertad son algunos de los temas principales de esta obra tan controvertida y atrevida. 

· 05 ·

De Memorias de Adriano (1951) de Marguerite Yourcenar me han hablado maravillas, y ya me está esperando en las estanterías de casa. Reconozco que la novela histórica no es uno de mis géneros favoritos, pero por lo que he visto, no es tanto un retrato de un momento histórico, como la descripción de la personalidad, de la vida, del emperador romano. He leído que es una historia preciosa, muy bien escrita, que adentra al lector en las gracias y desgracias del protagonista. Creo que será una muy buena lectura.

· 06 ·

Después de leer una reseña entusiasta de Comunidad (2016) de Ann Patchett y ver que la crítica era muy buena, lo puse bien arriba en mi lista de libros pendientes. Esta novela transcurre durante cinco décadas, desde el momento en el que, con un beso, dos familias quedan unidas para siempre. Como os podéis imaginar, se trata de una de esas historias familiares, con varias generaciones, donde los personajes se quedan contigo mucho después de terminar de leer el libro. Tiene pinta de ser una novela entrañable y muy agradable de leer. 

· 07 ·

Si soy sincera tengo que confesar que la primera vez que supe sobre La edad de la inocencia (1920) de Edith Wharton fue gracias a Gossip girl. Wharton nos cuenta la decadencia de la alta sociedad neoyorquina de finales del siglo XIX. A través de la sátira, podemos ver la hipocresía, la artificialidad de sus normas y costumbres; dos mundos que chocan, el de la tradición y el de la modernidad, uno destinado a desaparecer y el otro, a instaurarse. Creo que, aunque puede que me cueste habituarme a la prosa de la autora (dicen que es muy recargada), me gustará mucho por su delicadeza en las descripciones de la sociedad y de las relaciones entre los personajes. 

· 08 ·

Tres luces (2010) de Claire Keegan es el libro de esta lista que creo que disfrutaré más. La novela está ambientada en Irlanda (y con eso ya me ha ganado un poquito) y la protagonista es una niña que se va a pasar el verano lejos de casa, con una nueva familia. La obra de Keegan ocupa menos de 100 páginas, pero dicen que es preciosa, intimista, muy sencilla de leer y que deja un sentimiento de ternura profunda en el lector.

-

Estas son mis ocho propuestas, tanto para leer durante este mes de octubre como para disfrutar el resto del año. Mirad vuestras estanterías, contad cuántos escritores y cuántas escritoras tenéis. Si la mayoría son hombres, animaos a equilibrar la balanza, leed más obras escritas por mujeres. Si el porcentaje es similar, apuntaos si queréis mis sugerencias, nunca está de más tener referencias para llenar nuestras bibliotecas. 

Otros blogs con sugerencias para #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth

___________________________________________________________

Aquest any he decidit apuntar-me a una iniciativa preciosa ideada per un grup de twitteres lectores: #LeoAutorasOct. La premissa és llegir, compartir i recomanar autores durant el mes d'octubre, per tal de reivindicar la literatura escrita per dones. Es pot participar tant a través de les xarxes socials, blogs i Youtube, o simplement amb el boca-orella de tota la vida. Me pareix una idea molt bonica, perquè tot i que les meues lectures estan prou equilibrades pel que fa a gènere, sí que es veritat que generalment encara els autors masculins tenen més visibilitat que les seues companyes dones.

Així, us presente la meua llista de vuit novel·les d’autores que m’encantaria descobrir, o conèixer en més profunditat, de les que he llegit molt bones ressenyes i que crec que faran les delícies de qualsevol que s’endinse en les seues obres. Comencem?

· 01 ·

Comencem fort, i és que Middlemarch (1872) de George Eliot és un dels meus grans clàssics pendents. Alabada per Emily Dickinson i Virginia Woolf, l’obra d’Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans) és una de les obres cabdals de la literatura anglesa. Aquesta novel·la victoriana se centra en les vicissituds de quatre habitants de la ciutat fictícia que dóna nom al llibre, i els temes principals, sempre dins del marc del realisme, són la vida provinciana i la situació de la dona en l’època. Tinc moltíssimes ganes de llegir-lo, però les seues 900 pàgines em tiren un poc enrere. Algun dia, Middlemarch, algun dia. 

· 02 ·

Allò que vaig estimar (2003) de Siri Hustvedt serà la segona obra que llija d’aquesta autora estatunidenca. Ambientada en Nova York i narrada des del punt de vista d’un historiador d’art, la novel·la ressegueix la història de dues famílies i les relacions que s’estableixen entre elles. Pel que he llegit, és un llibre que es llig molt ràpidament, però que comparteix aquesta aura intel·lectual que ja vaig poder experimentar amb El món resplendent, una de les millors novel·les que he llegit aquest any. Siri Hustvedt és una dona apassionant, de la que també podeu llegir assaig sobre art, neurociència i feminisme, entre altres temes. 

· 03 ·

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang ve avalada per Magrat (blog + canal). Després dels mesos que han passat des de que vaig llegir Contra tota esperança, m’abelleixen molt unes altres memòries fortament lligades al seu context històric. En aquest cas es tracta del segle XX a la Xina, a través de la història de tres generacions de dones que ens narren tot el procés de transformació del feudalisme al comunisme. Crec que serà una lectura molt intensa i útil per entendre millor aquest país. A més, la part familiar i personal segur que farà la lectura més emocional i entretinguda.

· 04 ·

Potser la recomanació més arriscada d’aquesta llista és Oso (1976) de Marian Engel. Jo no tinc molt clar si m’encantarà o l’odiaré, perquè l’argument té la seua complicació: una dona enviada a treballar a una illa on no viu ningú més, comença a establir llaços afectius amb l’únic ésser viu que hi habita, un ós. Pel que he vist en algunes ressenyes, la relació arriba a ser sexual, però la trama de la novel·la no gira entorn aquest fet. La connexió amb la natura, la soledat i la llibertat són alguns dels temes principals d’aquesta obra tan controvertida i agosarada. 

· 05 ·

De Memòries d’Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar m’han parlat meravelles, i ja m’està esperant en la prestatgeria de casa. Reconec que la novel·la històrica no és un dels meus gèneres preferits, però pel que he vist, no és tant un retrat d’un moment històric, com la descripció de la personalitat, de la vida, de l’emperador romà. He llegit que és una història preciosa, molt ben escrita, que endinsa el lector en les gràcies i desgràcies del protagonista. Crec que serà una molt bona lectura. 

· 06 ·

Després de llegir una ressenya entusiasta de Comunidad (2016) d’Ann Patchett i veure que la crítica era molt bona, el vaig posar ben amunt de la meua llista de llibres pendents. Aquesta novel·la transcorre durant cinc dècades, des del moment que, amb un bes, dues famílies queden unides per sempre. Com us podeu imaginar, es tracta d’una d’aquestes històries familiars, amb vàries generacions, on els personatges es queden amb tu molt després d’haver acabat de llegir el llibre. Té pinta de ser una novel·la entranyable i molt agradable de llegir.

· 07 ·

Si sóc sincera he de confessar que la primera vegada que vaig saber de L’edat de la innocència (1920) d’Edith Wharton va ser gràcies a Gossip girl. Wharton ens conta la decadència de l’alta societat novaiorquesa de finals de segle XIX. A través de la sàtira, podem veure la hipocresia, la artificialitat de les seues normes i costums; dos mons que xoquen, el de la tradició i el de la modernitat, un destinat a desaparèixer i l’altre, a instaurar-se. Crec que, tot i que potser em costarà habituar-me a la prosa de l’autora (diuen que és molt recarregada), m’agradarà molt per la seua delicadesa en les descripcions de la societat i de les relacions entre els personatges

· 08 ·

Tres llums (2010) de Claire Keegan és el llibre d’aquesta llista que crec que gaudiré més. La novel·la està ambientada a Irlanda (amb això ja m’ha guanyat un poquet) i la protagonista és una xiqueta que se’n va a passar un estiu lluny de casa, amb una nova família. L’obra de Keegan ocupa menys de 100 pàgines, però diuen que és preciosa, intimista, molt senzilla de llegir i que deixa un sentiment d’estima profund en el lector. 
Aneu a la ressenya de Tres llums

-

Aquestes son les meues vuit propostes, tant per llegir durant aquest mes d’octubre com per gaudir la resta de l’any. Mireu les vostres prestatgeries, conteu quants escriptors i quantes escriptores teniu. Si la majoria són homes, animeu-vos a equilibrar la balança, llegiu més obres escrites per dones. Si el percentatge és similar, bé, apunteu-vos si voleu els meus suggeriments, mai sobra tenir referències per omplir les nostres biblioteques.   

Altres blogs amb suggeriments per a #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth

The Power (Naomi Alderman)

Aquesta setmana toca una novetat ben lluenta, un llibre del que és impossible fugir quan se regiren ressenyes per Internet. Es tracta de The Power de Naomi Alderman. Aquesta novel·la ha sigut un boom editorial, almenys en el Regne Unit, on ha guanyat el Bailey's Women's Prize for Fiction i ha sigut nominada al The Orwell Prize, un premi per a la literatura política.

La premissa de la història és la següent: en el present, xiques adolescents de tot el món comencen a poder emetre descàrregues elèctriques per les seues mans. Aquestes descàrregues poden variar d'intensitat, podent arribar a matar amb elles. A poc a poc, aquesta capacitat elèctrica es va estenent, fins que totes les dones del planeta posseeixen aquest poder. Que la meitat de la població, concretament la meitat femenina, puga ferir i matar a l'altra meitat ho canvia tot i intercanvia, amb el temps, els papers tradicionalment adscrits a cada gènere.

Assistim a una transformació total i progressiva de la societat. Les dones ascendeixen en la política estatal, els homes comencen a tindre por d'eixir sols per la nit i observem la cosificació dels seus cossos. Al principi, el poder adquirit serveix per recuperar els drets de les dones en zones conflictives; en Aràbia Saudí i en Índia, per exemple, les dones ixen al carrer per alliberar-se dels lligams masculins. No obstant això, i com ens ensenya l'autora, el poder és el poder el tinga qui el tinga. Així, les dones comencen a abusar de les seues habilitats, fins restringir els drets i les llibertats d'aquells qui abans les havien coartades.

La inversió dels rols de gènere (ara la dona és la forta i independent i l'home, l'objecte sexual i l'ignorant) s'ha utilitzat per a fer més patent el masclisme i les desigualtats derivades en la societat actual. Alderman ens fa replantejar-nos les concepcions de gènere que tenim i el perquè de la seua existència, i és que la Història és la història dels poderosos. Al final de la novel·la i en els agraïments, l'autora ens insinua un missatge referent a la nostra percepció del món que m'ha encantat i que li ha donat més profunditat i transcendència al llibre.

Tot i que ha hagut algun moment que m'ha semblat una novel·la de caire juvenil, la veritat és que és una història que es llig molt bé i planteja reflexions interessants. Ha sigut una lectura d'estiu molt encertada:  és lleugera, ràpida, però presenta un escenari on ens sentim identificats (i sobretot identificades) i hi aporta una perspectiva nova i efectista.

Aquestes flors són vinques

Llig-lo si... vols acabar l'estiu amb una novel·la feminista i que enganxe
Fuig si... esperes massa profunditat o un text de gran rellevància

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que l'ha creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman (dibuix propi)

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 

Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses

Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

De xicoteta em fascinaven les trenes de la meua cosina, unes trenes diminutes que arreplegaven tot el cabells. Un dia li vaig preguntar a ma tia que per què li les pentinava, si s’hi tirava hores per refer-les una i altra vegada. Ella em va contestar que perquè si no li les feia, els cabells de la meua cosina no es podien pentinar de cap manera. Quina tonteria i quina barbaritat! Quin cabell pot haver en el món que no es puga pentinar? Jo no sabia que els cabells naturals de les dones (i dels homes) negres és el afro... com ho anava a saber si les dones negres a la televisió generalment duen els cabells allisats?

Abans d’acabar-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, ja sabia que era una de les millors lectures de l’any. És un llibre gros, de més de 600 pàgines, però ensenya tant, està tan ben contat, els personatges són tan estimables, que aquestes pàgines passen volant. Americanah és la història d’una xica nigeriana en l’actualitat que se’n va a estudiar la carrera als Estats Units, per tornar a Nigèria uns quinze anys després. Americanah és el mot que designen a les persones nigerianes que han anat als EUA i tornen amb aires de grandesa.

La història de la novel·la gira al voltant de la vida d’Ifemelu, la protagonista, i d’Obinze, la seua parella de l’institut i de la universitat. Mentre que la primera se’n va a Nord-Amèrica, Obinze prova sort a Anglaterra. Els anys van passant i ells van experimentant què és allò d’anar-se’n a un país on tot és diferent i on el color de la pell de repent és un assumpte quasi vital. El tema de la raça és central a la novel·la: la diferència de tracte entre negres i blancs, el racisme que es resisteix a desaparèixer, etc. Per part d’Ifemelu també es tracta molt el tema dels cabells: per què el cabell afro és considerat poc professional, si és l’estat natural dels cabells de totes les persones afroamericanes, africanes, caribenyes...? Pista: perquè les dones occidentals tenen els cabells llisos o rissats i aquest s’ha convertit en el paradigma de la professionalitat i d’allò natural i bonic.

No sé com convèncer-vos de que llegiu aquesta novel·la, perquè us assegure que és realment bona. Jo m’he posat a la pell dels protagonistes: he sentit la necessitat d’emigrar d’un país sense oportunitats, he notat el rebuig dels països que els acollien (i després l’acceptació i l’adaptació) i he experimentat la confusió al tornar al lloc d’origen, on tot ha canviat sense ells. Americanah reivindica la importància de la visibilitat de les minories en els mitjans de comunicació, el reconeixement de les diferències entre les persones i la necessitat de la tolerància; tot amb humor, a través d’una trama interessant i amb una lectura fluïda i agraïda. Un done un consell: si podeu i teniu ganes, llegiu aquesta novel·la en anglès, ja que crec que en la traducció es perden matisos en els argots.

“Alexa, y los demás invitados [...] comprendían todos que se huyera de la guerra, de la clase de pobreza que aplastaba el alma humana, pero no entenderían la necesidad de escapar del letargo opresivo de la falta de elección. No entenderían por qué las personas como él, que se habían criado sin hambre ni sed pero vivían empantanadas en la insatisfacción, condicionadas desde su nacimiento para mirar hacia otro lugar, convencidas eternamente de que las vidas reales se desarrollaban en ese otro lugar […] estuvieran ahora decididas a afrontar peligros, a actuar ilegalmente, para marcharse, ávidas solo de elección y certidumbre”.

Ho dic seriosament, a què espereu per llegir Americanah?

Aquesta cita fa referència a l'orgull dels estadounidencs, a qui els agrada escoltar que s'ha avançat molt en el tema del racisme i que les coses (gràcies a ells) estan molt millor de com estaven. Il·lustració d'Irena Freitas.

Llig-lo si... vols tornar a apassionar-te per la lectura d'una novel·la

Fuig si... penses que el món ja està bé com està i no s'ha de canviar res

Persèpolis (Marjane Satrapi)

Persèpolis és un llibre que feia molt de temps que volia llegir, concretament des de primer de batxillerat, quan una professora ens va posar la pel·lícula a classe*. Em va agradar i em va sorprendre moltíssim quan la vaig veure i des d’aleshores tenia ganes de llegir el còmic. He de deixar clar que no sóc lectora de còmics, no per res en especial, simplement, mai m’ha atret la novel·la gràfica. Aquesta és la raó per la que he tardat tant en llegir aquesta joieta. Tot i això, quan aní a Norma Còmics, no em vaig poder resistir a comprar el volum integrat de Persèpolis (està format per quatre llibres finets que fan un de gros).

Persèpolis és la història de Marjane, una xiqueta iraní que creix en el moment que esclata la revolució islàmica en el seu país. Aquesta revolució, que prometia en un principi la llibertat i la democràcia després d’una llarga monarquia i de diferents invasions, va desembocar en un règim repressiu i ultra-religiós. El context de la història és molt complex , però s’explica de manera molt didàctica, no us espanteu. Marjane, que ha nascut en una família de progressistes, creix amb idees molt clares sobre la llibertat i la integritat. Aquestes idees tindran els seus punts àlgids i baixos durant el primer terç de la seua vida, que és el que es narra a Persèpolis.

Aquest còmic va sobre política, sobre religió, sobre la llibertat i sobre el creixement personal; tot contat amb una il·lustració molt, molt expressiva i amb un estil divertit i planer. Us recomane definitivament Persèpolis, tant si us agrada llegir còmics com si no n’heu llegit mai, tant si coneixeu la història d’Iran com si no en teniu ni idea.

*A aquesta professora li he d’agrair haver-me ensenyat i re-ensenyat les següents pel·lícules (algunes estan entre les meues preferides):

Persèpolis / Con faldas y a lo loco
Vals con Bashir / Pulp Fiction / Ciudad de Dios
La rosa púrpura de El Cairo / Blade Runner
Chicago / Thelma &Louise / La semilla del diablo

Llig-lo si... vols conèixer altres realitats des d'un punt de vista proper

Fuig si... no vols calfar-te el cap amb la història d'un país llunyà

El color púrpura (Alice Walker)

Feia temps que tenia aquest llibre en la llista de pendents i li vaig tindre més ganes quan l’actriu Emma Watson el va afegir al seu club de lectura online: Our shared shelf (La nostra prestatgeria compartida). El color púrpura és una novel·la epistolar, ambientada al sud d’Estats Units als anys trenta. No us vaig a enganyar, és una història dura, plena d’abusos i violència verbal i física. Però també és una història de superació, d’amor, d’amistat i de perdó.

La protagonista de la novel·la és Celie una xiqueta negra de família pobra i analfabeta que és obligada a casar-se amb un home més major per tal de cuidar els fills d’aquest. La germana xicoteta de Celie, Nettie, fuig de casa i una parella l’acull; posteriorment, se’n va de missionera a l’Àfrica. Al llarg dels anys, Celie va enviant cartes a Nettie i és així com sabem com va evolucionant ella com a persona, les persones a les que coneix i com la influencien, i el pas de l’odi i la tristesa a l’amor i la felicitat. Els anys passen i les dues germanes segueixen comunicant-se sense saber bé si l’altra rep les cartes.

El tema de la divinitat és recurrent durant tota la novel·la: es passa d'una creença cristiana d’un únic Déu (home i blanc) que ho sap tot i ho veu tot, a creure en l’espiritualitat de la natura i del tot en general: Déu està en els arbres, en el vent, en nosaltres mateixos. Un altre aspecte a destacar, més tècnic, és l’estil del text. Com es tracta d’una protagonista analfabeta, l’escriptura, almenys al principi, és molt brusca, amb moltes faltes gramaticals i ortogràfiques. No us espanteu si l’esteu començant a llegir: al final t’acostumes i l’estil es va fent més fluid.

Com heu pogut endevinar, és una història èpica, que transcorre durant molts anys i amb una gran evolució de tots els personatges. És trista i dura, però el sabor final és dolç: predominen els sentiments positius als negatius i ens diu que inclús les pitjors persones poden canviar i redimir-se i les bones poden ser felices malgrat tot.

S’ha fet una adaptació cinematogràfica dirigida per Steven Spielberg i dos musicals; l’últim ha guanyat dos Tony Awards aquest any (els premis de Broadway d’EUA).

Adore els musicals i aquest m'encantaria veure'l

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història èpica sobre dolor i amor
Fuig si... no vols una novel·la massa sensiblera

Les hores (Michael Cunningham)

L’últim llibre del curs de literatura nord-americana era Les Hores de Michael Cunningam, i m’ha sorprès i agradat molt. M’ha sorprès perquè quan es tracta dels clàssics, un problema per a mi és que, a vegades, em costa identificar-me amb els personatges. Està clar que si són clàssics és perquè tracten temes que avui en dia encara són vàlids (almenys així és com ho veig jo), però la identificació personal amb les experiències dels personatges ja és un altre cantar. No ha sigut així amb Les Hores, on he trobat moments d’intensa identificació o, si més no, de compenetració intensa amb un personatge en concret, Laura Brown.

El llibre és la història del dia de tres dones, d’èpoques diferents, entrellaçades de diferents maneres. Està Virginia Woolf, l’escriptora, en l’última etapa de la seua vida abans de suïcidar-se; Laura Brown, una ama de casa d’Estats Units amb una crisi existencial; i Clarissa o la senyora Dalloway (protagonista d’un llibre de Virginia Woolf), una dona de mitjana edat que ha de preparar una festa al seu amic i antic amant moribund. Potser l’argument que he esbossat sone un poc massa dramàtic, potser hi ha moments que ho són, però la lectura mereix molt la pena.

No m’enrecordava, però en Feminisme per a principiants es parla de la situació de Laura Brown, de com l’època i el país asfixiava les vides de les dones. Aquestes persones, que havien de rebre els homes que tornaven de la guerra i havien de aconseguir que oblidaren les coses que havien viscut mitjançant pastissos perfectes i una cuina plena d’electrodomèstics.

La novel·la és un zoom a aquestes tres vides, a les seues preocupacions: més quotidianes o més rellevants: comprar unes flors, suïcidar-se, rebre una visita. M’ha agradat molt i ara sols em falta veure la pel·lícula (diuen que està molt bé) i llegir-me La senyora Dalloway per veure com es relaciona amb Les Hores!

“...Es pregunta si totes les altres dones també pensen, fins a un cert punt, el mateix: aquí hi ha l’esperit intel·ligent, la dona de les penes, la dona de les joies transcendentals, que preferiria ser en un altre lloc, que ha consentit fer unes tasques senzilles  essencialment ximples, examinar tomàquets, seure sota un assecador, perquè aquest és el seu art i el seu deure”.

I, aquesta setmana, un plus: La llista de lectures recomanades pel meu professor del curs de literatura (alguns els he llegit i alguns no). La majoria són contes o novel·les breus:

Historia de una hora, de Kate Chopin

La vida secreta de Walter Mitty, de James Thurber

Caminar, de Henry David Thoreau

Els contes de Hemingway

El oso, de William Faulkner

El niño perdido y La puerta que nunca encontré, de Thomas Wolfe

Crónicas marcianas, de Ray Bradbury

Relato soñado, d'Arthur Schnitzler

Desayuno en Tiffany’s, de Truman Capote
Els contes de Truman Capote

"No pots trobar la pau evitant la vida, Leonard."

Llig-lo si... vols identificar-te profundament amb alguns personatges
Fuig si... no et van les narracions pausades i tristes

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.

La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.

“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".

“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".

“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".

- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.

Una cambra pròpia (Virginia Woolf)

Fa un temps que vull conèixer els textos de Virginia Woolf. He de confessar que em vingué la curiositat per dos costats: primer, vaig trobar la carta de suïcidi de l’autora en Internet "You see, I can't even write this properly. I can't read" i el morbo o la curiositat m’atraparen. També, en la llibreria on solc anar la trobe sempre: “Al far”, “Les ones”... i em pregunte qui era, què pensava, sobre què parlava.

Ara estic llegint Una cambra pròpia (1929), un assaig / recopilació de dues conferències que va impartir Woolf en dues Universitats. El tema és la dona en la novel·la: per què les dones escriuen diferent, per què no va haver una dona similar a Shakespeare en la seua època, per exemple, i els requisits mínims perquè una dona puga triomfar en el món literari: independència econòmica i una cambra pròpia.

Al principi de la lectura no estava massa immersa amb el que em contava Woolf, ja que la primera part del llibre són reflexions prèvies a les grans conclusions finals. L’autora investiga les raons perquè les dones no han sigut grans genis de l’escriptura, llevat d’algunes excepcions (Jane Austen, per exemple).

Un aspecte important de les reflexions del llibre és el de la integritat: en el cas de la novel·la, és quan el lector té la sensació de que l’escriptor li està contant la veritat; que la novel·la es sosté perfectament per ella mateixa.

"Lo que entendemos por integridad, en el caso de un novelista, es la convicción que experimentamos de que nos dice la verdad. Sí, piensa uno, nunca hubiera creído que esto pudiera ser cierto, nunca he conocido a gente que se comportara así, pero me ha convencido usted de que la hay, de que así ocurren las cosas. Mientras leemos, ponemos cada frase, cada escena bajo la luz [...] Cuando lo exponemos al fuego y lo vemos visible, exclamamos extasiados: "¡Pero si esto es lo que siempre he sentido, y sabido, y deseado!" Y uno rebosa excitación y cerrando el libro con una especie de reverencia como si fuera algo muy precioso, un refugio al qu epodrá recurrir mientras viva [...] Si, por el contrario, estas pobres frases que escogemos y sometemos a la prueba suscitan primero una reacción rápida y ávida con su brillante colorido y sus gestos vivos, pero luego se paran, como si algo detuviera su resarrollo [...] suspiramos defraudados y decimos: otro fracaso. Esta novela falla en algún sitio."

Relacionat amb el concepte de veracitat trobem el concepte de realitat en una novel·la. L’autora defensa que una lectura parla de la realitat amb veracitat quan el record i les reflexions sobre la lectura habiten més enllà de les pàgines:

"Porque la lectura de estos libros [El Rey Lear, Emma o En busca del tiempo perdido] parece, curiosamente, operar nuestros sentidos de cataratas; después de leerlos vemos con más intensidad; el mundo parece haberse despojado del velo que lo cubría y haber cobrado una vida más intensa".

Crec que Woolf expressa molt bé en aquests dos termes les dos grans qualitats que ha de tenir una bona novel·la: en primer lloc, és imprescindible que el lector es crega el que li estan contant (encara que li parle de naus espacials o de dragons escopint foc), en segon lloc, les reflexions del llibre han de romandre més enllà de la lectura i permetre al lector percebre noves realitats i observar amb més claredat i intensitat els successos de la vida.

Una altra impressió interessant és la representació de les dones en la novel·la per part dels homes. En primer lloc, les relacions entre les dones solen ser extremadament senzilles i "casi sin excepción se describre a la mujer desde el punto de vista de su relación con hombres". Pensem ara en el Test de Bechdel: un sistema per avaluar la importància de les dones en una història fictícia. Per aprovar aquest examen, la història ha de comptar amb almenys dos personatges femenins, aquests han de parlar entre ells mínim una vegada i la seua conversa no ha de ser sobre un home (tot i que siga un familiar). Es increïble els pocs títols de cine, televisió i literatura que fallen en aquest test tan senzill.

Seguint amb la representació de la dona en la novel·la, Woolf suggereix, a més, que la seua simplicitat abasta fins a la natura de la dona en sí mateixa en la literatura, com la mostren "en sorprendentes extremos, de su belleza y su horror; su alternar entre una bondad celestial y una depravación infernal".

Finalment, destaque el punt central de l’escrit de Woolf: “la libertad intelectual depende de cosas materiales". Una dona, per aconseguir crear una obra de qualitat, ha de tenir independència econòmica i una cambra pròpia en la que concentrar-se i allunyar-se de les distraccions".

I la meua reflexió preferida i l'última de l’autora:

Llig-lo si... vols trobar-te amb un dels texts claus de la literatura feminista

Fuig si... penses que la igualtat real existeix i ja no s'ha de fer res més