Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

La mort a Venècia (Thomas Mann)

No sé si és perquè no l’he acabat d’entendre o perquè he estat tan nerviosa i agobiada els últims dies que no he pogut disfrutar-la. O una mescla de les dos. El cas, he llegit La mort a Venècia (1912) de Thomas Mann. És una novel·la curteta, de poca acció i de molta introspecció i, sentint-ho molt no l’he acabat de pillar.

És cert que l’escriptura és fluïda i el vocabulari increïblement extens i precís, però la història i el protagonista no m’han dit massa. És cert que es juga amb un gran nombre de simbolismes i es treballen molt els contrastos, les contraposicions, no obstant això no sé, crec que algú hauria d’explicar-me-la i dir-me què té d’especial perquè siga una obra tan reconeguda, perquè estic segura que té més molla que la que jo li puga traure.

La novel·la gira entorn a Aschenbach, un escriptor alemany que se’n va de vacances a Venècia. Allí, buscant inspiració i refugi de la seua crisi personal, es veu arrossegat per una gran passió per un adolescent polonès de catorze anys. Ja, dóna un poquet de grima, si pensem que el protagonista té uns cinquanta anys. En la ciutat italiana, Aschenbach es troba cada vegada més encapritxat del jove, mentre que una desconeguda plaga va arrasant amb la població.

El llibre és la història de la decadència de la glòria del protagonista i de la ciutat: un per una passió impossible i l’altra per l’avanç inexorable de d’infermetat. També és el recorregut per les qüestions artístiques que es planteja Aschenbach i la seua crisi personal: l'envelliment i la urgència per trobar i viure noves aventures excitants.

Bo, ho deixe a les vostres mans i si l’heu llegida i em voleu comentar alguna cosa que canvie el gust agredolç que m’ha deixat la novel·la, endavant.

“Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tinges-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar”.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Luchino Visconti (1971)

Per cert, sabeu que podeu navegar pels canals de Venècia amb el Google Maps?

Feminisme per a principiants (Nuria Varela)

Aquesta setmana he llegit Feminisme per a principiants (2013) de Nuria Varela. Ha sigut una recomanació d’una amiga de classe i la veritat és que ha sigut molt sorprenent. Jo estava ja posada un poc en el tema, llegia coses en Internet, però, a vegades, quan discutia amb algú d’aquestes coses, no tenia recolzament per als meus arguments més del que jo poguera expressar. Ara m’he donat compte que açò sols acaba de començar.

Nuria Varela exposa en les quasi 400 pàgines del llibre el naixement, la història i l’actualitat del feminisme i això no es faena fàcil. La lectura del text ha de ser atenta i pacient, per tal d’entendre el que es diu i la seua rellevància. És increïble totes les coses que ha sofert la meitat de la humanitat per la raó bàsica de haver nascut dona i el poquet que en coneixem i que ens ensenyen.

Bé, el llibre està dividit en capítols: què és el feminisme, les seues ones (història), el feminisme en Espanya, termes utilitzats per feminisme (patriarcat, masclisme, sexisme, androcentrisme), drets, economia, violència, cultura, prejudicis i masculinitat. Com vegeu, es toquen molts, molts temes ben diversos entre ells que tenen en comú la superioritat imposada del gènere masculí front el femení. El llibre és més una porta davantera a tot un món per investigar. L’autora va obrint camins i qüestions que després és tasca del lector ampliar-los.

Un apunt. Jo els llibres pense que estan per a gastar-los, en el sentit més literal de la paraula. Així que quan llig alguna cosa que m’interessa o em sorprèn, doble el cantonet de la pàgina. Aquest llibre està ple de doblecs. Per exemple, és ben sabut que els símptomes d’un infart és dolor fort al pit i al braç esquerre, però... això és als homes! Les dones sofreixen dolor a l’abdomen i dolor al cap. Un dia podria haver tingut un infart i jo sense enterar-me.

És impressionant la quantitat de desigualtats i humiliacions que han sofert les dones i com de poquet en coneixem. En la Revolució Francesa, famosa per exaltar els grans valors de la llibertat i la igualtat, es negaven els drets polítics a les dones. En l’actualitat, els mitjans de comunicació es nodreixen d’imatges de dones passant-ho mal a les desgràcies, però la seua veu no s'escolta i, sorprenentment, la veu que conta el que ha passat quasi sempre és masculina, és que no poden parlar? O és que no les volen escoltar?

Vinyeta del còmic Persèpolis. "Una vegada més, he arribat a la meua conclusió habitual: cal educar-se a si mateixa"

Una actitud que proposa l’autora i a mi m’ha encantat és la de preguntar-se sempre: on estan les dones? Mirem les notícies i les reunions dels polítics i alts càrrecs de les empreses. Observem el dia a dia amb aquesta pregunta, com jo he fet des de que em vaig acabar el llibre, i mai mirarem res més de la mateixa manera.

En fi, podria seguir i seguir, però el millor que puc fer és recomanar-vos el llibre, és un descobriment darrere d’altre i us farà mirar el món des d’una altra perspectiva.

“Si una marciana pretendiera entender la Tierra a través de la publicidad, difícilmente llegaría a ninguna conclusión aproximada de lo que son las mujeres”. 

“Es absolutamente necesario disociar la masculinidad del valor, el dominio, la agresión, la competitividad, el éxito o la fuerza, aspectos de cuya caricatura provienen muchas conductas violentes, y asociar la virilidad a la prudencia, la expresión de los sentimientos, la capacidad de ponerse en el lugar del otro o la búsqueda de soluciones dialogadas a los conflictos”. 

Escenes de la política anglesa sense els homes

Me before you (Jojo Moyes)

Aquesta setmana estava ja un poc cansada de llibres profunds, de pensar, etc. (tot i que m’agraden, eh?) així que he anat a l’evasió total: he llegit Me before you (Jo abans de tu, 2012), un drama-comèdia romàntic, que d’ací poquet s’estrena en les grans pantalles. La veritat és que no sabia ni que existia aquest llibre fins que una amiga em va ensenyar el tràiler de la pel·lícula... i sóc fàcilment convencible. M’agraden les pel·lícules nyonyes (de quan en quan) i fer un “ooooh” en el moment precís, sobretot si em fiquen una cançó bonica i una història d’amor poc convencional.

La veritat és que els productors de la pel·lícula s’han treballat molt, molt bé el càsting, ja que els actors principals i els secundaris més importants són famosos per haver treballat en pel·lícules o sèries juvenils i amb molta base de fans en els últims anys: les sèries Doctor Who i Juego de Tronos i les pel·lícules Harry Potter i Els Jocs de la Fam. D’aquesta manera, ja tenen una bona taquilla assegurada.

Torne al llibre. És un llibre d’allò que diguem “cuqui”. Per gitar-se al sofà i estar llegint tota la vesprada amb un somriure a la boca. Té momentets d’humor i és tendre. La història resumida és més dramàtica que la lectura: una jove de vint-i-tants perd el seu treball i entra a treballar com a cuidadora-acompanyant d’un jove tetraplègic. La seua relació va evolucionant i ella, sense cap aspiració cultural o intel·lectual va evolucionant també. El jove, d’ençà que va tindre l’accident que el va deixar en la cadira de rodes permanentment, vol acabar amb la seua vida, contràriament als desitjos de la seua família.

Bé, la novel·la em va tornar el que jo m’esperava d’ella: uns moments agradables i d’evasió del dia a dia. Té cosetes que no m’han agradat, a vegades li haguera pegat una galtada a la protagonista, però en general, ha estat bé. Ara a esperar a veure la pel·lícula!

És la portada un spoiler? Si? No? Potser?

I ja que estic nyonya, ací teniu la banda sonora!