Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

De xicoteta em fascinaven les trenes de la meua cosina, unes trenes diminutes que arreplegaven tot el cabells. Un dia li vaig preguntar a ma tia que per què li les pentinava, si s’hi tirava hores per refer-les una i altra vegada. Ella em va contestar que perquè si no li les feia, els cabells de la meua cosina no es podien pentinar de cap manera. Quina tonteria i quina barbaritat! Quin cabell pot haver en el món que no es puga pentinar? Jo no sabia que els cabells naturals de les dones (i dels homes) negres és el afro... com ho anava a saber si les dones negres a la televisió generalment duen els cabells allisats?

Abans d’acabar-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, ja sabia que era una de les millors lectures de l’any. És un llibre gros, de més de 600 pàgines, però ensenya tant, està tan ben contat, els personatges són tan estimables, que aquestes pàgines passen volant. Americanah és la història d’una xica nigeriana en l’actualitat que se’n va a estudiar la carrera als Estats Units, per tornar a Nigèria uns quinze anys després. Americanah és el mot que designen a les persones nigerianes que han anat als EUA i tornen amb aires de grandesa.

La història de la novel·la gira al voltant de la vida d’Ifemelu, la protagonista, i d’Obinze, la seua parella de l’institut i de la universitat. Mentre que la primera se’n va a Nord-Amèrica, Obinze prova sort a Anglaterra. Els anys van passant i ells van experimentant què és allò d’anar-se’n a un país on tot és diferent i on el color de la pell de repent és un assumpte quasi vital. El tema de la raça és central a la novel·la: la diferència de tracte entre negres i blancs, el racisme que es resisteix a desaparèixer, etc. Per part d’Ifemelu també es tracta molt el tema dels cabells: per què el cabell afro és considerat poc professional, si és l’estat natural dels cabells de totes les persones afroamericanes, africanes, caribenyes...? Pista: perquè les dones occidentals tenen els cabells llisos o rissats i aquest s’ha convertit en el paradigma de la professionalitat i d’allò natural i bonic.

No sé com convèncer-vos de que llegiu aquesta novel·la, perquè us assegure que és realment bona. Jo m’he posat a la pell dels protagonistes: he sentit la necessitat d’emigrar d’un país sense oportunitats, he notat el rebuig dels països que els acollien (i després l’acceptació i l’adaptació) i he experimentat la confusió al tornar al lloc d’origen, on tot ha canviat sense ells. Americanah reivindica la importància de la visibilitat de les minories en els mitjans de comunicació, el reconeixement de les diferències entre les persones i la necessitat de la tolerància; tot amb humor, a través d’una trama interessant i amb una lectura fluïda i agraïda. Un done un consell: si podeu i teniu ganes, llegiu aquesta novel·la en anglès, ja que crec que en la traducció es perden matisos en els argots.

“Alexa, y los demás invitados [...] comprendían todos que se huyera de la guerra, de la clase de pobreza que aplastaba el alma humana, pero no entenderían la necesidad de escapar del letargo opresivo de la falta de elección. No entenderían por qué las personas como él, que se habían criado sin hambre ni sed pero vivían empantanadas en la insatisfacción, condicionadas desde su nacimiento para mirar hacia otro lugar, convencidas eternamente de que las vidas reales se desarrollaban en ese otro lugar […] estuvieran ahora decididas a afrontar peligros, a actuar ilegalmente, para marcharse, ávidas solo de elección y certidumbre”.

Ho dic seriosament, a què espereu per llegir Americanah?

Aquesta cita fa referència a l'orgull dels estadounidencs, a qui els agrada escoltar que s'ha avançat molt en el tema del racisme i que les coses (gràcies a ells) estan molt millor de com estaven. Il·lustració d'Irena Freitas.

Llig-lo si... vols tornar a apassionar-te per la lectura d'una novel·la

Fuig si... penses que el món ja està bé com està i no s'ha de canviar res