El corzo (Magda Szabó)

Tenia moltes ganes de llegir una novel·la així, una història ben rodona, profunda, d’aquestes amb personatges potents i amb molta intensitat en la narració. El corzo (1969), de Magda Szabó (Debrecen, Hongria 1917), ha sigut aquesta lectura que tant esperava.

Tenim com a màxima protagonista a Eszter, una reconeguda actriu de teatre que exposa els seus desitjos més obscurs, la seua rancúnia i la seua malícia a través del seu odi cap a Angéla, una antiga companya d’escola amb qui es retroba quan és adulta. La novel·la és una confessió a l’amant, on li narra tota la seua vida i on li exposa la seua cara més amagada, aquella part de la seua existència, de la seua infància, que no ha contat mai a ningú i que explica la seua personalitat tan canviant i irracional. Eszter li conta a la seua parella com es va criar amb una família d’arrels aristocràtiques, però enmig d’una pobresa anguniosa. Amb un pare molt malalt i amb una mare absolutament atenta al seu marit, Eszter era l’encarregada de fer totes les feies de la llar, de buscar aliments allà on no hi havia i de guanyar diners per poder mantenir la salut del seu pare.

Angéla, a la que tot el seu entorn adorava, filla d’una família benestant, generosa, fràgil i amable, es converteix en la diana dels ressentiments de la protagonista. És l’espill de les seues frustracions, és tot allò que ella no ha pogut ser, és la persona que ha tingut a l’abast tot el que ella no ha pogut tindre. A través del record de la infantesa compartida, dels contrastos entre les dues companyes, comprenem el profund odi que ha anat enverinant la vida d’Eszter i totes les relacions que l’han acompanyat.

L’estructura de la novel·la és un poc confusa al principi, ja que aterrem com a lectors enmig del monòleg de la narradora, amb una llarga llista de noms dels quals no coneixem els lligams que hi ha entre ells. Szabó va voler que l’inici fóra com si ens tiràrem de cap a una piscina, sense necessitat de preparació ni de presentacions. La narració combina el present, on Eszter ja és una dona amb recursos, amb els seus records més àrids. El punt fort d’El corzo, com us podeu imaginar, és el retrat de la protagonista, que a mi m’ha recordat especialment a Scarlett O’Hara: una dona complexa, farcida de contradiccions, amargada per la malícia i corcada per l’enveja, que busca desesperadament poder sincerar-se amb algú, però que no s’hi veu amb forces.

La construcció dels personatges secundaris també és una delícia, sobretot la dels pares. Trobem una adoració total al pare malalt, un amor pur que Eszter no torna a sentir cap a ningú més, i una relació molt especial amb la mare, amb qui se sent a vegades identificada. El lligam paternofilial, amb totes les seues complexitats, està bellament descrit. Com a rerefons de la trama, trobem el context polític de la segona guerra mundial i el comunisme que es va implantar posteriorment a Hongria, una realitat social que s’entreteixeix amb la història personal d’Eszter.

El corzo és una novel·la d’emocions crues amb uns personatges fantàstics, que us quedaran amb vosaltres dies després de passar l’última pàgina. És una d’aquestes lectures que acompanyen, amb les que et pots capbussar i oblidar per un moment tot el que t’envolta. L’edició de minúscula és una preciositat, que combina perfectament amb la força i amb la bellesa de la història Szabó.

“Pobrecita Angéla, con sus manitas, con su botiquín de primeros auxilios, con su bonito andar, qué bonitos debían de ser sus vendajes, con gasas y esparadrapos. Todo el mundo se mostraba siempre cortés con ella; los moribundos, los heridos, procuraban sucumbir por causa de alguna hemorragia interna para no ensuciarle las manos de sangre”.

Aquestes flors són bellis

Llig-lo si... t'agraden els personatges femenins complexos, que no busquen agradar-te

Fuig si... no suportes que algú et conte totes les seues manies i desgràcies