Ojos azules (Toni Morrison)

Vaig arribar a açò dels nobels de literatura tard i quan finalment vaig decidir posar-me al dia, tampoc vaig resseguir massa el llistat històric de guanyadors. És per aquesta raó que, llevat dels més actuals, no conec molts dels premiats antics. Toni Morrison, una de les poquíssimes dones amb aquest guardó, el va guanyar l’any que jo vaig néixer, el 1993. Algú me’n va parlar fa poc i vaig decidir provar amb la seua primera novel·la, Ojos azules (1970).

Morrison comença advertint-nos que Pecola, la xiqueta negra protagonista de la història, es queda embarassada del seu pare. Amb aquesta informació, que pertany realment al final del llibre, ja sabem que serà una lectura àrdua, amb escenes molt delicades i no recomanada per a sensibilitats massa fines. La novel·la està ambientada als anys seixanta a un poblet d’Estats Units. La narradora, que també és una xiqueta negra, ens va contant des del seu innocent punt de vista el seu dia a dia i la relació que estableixen ella i la seua germana amb Pecola. D’aquesta última sabem que ve d’una família molt empobrida, que té la pell molt obscura i que tots, inclosa ella i la seua família, pensen que és molt lletja.

Com ja sabem el final de la història, no ens importa tant el què com el com s’ha arribat a eixa situació i el per què ha passat i s’ha consentit. Així, l’autora ens explica la personalitat de Pecola i la seua problemàtica a través de l’anàlisi del seu entorn: el seu barri, la seua escola i la seua família, principalment. Coneixem la infantesa i joventut del seu pare i de la seua mare per separat, i la seua vida en comú; sabem també el passat d’altres persones que interactuen amb Pecola i la fan desgraciada, i per tant, som sabedors de les seues motivacions, el perquè són com són i fan el que fan. Com comenta ella mateixa a l’epíleg, la intenció de Morrison no és demonitzar a les persones que han sigut directament responsables del destí de la protagonista, tampoc pretén excusar-les, sinó humanitzar-les i fer-nos-les comprendre a través de la seua pròpia història.

L’òpera prima de Morrison és una prova sobre com de profundes eren les arrels del racisme als Estats Units (i encara perduren), com tenien la capacitat de pervertir la ment, els prejudicis i les actituds tant de la població blanca, com de la negra. La qüestió de la bellesa i de la percepció de la pròpia vàlua és fonamental en la història, ja que l’ideal superior de com deuria de ser una persona se basa en la raça i, per tant, en la blancor. Morrison treballa sobre aquesta idea de com la mirada blanca, externa i essencialment opressora és imposada i assimilada per la població negra, construint així un imaginari impregnat d’auto-odi i d’auto-engany.

Aquesta opressió, però, no s’explica de manera senzilla i unilateral (de blancs a negres) sinó que esdevé una xarxa plena de interrelacions entre raça, gènere i classe: els blancs oprimeixen els negres, els homes a les dones i els rics als pobres. Les dones negres acomodades, per exemple, es creuen superiors als negres pobres, a qui anomenen en la versió original niggers. La protagonista de la novel·la és negra, pobra i xiqueta i, per tant, té tots els estrats de la societat en contra.

Ojos azules és una novel·la duríssima sobre el dolor que ens podem arribar a infligir els uns als altres. Com a punt feble puc dir que m’ha semblat un poc irregular, amb passatges que avancen a un ritme prou més lent que altres. No obstant això, el punt de vista múltiple m'ha semblat molt acertat, ja que coneixem així els diversos personatges des de dins, fet que li dóna més complexitat a la història i la fa més vertadera. En tot cas, no es tracta d’una història per entretindre’s i passar una estona agradable, sinó per reflexionar sobre les causes reals de per què actuem com ho fem i sobre com podem contribuir, des de les nostres posicions privilegiades, a un món més just.  

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'interessa el racisme explicat en la seua complexitat
Fuig si... no pots soportar la premissa de la novel·la