Un apunt important: El
bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu
saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.
Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la
continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la
trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa,
enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa
completament en el seu món.
La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta
com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers
altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres.
Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de
fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més
aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera
molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu
entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes
hipòtesis.
El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents
anys una civilització superior alienígena
aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la
humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció
social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria
conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model
de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i
les pantalles de la meua estimada Blade Runner.
El bosque oscuro
conté una trama prou més complexa a
la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la
societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat
que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants –
com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc
que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.
La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament,
però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i
que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En
primer lloc tenim el masclisme sense
escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants
personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment
com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat,
però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria
pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que
com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és
avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament
prescindible.
Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la
trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt
cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers
i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre.
Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat
que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.
 |
| Les flors són margarides híbrides |
Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres
Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura
