La biblioteca secreta (Haruki Murakami)

L'últim cap de setmana que vaig baixar a València, mon pare me tenia reservat un llibre que va traure de la biblioteca i li va agradar: La biblioteca secreta, de Haruki Murakami. Murakami és un dels eterns candidats al Nobel de literatura i un dels eterns pendents de la meua llista de llibres, però vaig a ser sincera: em dona molta mandra. No obstant això, aquest és tan i tan finet i l'edició és tan bonica que mira, vaig decidir tirar-li mà.

La biblioteca secreta és una novel·leta, més bé un conte, de fantasia. M'ha recordat moltíssim a Coraline, de Neil Gaiman (recomanat!): ambdós són relats farcits d'elements totalment inventats, estranys i un poc pertorbadors. En unes seixanta pàgines Murakami ens conta la història d'un xiquet al que segresten en una  biblioteca municipal. Allí coneix tres personatges molt particulars: un vell que té pèls llarguíssims a les orelles i es menja cervells de persones, un home que es vist com una ovella i una xiqueta que no pot parlar.

Per a mi, la novel·leta ha estat bé, entretinguda i amb molta fantasia, però crec que el 50% del mèrit del llibre el tenen les increïbles i màgiques il·lustracions de Kat Menschik. Quasi en cada pàgina hi ha un dibuix preciós sobre el relat que coincideix sempre amb l'estètica de la història. Amb el final endevinem un aspecte present també a la pel·lícula de El Laberinto del Fauno: la utilització o construcció d'un món oníric, surrealista, per part d'un xiquet per emmascarar una desgràcia real. Un toc un poc més profund al que venia duent la història fins aleshores.

En fi, us el recomane perquè el gaudiu vàries vegades, per tornar a mirar les precioses il·lustracions i per tornar a recórrer el llarg laberint de La biblioteca secreta de Murakami. Una pena que jo no el tinga en la meua prestatgeria per sempre.

Llig-lo si... t'agrada la fantasia i la màgia

Fuig si... busques una història profunda i memorable

Ink and bone (Rachel Caine)

M’agrada molt, molt quan just comence un llibre i estic unes quantes pàgines llegint lentament, intentant desxifrar l’estil de l’escriptor i de què va la historia. I en aquest llibre m’ha agradat especialment anar acostumant-me al món que se’m presentava. Aquests dies he llegit Ink and bone (2015) que en català seria Tinta i Os... Tot i que espere que no facen traducció literal. La novel·la encara no s’ha traduït al castellà o al català, però no crec que tarde massa en publicar-se ací.

Bo, he anat un poc agobiada les dues últimes setmanes pel final del màster: després del regust que em deixà La mort a Venècia i sense haver revisat massa Amazon o haver anat a cap llibreria, he acudit als llibres pendents que tenia a la prestatgeria. I allí estava Ink and Bone, esperant-me des de l’estiu passat.

El llibre es classifica en l’ampli i estrany gènere del llibre juvenil o YA (Young Adult), com està de moda dir-li. És un llibre molt ràpid de llegir, amb molta acció, molts girs a la trama i ambientat en un món fantàstic i distòpic on els llibres tenen molt de protagonisme. La novel·la està situada en un futur pròxim on la biblioteca d’Alexandria mai s’ha cremat. Al llarg dels anys, ha anat prenent poder fins que s’ha convertit en una potència que controla tot el coneixement del planeta. En aquest món està prohibit tindre llibres propis i el mercat negre i els que segueixen la doctrina de la crema de llibres (burners) són part del dia a dia. No és una gran novel·la, els personatges són, pense, plans i quasi sense història pròpia darrere, però ha complert amb les meues expectatives, que ja està bé.

Com me passa moltes vegades, m’ha agradat més la primera part de la novel·la que la segona: més la presentació del món i de les seues característiques que l’acció. Té aspectes interessants que crec que haguera estat bé potenciar-los un poc més (la societat, l’educació, el funcionament millor explicat de la biblioteca...) Però això ja va a gustos. És una novel·la molt entretinguda, que enganxa i, que si es vol llegir en anglès, es llig fàcilment i sense massa problema.

El llibre de la vida (Deborah Harkness)

La setmana passada vaig llegir El llibre de la vida (2014) de Deborah Harkness. Ja vaig avisar en les entrades anteriors de que volia canviar un poc el to pessimista que estava portant la meua lectura últimament. Volia alguna cosa alegre, lleugera, que me distraguera. I bé, he encertat! Fa quasi dos anys que em vaig llegir els dos llibres anteriors d’esta trilogia (El descobriment de les bruixes – L’ombra de la nit – El llibre de la vida), no m’enrecordava de pràcticament res, però he anat posant-me al dia.

El llibre va sobre criatures que conviuen el dia a dia amb els humans (vampirs, bruixes i daimons). És un llibre romàntic i fantàstic. D’aventures i que es llig molt, molt ràpid (tot i quasi les seues 700 pàgines).  No és un gran llibre, no és un llibre excel·lent, ni molt menys. És un llibre per passar una estona agradable, per fugir de la realitat i per descansar d’algunes lectures més pesades. A qui li vaja el tema bruixes – fantasia – històries d’amor li recomane aquesta trilogia!

Un dels aspectes que menys m’han agradat (no recorde si estava present en els llibres anteriors) és la falta de subtilitat en l’escriptora, en això vull dir que es conta absolutament tot: de quina manera diuen cada frase, les explicacions de totes les mirades i gestos... M’haguera agradat que donara un poc més de llibertat al lector per poder plenar alguns buits, que cada lector poguera imaginar-se coses diferents, no sé si m’explique. El final també podria estar millor, ja que l’escriptora crea unes expectatives de que es van a revelar grans secrets i al final tot es queda en res.

El cas, el llibre m’ha enganxat moolt, m’agradaren molt els llibres anteriors i aquest, doncs també. En uns dies on no tenia gens que fer, m’ha fet companyia i ha plenat les hores mortes.