Feia molt de
temps que una lectura, una història, no m’atrapava, no m’obsessionava tant com Una
dolça cançó, de Leïla Slimani.
Aquesta novel·leta de no arriba 200 pàgines està feta per a devorar, per
deixar-se agarrar per les urpes de l’autora i gaudir, gaudir de la trama tan
perversa i sinistra que Slimani ens ofereix.
Atenció lectors i
lectores que tenen fills, sobretot si aquests encara són xicotets: crec que ho
passareu malament amb aquesta història. Sols em puc imaginar com és d’aterrador
deixar la teua criatura a càrrec d’una altra persona, especialment si és algú
aliè a la família, com una mainadera. L’autora explora, incideix i furga en
aquest tema, deixant aflorar les pors
més primàries i intenses al voltant del fet de ser mare o pare. Supose que
la temor màxima de la paternitat és que els fills moren, i és justament així
com comença la novel·la: troben els dos fills de la parella protagonista assassinats a casa, i la
mainadera és la culpable.
A Slimani li
interessa la figura de la mainadera, aquesta persona que viu durant el dia amb
una altra família, amb una altra casa, i amb un nivell de vida que segurament
no té res a veure amb la seua vida pròpia. Com és ser part d’una família, però
no ser-ho alhora? Com és viure en la comoditat durant el dia i tornar a la
mediocritat a la nit? La qüestió dels límits,
de les relacions de poder i de la dependència són clau en la novel·la:
les fronteres poc definides entre persona per a la que es treballa i persona
amb la que estableixes una relació personal, la balança entre el poder econòmic
i el poder d’ordre emocional i la dependència absoluta en algú per tal de
seguir un estil de vida determinat.
Crec que Una dolça cançó aconsegueix a la
perfecció mostrar-nos els dos mons entre els que es mou Louise, la mainadera, i
com aquests es van entremesclant i confonent-se afavorint així la bogeria que
la portarà a l’assassinat. No obstant, i crec que és ací on rau la profunditat
de la novel·la, l’autora no parla només de la família protagonista, ni de la
tragèdia central de la història, sinó que conforma una fotografia crítica de la societat del moment, on tenen cabuda diferents
estrats socials, amb molt d’èmfasi en la pobresa urbana, la maternitat, la
paternitat (en menor mesura), les desigualtats de gènere i la hipocresia
generalitzada d’una classe mitjana benestant. Una de les meues escenes
preferides de la novel·la té lloc al parc on les mainaderes del barri duen els
xiquets i xerren i xafardegen de les seues faenes i de les seues vides.
Sí, la podem
catalogar com a thriller psicològic, i la podem gaudir així, però si deixem de
banda la sinopsi i fem una lectura més atenta als detalls, a les subtileses i a
les ironies, trobarem una novel·la
punyent, intel·ligent i amb moltíssima sensibilitat. Si us dic la veritat,
jo m’he obsessionat amb Slimani i amb aquesta novel·la que és alhora una lupa per
veure aquells sectors socials que volem ignorar i un espill per analitzar-nos a
nosaltres mateixos. Jo no puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la, no la soltareu.
 |
| Aquestes són margarides híbrides |
Llig-lo si... t'abelleix una història de qualitat i que enganxe
Fuig si... tens fills xicotets