Nada (Carmen Laforet)

Quan no tinc temps per llegir, qualsevol novel·la se’m fa llarga. Li ha tocat ara a Nada, de Carmen Laforet, que sols té 275 pàgines i que no és gens feixuga. Al contrari que algunes persones que varen estudiar aquest llibre a l’institut, jo no tenia ni idea de la seua existència fins fa ben poc.

Nada es va escriure al 1944, just enmig de la postguerra espanyola, i precisament és aquest context en el què es desenvolupa la història. Tot i que la trama pròpiament dita no m’ha apassionat, el que sí que m’ha agradat, i molt, de la novel·la que us porte avui és l’atmosfera que crea l’autora, una atmosfera obscura, tancada, bruta, d’estes que m’agraden a mi (en la imaginació, és clar).

Us comente un poc de què va Nada i després alguns aspectes que vull destacar. El llibre comença quan Andrea, una jove de 18 anys òrfena, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. En la ciutat catalana comença a viure amb uns familiars que tenen diguem... problemes. Andrea no sap per què, però en la casa tenen unes discussions molt fortes i un malestar intens entre ells dia i nit. Així, la protagonista viu una vida anguniosa dins del pis, mentre que a la Universitat va fent amics. Andrea arriba a Barcelona amb moltes esperances de fer alguna cosa, d’experimentar, de conèixer la vida tal com és. Aquesta animació es veu truncada per l’ambient que regna en casa, ple de crits, paraulotes, pobresa, enganys, etc.

Com vegeu, el nucli per al meu gust de la novel·la és aquest xoc entre les expectatives de la protagonista i la realitat amb la què es troba només arribar a la gran ciutat. Andrea espera molt més de la vida, espera molt més de Barcelona. En aquest punt em recorda a Ida (pel·lícula de Paweł Pawlikowski que vaig veure per pura casualitat). En aquest film, la protagonista  és una jove monja que ix del convent, coneix un xic i per un moment pensa que la seua vida acaba de començar. En un moment hi ha un diàleg entre ell i ella així:

XIC: Vine-te’n. Ens veuràs tocar, passejarem per la platja...
IDA: I després?
XIC: Després ens comprarem un gos, ens casarem, tindrem fills, comprarem una casa...
IDA: I després?
XIC: El de sempre, la vida

Un altre aspecte que m’ha agradat, si no el que més, és la descripció de l’atmosfera, que ja us avançava abans. Laforet descriu un ambient que quasi el pots olorar i tocar. Jo em sentia, mentre llegia la novel·la, com quan la cuina està bruta i me dona fàstic tocar qualsevol cosa perquè està tot apegalós i relliscós. L’etern soroll dins de la casa, amb el bebè plorant, els cops, la pols, l’olor a tancat i a humitat. Tot ho sentia com si fóra allà. 

En definitiva, Nada és una novel·la molt ben escrita, on les paraules se succeeixen amb moltíssima fluïdesa i que narra, amb tota la finor i elegància del món, una ambient horrible. 

“Me parecía que de nada vale correr si siempre ha de irse por el mismo camino, cerrado, de nuestra personalidad. Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño y ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme. Una tremenda congoja fue para mí lo único real en aquellos momentos”.

Llig-lo si... vols llegir calamitats a través d'una escriptura refinada

Fuig si... estàs agobiat/agobiada i necessites que et pegue l'aire