Quan era joveneta
vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder
acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en
tornar a llegir alguna cosa de Gabriel
García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig
fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada.
Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.
Com probablement
sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat
de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la
novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots
els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix
a Santiago del seu fatal destí.
El que diferència
aquest text, el que el fa especial, és com
està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre
les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix
reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el
després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi
al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última
línia el moment de la mort. Un dels temes més
importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu
o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista
estava marcat a les estrelles?
Aquesta novel·la de
García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues
pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són
complexos i la trama, concentrada. Crónica
de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot
el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi
ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.
“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.
Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez
Fuig si... busques una novel·la de misteri
Una petita gran novel·la que mai em canso de rellegir. Gabriel García Márquez és el meu escriptor preferit i de les seves obres curtes per mi aquesta és la millor. A Gabo no el llegeixes per saber com acabaran les seves històries -a Crónica es fa del tot evident- sino per la història en si i la seva manera inigualable de narrar-la.
ResponEliminaHola Jan!
EliminaSí, està molt, molt ben escrita. Ja et dic, en Cien años de soledad jo era molt joveneta i no vaig poder acabar-lo, però ja m'animaré amb una altra cosa més endavant (me guiaré per les teues mil ressenyes de García Márquez!).
Val, d'acord, després dels vostres comentaris i qualificacions me'l llegiré jo també.
ResponEliminaM'alegre :)
EliminaBé, després de tanta propaganda ja m'he llegit el llibre. Això si, molt fàcil de llegir. Ni el guionista més fantasiós podria escriure un argument més creatiu i coherent que el contingut d'esta novel·la.
ResponEliminaSí, una originalitat tremenda contada de manera genial. A més, al llegir-se tan ràpid es fa molt agradable la lectura.
EliminaGràcies pel teu comentari!