La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal

Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora