Algú (Alice McDermott)

Esta setmana he llegit Algú, d'Alice McDermott (2013). Me'l vaig comprar a Gandia, en la Librería Ambra, molt bonica, molt completa i amb personal molt atent, 100% recomanada. Ha sigut una lectura súper ràpida, sobretot perquè he tingut el viatge d'anada i tornada Barcelona-València pel mig. El principi de la lectura, si he de dir la veritat, se m’ha fet prou feixuc. Me ficava nerviosa la forma en què la protagonista (una xiqueta al principi de la novel·la) contava les seues experiències en primera persona. Les seues observacions m’assemblaven més pròpies d’una persona adulta que d’un infant i no podia concentrar-me en la història amb aquestes crítiques al meu cap. Després, la protagonista va creixent i em sembla una narració més natural.

Algú parla sobre Marie, dona-xiqueta-jove-iaia novaiorquesa, filla d’immigrants irlandesos als anys vint que viuen a Brooklyn (què diferent del Brooklyn modern i “alternatiu” de les sèries americanes actuals!). La novel·la va, senzillament, de la seua vida: la vida amb els pares, els amors, les amistats, el treball, els fills, etc. No va de res i va de tot, de tot el que envolta una persona com Marie, una persona com tu o com jo; de les pors, dels anhels, de les passions que ens mouen i marquen les nostres pròpies històries.

La novel·la tracta temes quotidians, com l’amor de pares a fills i a la inversa, la vida de barri, els amics de tota la vida, etc. Un dels aspectes que més m’han agradat ha sigut la descripció (per a mi, meravellosament feta) de l’atmosfera que envolta a la protagonista: no sols s’explica el que Marie veu, sinó el que toca, el que olora, el que escolta. D’aquesta manera, l’escriptora aconsegueix mostrar-nos detalls importantíssims que moltes vegades no creguem rellevants i són els que conformen les nostres experiències més transcendents: l’olor de la nostra casa, el tacte dels llençols quan ens despertem, el soroll del murmuri del carrer al matí.

No sé en quina categoria etiquetar aquesta lectura: és bonica, però dóna nostàlgia i en ocasions provoca tristesa pels moments passats que no hem aprofitat, pels moments feliços de la infància dels que no érem conscients i per les persones que hem anat deixant darrere nostra i els anys els han apartat del nostre camí.  Però McDermott ens deixa una nota d’esperança, i és que passe el que passe, sempre hi haurà algú que ens estimarà.

“Devia ser el primer cop a la meva vida que entenia el vincle tan senzill que era compartir un barri com ho havíem fet, compartir un temps passat”. 

El llibre de la vida (Deborah Harkness)

La setmana passada vaig llegir El llibre de la vida (2014) de Deborah Harkness. Ja vaig avisar en les entrades anteriors de que volia canviar un poc el to pessimista que estava portant la meua lectura últimament. Volia alguna cosa alegre, lleugera, que me distraguera. I bé, he encertat! Fa quasi dos anys que em vaig llegir els dos llibres anteriors d’esta trilogia (El descobriment de les bruixes – L’ombra de la nit – El llibre de la vida), no m’enrecordava de pràcticament res, però he anat posant-me al dia.

El llibre va sobre criatures que conviuen el dia a dia amb els humans (vampirs, bruixes i daimons). És un llibre romàntic i fantàstic. D’aventures i que es llig molt, molt ràpid (tot i quasi les seues 700 pàgines).  No és un gran llibre, no és un llibre excel·lent, ni molt menys. És un llibre per passar una estona agradable, per fugir de la realitat i per descansar d’algunes lectures més pesades. A qui li vaja el tema bruixes – fantasia – històries d’amor li recomane aquesta trilogia!

Un dels aspectes que menys m’han agradat (no recorde si estava present en els llibres anteriors) és la falta de subtilitat en l’escriptora, en això vull dir que es conta absolutament tot: de quina manera diuen cada frase, les explicacions de totes les mirades i gestos... M’haguera agradat que donara un poc més de llibertat al lector per poder plenar alguns buits, que cada lector poguera imaginar-se coses diferents, no sé si m’explique. El final també podria estar millor, ja que l’escriptora crea unes expectatives de que es van a revelar grans secrets i al final tot es queda en res.

El cas, el llibre m’ha enganxat moolt, m’agradaren molt els llibres anteriors i aquest, doncs també. En uns dies on no tenia gens que fer, m’ha fet companyia i ha plenat les hores mortes.

Carta al pare (Franz Kafka)

En pasqua acompanyí a mon pare a la biblioteca. Com m’acabava de començar La campana de vidre i no sabia si me donava temps a llegir-ne un altre abans de tornar a Barcelona, vaig agafar Carta al pare, que és molt molt curtet. He de dir que ha estat bé, però he acabat un poc cansada de gent deprimida i traumatitzada (la novel·la de Plath, el relat de Joyce i ara aquest).

La lectura m’ha sorprès per l’odi, el rencor i la total influència que el pare de Kafka va tenir sobre ell. Les comparacions dels seus sentiments amb altres situacions són freqüents (i un dels aspectes que més m’han agradat del llibre), per demostrar la crueltat de les accions del seu pare:

“Gràcies a aquesta activitat, realment havia aconseguit apartar-me de tu en bona mesura, tot i que el cas evoque un poc al cuc que, aixafat per un peu en la seua part posterior, es desprèn de la seua part de davant arrastrant-se cap a un costat.” 

“De vegades, m’imagine el mapamundi estès, i tu gitat sobre ell de punta a punta. Aleshores, em senc com si per a la meua vida a penes es pogueren tenir en compte aquelles zones que, o bé no estan cobertes per tu, o bé estan fora del teu abast.”

La lectura ha sigut curta però intensa, plena de passions negatives i concentrades, farcida de comparacions, exaltacions i un gran sentiment d’inferioritat. Ara sols vull llegir alguna cosa alegre i sense misèries!

La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.

La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.

“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".

“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".

“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".

- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.

Els morts (James Joyce)

Esta setmana he llegit Els morts (1914), de James Joyce. Diuen que és un dels millors relats curts que s’han escrit mai. He de dir que la part que més m’ha agradat han sigut les últimes pàgines, però estic convençuda que ho apreciaré tot més amb una segona lectura. La història és la d’una nit de festa i de reunió de vells amics i familiars en un sopar de la nit de Reis. El protagonista és Gabriel Conroy, el nebot de les amfitriones del esdeveniment. Aquest es creu culturalment superior als demés convidats i es veu a ell mateix per damunt te tots els altres presents: “Se sentia indecís sobre els versos de Robert Browning perquè tenia por que estigueren molt per sobre dels seus oients [...] Faria el ridícul si citava poemes que no pogueren entendre”.  

El relat toca temes com el passat i el present (el passat sempre és millor): “De vegades em pense que aquesta nova generació, educada o hipereducada com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, de generós humor que pertanyen a l’ahir”, això diu el protagonista en el seu brindis. La història també va de comparacions i contrastos: les diferències entre les dues germanes amfitriones, els cantants passats i els presents, la luxúria del protagonista i l’angoixa de la seua parella, els vius i els morts.

Al port de Catarroja, la foto no té res a veure amb l'argument!

El final és una gran revelació per a Gabriel, qui descobreix una realitat oculta de la vida de la seua esposa a qui creia veritablement enamorada d’ell. El final és una gran revelació sobre ell mateix i sobre el que representa per als seus coneguts: d’un ser superior a algú burlat, vulgar, algú per qui sentir llàstima.

“El va assaltar una vergonyant consciència de si matiex. Es va veure com una figura ridícula [...] com un sentimental nerviós i ben intencionat, presumint d’orador amb els humils [...] Instintivament es va girar d’esquena a la llum, no fóra que ella vera la vergonya que li cremava al rostre”.

"Un a un es van convertir tots dos en ombres. Valia més passar audaç a l’altre món en l’apogeu d’una passió que mustigar-se consumit funestament per la vida”.

La lectura és molt ràpida, però està feta, crec, per disfrutar-la tranquil·lament, sense presses. Així podrem apreciar l'atmosfera que crea Joyce: olors, textures, sabors, sorolls... que fa que el lector s'endinse en aquella nit d'hivern a Dublín.

Fragment de l'adaptació cinematográfica dirigida per John Huston, amb Anjelica Huston com a muller de Gabriel. 

Orgull i Prejudici (Jane Austen)

Esta setmana he llegit Orgull i Prejudici (1813) per fi! He vist moooltíssimes vegades la pel·lícula de 2005 protagonitzada per Keira Knightley i alguna vegada la versió de la BBC on Mr. Darcy és Colin Firth (amor als dos), però no m’havia fet l’ànim encara de llegir la novel·la. Com l’argument ja me’l sabia bé, he aprofitat per llegir-lo en anglès per saber les paraules exactes que l’autora va emprar.

Bo, el llibre m’ha encantat, he de dir també que ja estava en molt bona disposició per això. Però la ironia, el sarcasme, els personatges m’han agradat molt, sobretot Elizabeth, Mr. Darcy i el pare d’ella, Mr. Bennet.  La primera veu el món a través de la diversió que li provoquen les absurditats i el caràcter dels seus coneguts. Mr. Darcy és un home ric, però tímid i sense intel·ligència social, un tros de pa. Mr. Bennet (el pare d’Elizabeth), és un home que es burla internament de tots i de tot (sobretot de la seua dona) i a qui li salva l’amor per la protagonista de la novel·la.

La història se centra en Elizabeth Bennet i en la seua família composta pels pares i per les seues quatre germanes. La missió de la mare és aconseguir que les seues filles es casen amb homes respectables i adinerats per assegurar el seu futur. Un dia, arriben al veïnat dos homes solters, rics i joves i com diu Austen al principi de la novel·la: "És una veritat universalment coneguda que un home solter en possessió d'una gran fortuna ha d'estar buscant una esposa". 

Una vegada, una amiga em va dir que no li veia la gràcia a llegir novel·les de Jane Austen, perquè l’argument sempre es basava en unes xiques que buscaven un home per a casar-se. Ai! Quina visió més simplista i més lluny de la realitat d’aquestes històries. Si, les protagonistes s’han de casar (menys en Emma), perquè el seu benestar i el de la seua família depèn d’això, però la representació de les actituds, de les maneres, dels caràcters i de les relacions entre els personatges són impecables. Mostren una finestra al món que encara hui és vàlida, i per això i per altres aspectes no és d'estranyar que  les novel·les de Jane Austen s’hagen convertit en grans clàssics de la literatura.

Em fa cosa dir res més sobre aquesta novel·la, ja que és difícil comentar res que no s’haja comentat ja. És una lectura tranquil·la, fàcil i bonica, on estimes uns personatges i avorreixes altres, i la història te captiva si o si. Per favor, no us deixeu endur per prejudicis i animeu-vos!

I certainly have not the talent which some people possess, of conversing easily with those I have never seen before. I cannot catch their tone of conversation, or appear interested in their concerns, as I often see done.*

An unhappy alternative is before you, Elizabeth. From this day you must be a stranger to one of your parents. Your mother will never see you again if you do not marry Mr. Collins, and I will never see you again if you do.**

*Per descomptat, jo no tinc el talent que altres persones posseeixen, de conversar fàcilment amb aquells a qui no he vist abans. No puc captar el to de la conversació, o semblar interessat en les seues preocupacions, com veig que ho fan altres.

**Una alternativa infeliç s'obre davant de tu, Elizabeth. Des d'aquest dia tu has de ser una estranya per un dels teus pares. Ta mare no voldrà veure't mai més si no et cases amb Mr. Collins, i jo no voldré veure't mai més si ho fas.

Fotograma de l'adaptació de 2005 dirigida per Joe Wright i protagonitzada per Keira Knightley y Matthew Macfadyen

Solaris (Stanisław Lem)

Esta setmana he acabat de llegir Solaris (1961), de l’escriptor polonès Stanisław Lem. El vaig apuntar ja fa un temps a la llista de llibres pendents per una recomanació en un post que deia alguna cosa com: no entenc què fan els fans de la ciència ficció que encara no han llegit Solaris. A més, el post recomanava l’edició d’Impedimenta, que està traduïda directament del polonès al castellà.

És una novel·la rara rara, però que dóna molt que pensar, a més, és una lectura ràpida. L’argument el puc resumir molt ràpidament en: En un futur, un psicòleg viatja a Solaris, un planeta on sols existeix un enorme oceà, per fer algunes indagacions sobre el comportament dels investigadors que es troben allí. Quan arriba, veu que les coses no van bé i se li apareix una “replicant?” de la seua dona, que es va suïcidar anys enrere.

Poseu-li una fundeta al llibre quan el transporteu, si no, acabarà negre com el meu

El protagonista real de la novel·la és eixe oceà que ho envolta tot a Solaris. El llibre es centra en molts moments en la història de la investigació sobre este planeta. Els científics, durant anys, han estat teoritzant sobre si el mar està viu i si és intel·ligent, ja que es comporta de formes estranyes i respon, de vegades, a l’acció humana sobre ell. La principal problemàtica de la història és la voluntat de contacte amb aquest ésser, com relacionar-se amb una cosa que no comparteix amb nosaltres res? En les pel·lícules de ciència ficció i en les novel·les, generalment, sempre es mostren extraterrestres antropomòrfics, i si més no, sempre tenen alguna cosa en comú amb els humans: sentits similars, formes de contacte paregudes, etc. Així, en Solaris, els humans no han pogut mai relacionar-se amb l’oceà i el tracten sempre des d’un punt de vista humà (com si no?): pensen si és que és autista, és un vell al que ja no li importa res, si les ones són les extremitats, etc.

El llibre també tracta temes com la pròpia identitat (què és estar viu, què és existir?) o la problemàtica de la deïtat (si hi ha un Déu, té limitacions? pot preveure el resultat de les seues accions?). Així, Solaris és molt més que una novel·la de ciència ficció, és una història sobre els problemes, les qüestions fonamentals a les que s’ha enfrontat la humanitat durant la seua Història. Per què ens interessa tant buscar nous planetes i noves formes de vida, si dins de nosaltres encara hi ha mil i un misteris per explorar i per resoldre?

“Els humans han anat a explorar altres mons i altres civilitzacions sense haver explorat els seus propis laberints d’obscurs passatges i cambres secretes, i sense trobar el que es troba darrere de les portes que ells mateixos han segellat”. 

“Nosaltres no busquem res, si no són persones. No necessitem altres mons. El que necessitem són espills”. 

Fotograma de l'adaptació al cine del director Andrei Tarkovsky (1972)

Cims borrascosos (Emily Brontë)

El diumenge passat vaig acabar Cims borrascosos (1847), d'Emily Brontë. Després de Jane Eyre, tenia moltes ganes de llegir la novel·la de la segona germana Brontë. La veritat és que m'ha sorprès molt favorablement. Tenia el prejudici de que fóra farragós, obscur, lent... Ha sigut una lectura ràpida i sí, obscura. Això de que és la novel·la romàntica per excel·lència ho havia entès d’altra manera. Pensava que era una història d’amor més bé nyonyo i no.

Que quede clar que el llibre m’ha agradat i molt. M’agrada molt el gènere romàntic (ara sé que es referien a aquesta definició del terme), és a dir, subjectivisme, passions descontrolades, atmosferes quasi paranormals en alguns casos, el culte a la natura, la llibertat de l’esperit... (+ info sobre el romanticisme europeu ací).

No he vist cap de les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet, però puc endevinar pels fotogrames que he vist que coincideixen en l’estètica tètrica i lúgubre del llibre. Puc entendre que la pel·lícula resulte massa llòbrega i tancada. Abans he dit que no és una història d'amor nyonyo, perquè no ho és. Els personatges actuen a partir d'emocions intenses: odi, venjança, rencor, enveja, etc. Els sentiments positius purs no existeixen en la història, més que en alguns moments puntuals. 

Un dels aspectes que més m’han agradat de la lectura ha estat l’estructura. Aquesta es construeix a través d'una narració de tota la història de les famílies implicades a un nouvingut. Aquesta narració, però, també inclou altres narradors que conten les seues experiències per a complementar la subjectivitat de la narradora principal. Per tant, a vegades ens trobem en una narració dins d’una narració dins d’una narració.

M’ha agradat més que Jane Eyre? Potser, esperaré a que passe un temps per prendre una decisió definitiva. Actualització: ha passat un temps i sí, Cims borrascosos m'ha agradat més que Jane Eyre: la història, els personatges, l'atmosfera, la narració... creen tot un món a part i màgic.

Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)

El dilluns vaig acabar de llegir Cinco horas con Mario (1966), per recomanació de ma mare. Fa molts anys va llegir el llibre i va anar a veure l’obra de teatre protagonitzada per Lola Herrera i li va encantar.

La novel·la és en major part un diàleg amb el seu marit mort al taüt. Ella sola va repassant les línies subratllades de la bíblia del seu home i, a partir d’estes reflexions, va recordant-li com ha sigut la seua vida en comú.  Carmen li recorda a Mario totes les seues desgràcies conjugals a través d’un llarg monòleg on es reflecteixen totes les obsessions i frustracions de la protagonista.

M’ha agradat molt la lectura pel contingut i per l’estil. A través de les narracions de Carmen sobre el caràcter i l’actitud del seu marit, ens fem una imatge d’ell però també d’ella, de la seua incultura, dels seus prejudicis i dels seus somnis truncats per culpa de la seua relació.

En el pròleg de l’edició que me comprí (Austral) s’explica que l’autor en un principi va pensar d’escriure la novel·la en tercera persona, però ho va deixar estar perquè se li notava massa la predilecció pel personatge de Mario i la mania al de Carmen. El resultat de fer aquestes descripcions a través d’una descripció completament subjectiva per part de la protagonista és un complet encert, ja que té com a resultat la construcció d’un personatge completíssim (Carmen) que, per molts adjectius negatius que li vulguem atribuir, també té un gran transfons cultural, educatiu, etc. Que expliquen moltes de les seues actituds.

Així, la novel·la se basa en la construcció dels dos personatges a través de grans repeticions que posen en relleu aquestes obsessions de Carmen, la incomunicació matrimonial i la impossibilitat d’entendre els principis, valors, pors i ambicions de la parella després de tants anys.

Sé que té arguments diferents, que no és el mateix, etc. Però després de llegir Cinco horas con Mario he recordat l'argument de la pel·lícula "45 años": un matrimoni du 45 anys junts i de sobte, però a poc a poc, van sorgint pors, cels, vells ressentiments, antics records que fan trontollar l’estabilitat del matrimoni. Amb molta més subtilitat, això si.

Lola Herrera en la representació teatral de Cinco horas con Mario

Maybe in another life (Taylor Jenkins Reid)

Este cap de setmana he anat a València i he revisat els llibres que tinc apilats a l'habitació. He pensat que triaré els meus llibres preferits que ja he llegit i que per una cosa o altra els recorde amb molt d'amor de quan en quan. Un d'ells és Maybe in another life (2015), de Taylor Jenkins Reid. No està traduït encara, però crec que no tardarà gens en ixir la traducció, ja que estan publicant-se ara en castellà els llibres de l'autora. 

M'agrada molt recomanar aquest llibre a aquelles persones que volen començar a llegir en anglès (o que els agrada llegir en aquesta llengua ja). Té un vocabulari molt senzill i es llig molt ràpid. La història és molt bonica, així que us anime a començar.

La novel·la tracta sobre com una decisió simple pot canviar la vida de les persones. La protagonista, Hannah torna després de molt de temps a la seua ciutat natal i es retroba amb la seua millor amiga i amb el xic en que ja va tindre una història amorosa. Els capítols es van alternant segons les dues decisions que podria prendre. Sé que sona a història típica, romàntica i plena de clixés. I ho és. Però a mi em va encantar la lectura i després els personatges se m'han quedat gravats a la memòria. És, com diu la ressenya de la contracoberta "entretinguda i imprevisible, Reid crea un argument convincent sobre la felicitat en qualsevol vida". 

La veritat és que és una (o dues) històries molt boniques i de persones normals. Es tracten els temes de la família, l'amor i l'amistat, sobretot. Es llig en dues sentades i et deixa una sensació de tranquil·litat i felicitat. Te diu que faces el que faces tot anirà bé. 

Jo confesso (Jaume Cabré)

La setmana passada vaig acabar de llegir Jo Confesso (2011) de Jaume Cabré. He de dir que ha sigut tot un repte. Primer, per la llargària (998 pàgines!) i segon, per la complexitat de la lectura. L'estil que empra Cabré consisteix en anar alternant sense previ avís la trama externa amb el monòleg interior, el passat amb el present i els distints narradors. La meua gran conclusió és que m'ha deixat "tocaeta", sobretot pel final, excessivament dramàtic per al meu gust. 

Déu sap que se'm va cansar la mà intentant fer una foto decent

La lectura ha sigut agradable, encara que més que llegir-la a ratets, com he fet jo, crec que és millor fer-ho en grans sentades, ja que es fa a moments llarga i inacabable. Jo Confesso és una novel·la que comprèn vàries històries de diverses èpoques i totes tenen com a lligam un violí d'alt valor. La veritat és que em fa un poc de vergonya parlar d'aquest llibre, ja que ha sigut criticat, descrit, ressenyat tantes vegades, que crec que el que jo diga no aportarà res de nou, però ho intente de totes maneres. Els temes que es tracten són el de la maldat humana, l'enveja, la mort, la malaltia i la memòria. Res a veure amb l'últim llibre del que parlí, vaja. 

He de dir que una de les coses que més m'ha atret del llibre és l'ostentació del saber i ara m'explique: el protagonista és un xiquet/home molt intel·ligent que ha volgut dedicar la seua vida al saber, ha aconseguit aprendre més d'una desena de llengües i altres fites. Açò té a veure amb una lluita interna sobre el meu futur professional que no ve al cas. En fi, el cas és que durant tota la novel·la, bé a través dels personatges, o bé a través de l'estil i de la narració, es fa patent la voluntat de reflectir una saviesa i uns coneixements elevats que a altres persones puc entendre que els tire enrere i que ho prenguen com a sumptuositat.

Com passa moltes vegades, un llibre d'estes característiques ve lligat amb crítiques de totes les classes. Mentre que hi ha lectors que l'eleven a la categoria de clàssic, altres el prenen com un intent fracassat de ser el que no pot ser. Jo l'únic que puc dir és que he gaudit de la lectura, però que no el tornaria a llegir (és com menjar-se una coca dolcíssima d'un mos i empatxar-se. Val, estava bona, però gràcies no en vull més). 

Una ressenya col·lectiva de la mà de Tot és una mentida

El dimecres passat Tot és una mentida va publicar la llista dels millors llibres del 2016 segons els lectors. Ací una servidora va proposar El lector del tren de les 6.27 h, perquè es una delícia, com vaig comentar en la seua entrada corresponent. No m'estranya que l'autora d'Un món de llibres coincidira amb la meua opinió. M'agrada la llista, perquè són opinions personals que, en general, comuniquen més les sensacions de la lectura més que el tipus d'argument o el gènere de la lectura. A més, m'ha resultat molt útil, ja que he pogut descobrir nou blocs, pàgines webs, autors i, sobretot, llibres. 

Biblioteca de la il·lustradora Paula Bonet (AD Revista)

Dels llibres comentats, jo me'n quede alguns per a la llista de llibres pendents:

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal (Angle)

Recomanat per Manel Xicota: “Segurament, entre els molts que m’han agradat d’aquest any, hauria de destacar, per damunt dels altres, “Reparar els vius” de la Maylis de Kerangal. Una gran obra que parla de la mort…, que s’endinsa en el terreny de la vida, per tant, doncs, malgrat una primera lectura negativa, n’hi ha una de segona, gens sobrera, de positiva. I a més a més, ho fa amb una gairebé prosa poètica que embelleix fins i tot la mort. I amb una excel·lent.lenttraducció del Jordi Martín Lloret”.

DIARI D’UN BOIG I ALTRES HISTÒRIES, de Lu Xun (Edicions de 1984)

Recomanat per Sílvia Fustegueres (L’Illa deserta i Caràcter xinès): "Se’l considera el pare de la literatura xinesa moderna. Es tracta d’una recopilació de relats boníssims, amb una fantàstica traducció de Carles Prado”.

ALGÚ, d’Alice McDermott (Minúscula)

Recomanat per Montse Frauca (Lletres minúscules): "Alice McDermott destil·la la vida de la Marie i la fa significant, la fa gran. Tot i res té importància, com les nostres vides".

EL GAT, de Georges Simenon (El Acantilado)

Recomanat per Elena Soler Segura (Traduccions ESS)

Frankenstein i Caspar David Friedrich

Com fa molt de temps que no publique, hui parlaré sobre una portada que m'encisa. Estic llegint Jo Confesso, de Jaume Cabré i encara me queda un bon tros (té unes mil pàgines). A més, el llibre que em queda per publicar la ressenya és Slaughterhouse 5 i encara no em faig l'ànim a dir-ne res.

Així, en aquest post us presentaré una de les meues portades preferides. És de la novela de Mary Shelley, Frankenstein (1818), de l'editorial Dover Publications (Estats Units).

Frankenstein i Friedrich es classifiquen en el gènere romàntic. Tant en la novel·la com en la pintura, això significa que, en termes generals, es creu en la supremacia de la persona, del creador i de la creativitat per damunt de la raó, l'objectivitat i les regles. El romanticisme és basa en el "culte a la sensibilitat". Ens els quadres de Friedrich es pot observar l'enormitat de la natura davant d'unes minúscules figures humanes, generalment d'esquenes que observen el paratge que els atrapa. Els paisatges simbolitzen la impotència humana davant de la natura verge i exuberant, a més de reflectir la personalitat i l'estat d'ànim de les persones protagonistes de l'obra.

En la novel·la de Mary Shelley es crea el conflicte entre el doctor Frankenstein i la criatura que ha creat. El primer viu atemorit i horroritzat pel que ha engendrat, mentre que el segon no entén com algú pot haver fet tal cosa i després abandonar-lo a un món que és completament hostil amb ell. Per tant, ens trobem ací amb l'enfrontament entre el creador, aterrit davant de la naturalesa, la qual ha permès la creació de la criatura i el problema del monstre, que no té una altra expectativa que no siga la de viure per sempre en una societat, un món que no és el seu i que el rebutja.

En Caminant damunt un mar de boira (1817) és mostra perfectament la sublimitat del paisatge. Si pensem en el text de Shelley, podem imaginar-nos el doctor Víctor Frankenstein reflexionant sobre la seua monstruositat davant de la naturalesa que l'ha consentit. No penseu que és una portada ben encertada?

Cita de Jane Eyre

“I am no bird; and no net ensnares me: I am a free human being with an independent will.”― Charlotte Brontë, Jane Eyre

El lector del tren de les 6.27 h (Jean-Paul Didierlaurent)

Sabeu aquells moments tan especials on tot és calma, on no hi ha preocupacions i sols en eixe instant saps que te podries quedar on estàs tot el temps que fóra possible? Això em va passar a mi un matí en la cafeteria on em feia el desdejuni abans d'entrar a la faena, mentre llegia el llibre que us vull presentar hui.

Es tracta d'El lector del tren de les 6.27h (2014). Me'l va recomanar mon pare, em va dir que era un llibre bonic i que es llegia ràpid. És un llibre que transmet felicitat, esperança i moltes altres coses bones. I es llig rapidíssim, per la història, pel llenguatge i per la duració de la pròpia novel·la.

L'argument no té res d'especial. Crec que són els personatges i les seues vides quotidianes els que fan que acabes estimant la història que ens conta Didierlaurent. El protagonista és Guylain, un home corrent i solitari que té un treball que li fa fastig: és el responsable de posar en marxa una màquina que destrueix llibres i els re-transforma en pasta de paper. Guylain té dos amics ben especials: Yvon, que és un expert en versos alexandrins i Giuseppe, un home que va perdre les dues cames en un accident laboral i que ara vol recuperar-les.

Guylain salva cada dia algunes pàgines de la màquina destrossa-llibres i les llig en veu alta en el tren on viatja cada dia. Un dia es troba al mateix tren unes pàgines que l'obsessionen. Són part del diari de Julie, una dona que treballa als lavabos públics d'un centre comercial. 

Cada personatge té les seues particularitats, com en la vida. I l'argument no té res d'extraordinari, com en la vida. Però els uneixen llaços d'amistat, d'amor, de respecte, etc. Que fan que el lector els estime. No sé explicar-ho bé però la seua lectura es com una carícia, un xiuxiueig que et diu que tot anirà bé. Sense cap dubte el recomane a tot el món, però especialment a aquelles persones que necessiten passar un moment agradable i allunyar-se de la seua realitat mentre dure la lectura.

La llavor immortal (Jordi Balló i Xavier Pérez)

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir La llavor immortal: els arguments universals en el cinema (1995). El tenia comprat de feia ja un any o així, però no m'havia fet l'ànim de llegir-lo fins ara. Me'l va recomanar la meua tutora del TFG (Treball Final de Grau) i no m'ha decebut.

Balló i Pérez fan un gran i laboriós treball tractant de delimitar els arguments universals del cine (però també del teatre i de la literatura). El primer que em va cridar l'atenció va ser la graaaan quantitat de referències cinematogràfiques, és increïble. Tot i això la lectura no se'n fa res pesada, els autors aconsegueixen una continuïtat entre capítols i entre arguments que converteixen un assaig sobre històries en una història per sí mateixa.

El llibre està estructurat en capítols, cada un destinat a explorar un argument universal. A partir d'un text que els autors han considerat fonamental per a la creació i universalització de la història, es van dibuixant les diferents ramificacions que el cinema ha construït a partir d'eixa base. Per exemple, a partir de l'Antígona de Sòfocles es presenten diverses trames, com la pietat femenina o la contra a la llei de l'Estat modern.

M'he donat compte (tampoc és un gran descobriment) que els capítols que més m'han agradat han sigut aquells que parlen dels arguments / pel·lícules que més m'agraden. En el meu cas, els temes que m'atrauen més són: El conocimiento de sí mismo: Edipo, La creación de vida artificial: Prometeo y Pigmalión i El descenso al infierno: Orfeo. M'ha resultat curiós llegir sobre el coneixement d'u mateix, ja que últimament estan molt de moda els mind-game films: pel·lícules on l'ordre pot ser no lineal, els personatges no són el que pareixen i l'espectador ha de reconstruir la història per trobar-li el sentit: observem Memento (Christopher Nolan, 2001), Origen (Christopher Nolan, 2010) o Shutter Island (Martin Scorsese, 2010). En aquests films, s'ha de dir, s'entremescla aquest argument amb el de El ser desdoblado: Jekyll y Hyde.

Jeckyll i Hyde i el coneixement d'un mateix a través de l'amnèsia en Shutter Island (2010)

Els arguments / capítols que menys m'han agradat (no per altra cosa que no pels gustos propis per eixe tipus d'històries) són: La venganza: la Orestíada i Lo viejo y lo nuevo: El jardín de los cerezos.

En definitiva, és un llibre molt treballat i molt complet. Amè i agradable de llegir. És un llibre per als amants de les històries immortals, històries líquides que es poden trobar al cine, a la literatura, al teatre o a la vida mateixa. És bonic anar llegint i apuntar exemples propis que s'integren en els arguments citats o llegir una altra cosa i pensar en quin capítol hi encaixaria.

Es poden apreciar diversos paral·lelismes entre Breaking Bad (Vince Gilligan, 2013) i Macbeth,
englobats en l'ànsia de poder 

Jane Eyre (Charlotte Brontë)

Ahir vaig acabar de llegir Jane Eyre (1847). Va ser un dels dos llibres que comprí en Re-Read. Bé, fa temps que volia llegir alguna cosa de les germanes Brönte i Jane Eyre em feia especial il·lusió. A ma mare li dec la meua fascinació per Orgull i Prejudici, Emma, Rebeca i la novel·la de la que parle avui, ja que li agraden molt algunes de les versions cinematogràfiques d'aquests grans llibres (tots escrits per dones, per cert) i en casa les he vistes vàries vegades. Una de les coses que més m'atreien de la novel·la de Charlotte Brönte era el físic de la protagonista: en les pel·lícules que he vist, Jane era més bé lletja, amb un rostre estrany, i volia comprovar la descripció que s'hi feia a la novel·la.

Ruth Wilson com a Jane Eyre en l'adaptació
en forma de minisèrie de la BBC (2006)

Molt més sovint que no, trobem que els personatges principals de les pel·lícules són excessivament atractius i que les seues característiques físiques faciliten la vida d'aquests, o almenys, no la dificulten. Bé doncs, en Jane Eyre (o Juana Eyre per a l'edició que m'he llegida, millor en parlem després), la protagonista, amb les seues faccions estranyes, la seua pal·lidesa i el seu cos menut, el que troba són obstacles a la seua vida ja de per sí difícil. 

"Bessie, when she heard this narrative, sighed and said:- Poor Miss Jane is to be pitied, too, Abbot. - Yes -responded Abbot-, if she were a nice, pretty child, one might compassionate her forlornness; but one really cannot care for such a little toad as that.- Not a great deal, to be sure -agreed Bessie- at any rate a beauty like Miss Georgiana would be more moving in the same condition.- Yes, I doat on Miss Georgiana!- cried the fervent Abbot-. Little darling! with her long curls and her blue eyes, and such a sweet colour as she has; just as if she were painted!"*

El personatge principal masculí, el senyor Rochester, no fuig tampoc dels seus defectes físics, encara que la seua vida ha sigut molt més fàcil que la de la nostra protagonista:

"I am sure most people would have thought him an ugly man; yet there was so much unconscious pride in his port; so much case in his demeanour; such a look of complete indifference to his own external appearance; so haughty a reliance on the power of other qualities, intrinsic or adventitious, to atone for the lack of mere personal attractiveness, that in looking at him, one inevitably shared the indifference; and even in a blind, imperfect sense, put faith in the confidence."*

Toby Stephens en la mateixa adaptació cinematogràfica (2006)

M'ha fet molta gràcia un article al que he arribat per casualitat titulat How to cast Jane Eyre i que comença amb "Too many dang SEXY JANE EYRE adaptations out there, that’s the problem" (Massa maleïdes, sexis adaptacions de Jane Eyre hi ha allí fora, eixe és el problema). L'autora afirma que Jane Eyre és un llibre sobre gent lletja, però que els càstings a les pel·lícules solen errar en aquest aspecte: són tots massa atractius i sexis i perden essència als personatges, no els ens passem, bàsicament:

"Also, watching Michael H. Roosevelt Fassbender ask “Do you find me handsome?” and getting “no” for an answer was one of the most ridiculous cheats Hollywood ever attempted to perpetrate on my person." (A més, veure a Michael H. Roosevelt Fassbender preguntar "Creus que sóc atractiu?" i rebre un "no" com a resposta va ser un dels enganys més ridículs que Hollywood ha intentat perpetrar en la meua persona). -Mallory Ortberg

L'article, per cert, també és queixa de l'atractiu del personatge menys desitgable de la novel·la, la dona boja del senyor Rochester, Brenda. Com vegem, el físic és un aspecte essencial en la novel·la i en la vida de la protagonista. El que m'ha fet pensar en el capítol d'Estimada Vida anomenat Orgull. El protagonista ha de fer front a un defecte físic tota la seua vida, que controlarà totes les relacions i la seua forma de ser.

La queixa que tinc és formal, i és que l'edició que vaig adquirir de l'editorial Sopena és horrible, a part de la traducció dels noms propis (Charlotte per Carlota, Jane per Juana, etc.), està ple de faltes d'ortografia. Però bé, per 2,5€ tampoc em queixaré massa.

Tinc ganes de llegir Cims Borrascosos d'Emily Brontë. Els crítics estimen més este que no pas Jane Eyre. Ja veurem si hi coincidisc. I, com és ja normal, quan acabe de reflexionar sobre la novel·la, m'agrada més encara. Li fique finalment cinc estrelles. I així estic jo ara referent a la història que m'ha captivat:

Re-Read, una llibreria low cost

La setmana passada vaig decidir investigar una cadena de llibreries de segona mà anomenada Re-Read. Com encara no me conec Barcelona (tot i que ja duc ací un mes i mig) aní a la tenda que tenia millor enllaç amb el transport públic des de ma casa (a Cerdanyola del Vallès). Total, que aní a parar a la botiga de la Gran Vía, no sé si totes són del mateix tamany, si esta era de les grans o de les menudes. Era més o menys com esperava: un espai de literatura en castellà, en català, novetats i gèneres especialitzats. 

Els preus són molt competents: un llibre per 3€, dos per 5€ i 5 llibres per 10€. Tots al mateix preu. Això si, la llibreria és un poc caòtica, amb bosses plenes de llibres per terra i els gèneres de les prestatgeries eren un poc confusos. Però si tens unes hores lliures i t'abelleix perdre't per les piles de llibres descobrint perles perdudes o edicions que pareixien desaparegudes, no t'ho penses, potser ixes amb unes quantes piles de llibres per llegir.

Estimada vida (Alice Munro)

Ahir vaig acabar de llegir Estimada vida d'Alice Munro. Em fa vergonya admetre que feia molt de temps que no llegia en català per raons que no se sustenten. Vaig decidir aquesta lectura arrel d'una entrada al blog d'Enric Iborra: La serp blanca. Enric Iborra va ser professor meu de Literatura Universal en segon de batxillerat (2011) i el seu blog és una de les meues lectures habituals. En l'entrada esmentada, Iborra parla molt favorablement d'Estimada vida i apunta que la traducció de Dolors Udina és excel·lent. Fiant-me d'estes recomanacions vaig decidir comprar el llibre i tirar-li mà.

Estimada Vida és una col·lecció de quinze històries curtes: les deu primeres són relats ficticis, mentre que les cinc últimes, com diu l'autora "no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida".

Doncs bé, com apunta l'autor de La serp blanca, Munro s'aventura amb profunditat en la vida dels protagonistes de les històries i més especialment en els seus secrets. Els secrets més profunds i complexos que componen la vida de les persones, aquelles experiències que amaguem en la memòria i que, a poc a poc o de sobte, assalten els nostres pensaments quotidians. L'autora analitza aquests secrets no sols en les vides dels personatges ficticis de les primeres històries, sinó també en les últimes, on parla de moments de la seua infantesa i joventut. 

Els temes que componen els relats són diversos, encara que molts són recurrents: el sexe i la infidelitat, l'amor o el desig de romanticisme, la mort i la vellesa, la culpa, l'orgull o els defectes físics que marquen la vida de les persones. En Arribar al Japó, el primer relat, la protagonista viatja en tren amb la seua filla menuda. Greta és una poetessa casada, però amb el desig de viure aventures romàntiques alternatives. Enduta per aquesta passió, deixa de banda les seues obligacions maternals. No sent Greta culpa? remordiments? sols breument, sols fins que una altra aventura amorosa se li fica davant. Munro no pretén (o això em sembla) que jutgem els seus personatges, sinó que ens exposa les seues complexitats, les seues irracionalitats, si ho podem dir així. Les passions i els desitjos que superen a la raó i que són, per als que ho vegem des de fora, senzillament inexplicables. 

No vull comentar una per una les històries, perquè crec que no té massa sentit revelar els detalls més importants. Però m'agradaria citar alguns fragments que fan referència a aquests sentiments que composen els temes principals dels relats:

"Pel que fa a mi, vaig sentir el mateix que en marxar d'Amundsen amb el tren que emportava encara atordida i plena de descreença. Res no canvia realment en l'amor" 

"Finalment la Isabel els havia deixat. Van dir "deixat", com hi ho hagués fet expressament. [...] Realment, la buidor en el lloc que havia deixat ella era astoradora. [...] Havia existit i ara no existia. Gens ni mica, com si no hagués existit mai. [...] I poc després es va trobar al carrer, simulant que tenia una raó tan normal i bona com tothom de posar un peu davant de l'altre".  

"L'important és ser feliç -em va dir-. Passi el que passi. Intenta només això. Tu pots. Cada cop serà més fàcil. No té res a veure amb les circumstàncies. No et pots imaginar que bé que va. Ho acceptes tot i llavors la tragèdia desapareix. O en tot cas la tragèdia s'alleugereix, i tu continues endavant, transitant tranquil·lament pel món". 

"I llavors vaig pensar que el simple fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teues incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva".