Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.

“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.

“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.

“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.

En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.