Continuamos con Isabel-Clara Simó y el precioso
proyecto Adopta una autora. La tercera novela que he leído de la autora
valencia, al menos en mi etapa adulta, ha sido una de sus obras más traducidas,
si no la que más. Concretamente, La salvaje se ha traducido al
alemán, al castellano, al francés, al italiano, al neerlandés y al sueco.
En esta ocasión,
Simó reformula o aporta una nueva y macabra visión al mito del Pigmalión. Si habéis visto la película de 1938 o su
adaptación más famosa con Audrey Hepburn, My
fair lady, sabréis más o menos de qué hablo. Este mito, que tiene su origen
en Las metamorfosis de Ovidio, narra
la búsqueda de la mujer perfecta por parte del protagonista. Al no encontrarla,
decide dedicar su vida a la escultura, hasta que un día acaba esculpiendo a
Galatea, de la que se enamora por su belleza. Afrodita, viendo el amor que
Pigmalión profesaba por su obra, la transforma en una mujer real. Este mito se
ha reproducido muchísimas veces para representar la creación de vida
artificial, como en Frankenstein
(Mary Shelley), o para ilustrar el proceso de transformación y adiestramiento
de una persona según el ideal de quien le enseña, como pasa por ejemplo en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o
en este novela.
Fotograma de la película Pygmalion (1938) dirigida por Anthony Asquith y Leslie Howard |
Dorothy llega con
catorce años, huyendo de Estados Unidos, a casa de Mateu, un hombre rico de
unos sesenta años que vive en Barcelona. Por petición de un amigo, Mateu la
acoge en su casa y decide formarla e instruirá en modales y aficiones. El
tiempo va pasando y, al mismo tiempo que su relación se va estrechando, se van
creando también lazos de dependencia
entre ellos: él, al creerse su creador la quiere sólo para él, y a Dorothy
(ahora Dolores) le halaga recibir tantas atenciones y ya no puede concebir su
existencia sin él. Aunque esto nos pueda recordar al clásico argumento de
profesor y alumna, Simó va mucho más allá, pues nos muestra el lado más oscuro,
más malévolo y más obsesivo del famoso mito.
La salvaje no deja de ser un thriller, una novela que empieza en clave de comedia o de historia familiar, y acaba convirtiéndose en una narración terrorífica. Eso sí, todo muy poco a poco a través de una transición tan sutil que si nos despistamos nos abemos cómo hemos llegado allí.
Puede parecer que las tres lecturas que llevo hechas de Isabel-Clara Simó no tienen
mucho en común (Julia trata sobre una mujer en el Alcoy del siglo XIX y Mujeres
es una conjunto de relatos de humor), sin embargo he podido encontrar ya algunos puntos de
encuentro: aparte del hecho de que los tres libros están protagonizados por
personajes femeninos, siempre encontraremos flotando en la narración la voz inconfundible de la autora; una
voz con mucha carga feminista, un poco moralista y maternalista, que refleja
muy bien la cultura popular y la sabiduría de la calle.
![]() |
Estas flores son Lycianthes rantonetii |
Léelo si... te apetece una lectura de intriga y que te atrape
Huye si... no te gusta leer sobre relaciones tóxicas y dependientes
___________________________________________________________
Continuem amb Isabel-Clara
Simó i el preciós projecte Adopta una autora. La tercera novel·la que he
llegit de l’autora valenciana, almenys en la meua etapa adulta, ha sigut una de
les seues obres més traduïdes, si no la que més. Concretament, La
salvatge s’ha traduït a l’alemany, al castellà, al francès, a l’italià,
al neerlandès i al suec.
En aquesta ocasió, Simó reformula o aporta una visió nova i
macabra al mite del Pigmalió. Si heu
vist la pel·lícula de 1938 o la seua adaptació més famosa amb Audrey Hepburn, My fair lady, sabreu més o menys de què
parle. Aquest mite, que té l’origen en Les
Metamorfosis d’Ovidi, narra la cerca per part del protagonista de la dona
perfecta. Com no la troba, decideix dedicar la seua vida a l’escultura, fins
que un dia acaba esculpint Galatea, de la que s’enamora per la seua bellesa.
Afrodita, veient l’amor que Pigmalió professava per la seua obra, la transforma
en una dona real. Aquest mite s’ha reproduït moltíssimes vegades per a
representar la creació de vida artificial, com en Frankenstein (Mary Shelley), o per il·lustrar el procés de transformació i ensinistrament d’una
persona segons l’ideal de qui l’ensenya, com passa per exemple en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o
en aquesta novel·la.
Fotograma de la pel·lícula Pygmalion (1938) dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard |
Dorothy arriba amb catorze anys, fugint d’Estats Units, a casa de Mateu, un home ric d’uns seixanta anys que viu a Barcelona. Per petició d’un amic, Mateu l’acull en casa i es decideix a formar-la i instruir-la en modals i aficions. El temps va passant i, al mateix temps que la seua relació es va fent més estreta, es van creant llaços de dependència entre ells: Mateu, al creure’s el seu creador la vol sols per a ell, i a Dorothy (ara Dolores) li afalaga rebre tantes atencions i no pot concebre ja la seua existència sense ell. Tot i que ens pot recordar a l’argument clàssic entre professor i alumna, Simó va molt més enllà, ja que ens mostra el costat més obscur, més malèvol i més obsessiu del famós mite.
La salvatge no deixa de ser un thriller, una novel·la que comença amb clau de comèdia o d’història familiar i acaba esdevenint una narració terrorífica. Això sí, tot molt a poc a poc a través d’una transició tan subtil que si ens despistem no sabem com hem arribat allí.
Potser pot semblar que les tres lectures que duc fetes d’Isabel-Clara
Simó no tenen massa en comú (Júlia tracta sobre una dona en l’Alcoi del segle
XIX i Dones és un conjunt de relats d’humor), però he pogut trobar ja alguns punts d’encontre:
a part del fet que els tres llibres estan protagonitzats per personatges
femenins, sempre trobarem surant en la narració la veu inconfusible de l’autora; una veu amb molta càrrega
feminista, un poc moralista i maternalista, que reflexa molt bé la cultura
popular i la saviesa de carrer.
No ens trobem davant d’una lectura exigent, plena de matisos
i que done lloc a nombroses interpretacions. Crec és una novel·la perfecta si ens
abelleix patir un poc, si volem córrer per saber què passarà finalment amb els
personatges. Reconec que per temàtica i per la claustrofòbia que m’ha transmès no ha sigut una lectura massa
plaent per a mi, però no descarte (i mirant el número de traduccions ho tinc
clar) que no es puga convertir en una novel·la agradable per a qui vulga
endinsar-se en les sospites i obsessions de La
salvatge.
![]() |
Estes plantes són Liciantes de Rantonnet |
Llig-lo si... t'abelleix una lectura d'intriga i que t'atrape
Fuig si... no t'agrada llegir sobre relacions tòxiques i dependents
El llibre no m’ha dit gran cosa, la personalitat de la protagonista l’he vista pobra i el final descontextualitzat. Un sis.
ResponElimina