Isabel-Clara Simó
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabel-Clara Simó. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 de setembre del 2017

La salvatge (Isabel-Clara Simó)


Continuamos con Isabel-Clara Simó y el precioso proyecto Adopta una autora. La tercera novela que he leído de la autora valencia, al menos en mi etapa adulta, ha sido una de sus obras más traducidas, si no la que más. Concretamente, La salvaje se ha traducido al alemán, al castellano, al francés, al italiano, al neerlandés y al sueco.

En esta ocasión, Simó reformula o aporta una nueva y macabra visión al mito del Pigmalión. Si habéis visto la película de 1938 o su adaptación más famosa con Audrey Hepburn, My fair lady, sabréis más o menos de qué hablo. Este mito, que tiene su origen en Las metamorfosis de Ovidio, narra la búsqueda de la mujer perfecta por parte del protagonista. Al no encontrarla, decide dedicar su vida a la escultura, hasta que un día acaba esculpiendo a Galatea, de la que se enamora por su belleza. Afrodita, viendo el amor que Pigmalión profesaba por su obra, la transforma en una mujer real. Este mito se ha reproducido muchísimas veces para representar la creación de vida artificial, como en Frankenstein (Mary Shelley), o para ilustrar el proceso de transformación y adiestramiento de una persona según el ideal de quien le enseña, como pasa por ejemplo en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en este novela. 

Mito de Pigmalión
Fotograma de la película Pygmalion (1938) dirigida por Anthony Asquith y Leslie Howard
Dorothy llega con catorce años, huyendo de Estados Unidos, a casa de Mateu, un hombre rico de unos sesenta años que vive en Barcelona. Por petición de un amigo, Mateu la acoge en su casa y decide formarla e instruirá en modales y aficiones. El tiempo va pasando y, al mismo tiempo que su relación se va estrechando, se van creando también lazos de dependencia entre ellos: él, al creerse su creador la quiere sólo para él, y a Dorothy (ahora Dolores) le halaga recibir tantas atenciones y ya no puede concebir su existencia sin él. Aunque esto nos pueda recordar al clásico argumento de profesor y alumna, Simó va mucho más allá, pues nos muestra el lado más oscuro, más malévolo y más obsesivo del famoso mito.

La salvaje no deja de ser un thriller, una novela que empieza en clave de comedia o de historia familiar, y acaba convirtiéndose en una narración terrorífica. Eso sí, todo muy poco a poco a través de una transición tan sutil que si nos despistamos nos abemos cómo hemos llegado allí.

Puede parecer que las tres lecturas que llevo hechas de Isabel-Clara Simó no tienen mucho en común (Julia trata sobre una mujer en el Alcoy del siglo XIX y Mujeres es una conjunto de relatos de humor), sin embargo he podido encontrar ya algunos puntos de encuentro: aparte del hecho de que los tres libros están protagonizados por personajes femeninos, siempre encontraremos flotando en la narración la voz inconfundible de la autora; una voz con mucha carga feminista, un poco moralista y maternalista, que refleja muy bien la cultura popular y la sabiduría de la calle.

No nos encontramos ante una lectura exigente, llena de matices y que dé lugar a numerosas interpretaciones. Creo que es una novela perfecta si nos apetece sufrir un poco, si queremos correr para saber qué pasará finalmente con los personajes. Reconozco que por temática y por la claustrofobia que me ha transmitido no ha sido una lectura demasiado placentera para mí, pero no descarto (y mirando el número de traducciones lo tengo claro) que no se pueda convertir en una novela agradable para quien quiera adentrarse en las sospechas y obsesiones de La salvaje.

La salvaje Isabel-Clara Simó
Estas flores son  Lycianthes rantonetii


Léelo si... te apetece una lectura de intriga y que te atrape
Huye si... no te gusta leer sobre relaciones tóxicas y dependientes
___________________________________________________________




Continuem amb Isabel-Clara Simó i el preciós projecte Adopta una autora. La tercera novel·la que he llegit de l’autora valenciana, almenys en la meua etapa adulta, ha sigut una de les seues obres més traduïdes, si no la que més. Concretament, La salvatge s’ha traduït a l’alemany, al castellà, al francès, a l’italià, al neerlandès i al suec.

En aquesta ocasió, Simó reformula o aporta una visió nova i macabra al mite del Pigmalió. Si heu vist la pel·lícula de 1938 o la seua adaptació més famosa amb Audrey Hepburn, My fair lady, sabreu més o menys de què parle. Aquest mite, que té l’origen en Les Metamorfosis d’Ovidi, narra la cerca per part del protagonista de la dona perfecta. Com no la troba, decideix dedicar la seua vida a l’escultura, fins que un dia acaba esculpint Galatea, de la que s’enamora per la seua bellesa. Afrodita, veient l’amor que Pigmalió professava per la seua obra, la transforma en una dona real. Aquest mite s’ha reproduït moltíssimes vegades per a representar la creació de vida artificial, com en Frankenstein (Mary Shelley), o per il·lustrar el procés de transformació i ensinistrament d’una persona segons l’ideal de qui l’ensenya, com passa per exemple en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en aquesta novel·la. 

Mite de Pigmalió
Fotograma de la pel·lícula Pygmalion (1938) dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard

Dorothy arriba amb catorze anys, fugint d’Estats Units, a casa de Mateu, un home ric d’uns seixanta anys que viu a Barcelona. Per petició d’un amic, Mateu l’acull en casa i es decideix a formar-la i instruir-la en modals i aficions. El temps va passant i, al mateix temps que la seua relació es va fent més estreta, es van creant llaços de dependència entre ells: Mateu, al creure’s el seu creador la vol sols per a ell, i a Dorothy (ara Dolores) li afalaga rebre tantes atencions i no pot concebre ja la seua existència sense ell. Tot i que ens pot recordar a l’argument clàssic entre professor i alumna, Simó va molt més enllà, ja que ens mostra el costat més obscur, més malèvol i més obsessiu del famós mite.

La salvatge no deixa de ser un thriller, una novel·la que comença amb clau de comèdia o d’història familiar i acaba esdevenint una narració terrorífica. Això sí, tot molt a poc a poc a través d’una transició tan subtil que si ens despistem no sabem com hem arribat allí.

Potser pot semblar que les tres lectures que duc fetes d’Isabel-Clara Simó no tenen massa en comú (Júlia tracta sobre una dona en l’Alcoi del segle XIX i Dones és un conjunt de relats d’humor), però he pogut trobar ja alguns punts d’encontre: a part del fet que els tres llibres estan protagonitzats per personatges femenins, sempre trobarem surant en la narració la veu inconfusible de l’autora; una veu amb molta càrrega feminista, un poc moralista i maternalista, que reflexa molt bé la cultura popular i la saviesa de carrer.

No ens trobem davant d’una lectura exigent, plena de matisos i que done lloc a nombroses interpretacions. Crec és una novel·la perfecta si ens abelleix patir un poc, si volem córrer per saber què passarà finalment amb els personatges. Reconec que per temàtica i per la claustrofòbia que m’ha transmès no ha sigut una lectura massa plaent per a mi, però no descarte (i mirant el número de traduccions ho tinc clar) que no es puga convertir en una novel·la agradable per a qui vulga endinsar-se en les sospites i obsessions de La salvatge.


La salvatge Isabel-Clara Simó
Estes plantes són Liciantes de Rantonnet

Llig-lo si... t'abelleix una lectura d'intriga i que t'atrape
Fuig si... no t'agrada llegir sobre relacions tòxiques i dependents

dissabte, 29 de juliol del 2017

Dones (Isabel-Clara Simó)


Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Dones Isabel-Clara Simó

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas
Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad
___________________________________________________________




Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Dones Isabel-Clara Simó
Aquestes flors són pentas

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes
Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

dissabte, 20 de maig del 2017

Júlia (Isabel-Clara Simó)


Mi primera lectura para Adopta una autora ha sido la primera novela de Isabel-Clara Simó: Julia. Esta es una de sus obras adultas más conocidas y emblemáticas.

El contexto histórico real aquí tiene mucha importancia, así que daré algunas pinceladas. Esta novela tiene como escenario Alcoy (Alicante) de finales del siglo XIX, una de las pocas ciudades de España donde había tenido éxito la Revolución Industrial. Entonces, aproximadamente una tercera parte de los habitantes de la ciudad, mujeres y niños incluidos, trabajaban en la industria textil y papelera. En julio de 1873, durante la Primera República, tuvo lugar en la ciudad la llamada Revolución del Petróleo.

El inicio de esta revolución estuvo marcado por una huelga general para mejorar las condiciones de los trabajadores (salario y horarios). Los fabricantes rechazaron estas reivindicaciones con el apoyo del alcalde de la ciudad, Agustí Albors, también conocido como el pelletes. Después de la petición de la dimisión del alcalde, la guardia municipal por orden de Albors disparó contra ellos. Los trabajadores tomaron entonces las armas, secuestraron a propietarios a cambio de recates y mataron al alcalde y a algunos guardias, que se habían atrincherado en el ayuntamiento, después de que los trabajadores quemaran el edificio. El cuerpo del alcalde fue arrastrado por la ciudad, y su pene cortado se mostró en señal de triunfo. Después de la intervención del ejército, hubo duras represalias para los revolucionarios, aunque sus condiciones de vida no mejoraron especialmente. 600 trabajadores fueron juzgados, muchos de ellos con pena de muerte.

Cuadro de Ramón Castañer sobre el arrastre del alcalde por las calles de Alcoy

Vale, ahora ya podemos empezar a hablar de la novela. Julia es una joven de unos veinte años que trabaja en una fábrica textil. Su padre fue encarcelado por participar en el asesinato del alcalde y murió en la prisión. A la protagonista, siempre se le ha quedado la lástima en el cuerpo por la muerte de su padre y el deseo de venganza contra quien le acusó y contra el antiguo alcalde.

Julia, a pesar de que está prometida con un obrero, acepta la propuesta matrimonial del dueño de la fábrica donde trabaja, un hombre veinte años mayor que ella. La protagonista confiesa que estar de manera íntima con un hombre le asquea, así que para estar con un hombre que solo le dará hijos y pobreza, escoge estar con uno que le dará riqueza y comodidades. De este modo, Julia se muda a la casa de su marido, donde vive la antigua suegra del señor (su primera mujer murió) y sus dos hijos del matrimonio anterior. Julia se tiene que abrir camino para que la consideren y la traten como una señora y no como una obrera, y para que la familia de su pareja la respete.

Los temas principales de esta novela de Isabel-Clara Simó son la lucha de clases y el papel de la mujer en la sociedad del momento (tanto la obrera como la señora), todo contextualizado en la Revolución del Petróleo. A mí me ha fascinado la evolución de Julia, como se va endureciendo y se va metamorfoseando en una mujer fría y calculadora, con tal de poder sobrevivir en un ambiente tan particular. Los personajes secundarios también están muy bien dibujados, ya que la autora ha proporcionado una historia para cada uno de ellos que explica sus acciones y sus motivaciones.

A pesar de que las conversaciones sobre política se pueden hacer un poco pesadas (sobre todo si no se conoce el contexto histórico), todo se ve recompensado por la trama, la fantástica protagonista y el potentísimo final. Sin duda, la autora supo cómo transportar al lector a una época convulsa y revolucionaria a través de una historia personal compleja, intensa y muy bien narrada.


Léelo si... quieres observar la evolución increíble de un personaje
Huye si... no te apetece leer sobre un contexto histórico desconocido (aunque cercano)
___________________________________________________________




La meua primera lectura per a Adopta una autora ha sigut la primera novel·la d’Isabel-Clara Simó: Júlia. Aquesta és una de les seues obres adultes més conegudes i emblemàtiques.

El context històric real ací té una gran importància, així que donaré ara algunes pinzellades. Aquesta novel·la té com a escenari l’Alcoi (Alacant) de finals del segle XIX, una de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial. Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat, dones i xiquets inclosos, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de 1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.

El començament d’aquesta revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren jutjats, molts d’ells amb pena de mort.

Quadre de Ramón Castañer sobre l'arrastrada de l'alcalde pels carrers d'Alcoi

D’acord, ara ja podem començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir en la presó.  A la protagonista, sempre se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.

Júlia, tot i que està promesa amb un obrer, accepta la proposta matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè la família de la seua parella la respecte.

Els temes principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues motivacions.

Tot i que les converses sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa, intensa i molt ben narrada.


Llig-lo si... vols observar l'evolució increïble d'un personatge
Fuig si... no t'abelleix llegir sobre un context històric desconegut (però proper)

dimecres, 29 de març del 2017

Adopta una autora: Isabel-Clara Simó


Hace unos meses descubrí un proyecto en la red que me encantó. Lo que proponen las organizadoras es adoptar una autora durante un tiempo indeterminado. Durante este periodo, los y las adoptantes deben hablar sobre la autora elegida, ya sea para hacer reseñas de su obra, para hablar sobre su estilo, sobre sus ideas, etc. Tras una pequeña asamblea familiar (mi indecisión puede ser fatigosa), decidí que mi autora sería Isabel-Clara Simó.

Al principio quería adoptar alguna autora extranjera: ¿qué tal Zelda Fitzgerald? ¿Y Nadejda Mandelstam? Ambas fueron mujeres extraordinarias tanto personalmente como en el ámbito de la literatura. Aparte del tema de la limitación de obra a comentar (Zelda tiene sólo una novela y Nadejda tiene dos), estaba el tema de obviar lo que es de casa. ¿Dónde queda aquello que tenemos cerca? Así, eligiendo a Simó, elegía a una autora próxima que fue muy importante en mi pre-adolescencia, ya que Raquel (1992) fue una novela que me marcó muchísimo, tanto que la leí como unas cuatro veces.

Isabel-Clara Simó (1943) es una escritora valenciana, de Alcoi concretamente. Es licenciada en Filosofía y en Periodismo y es doctora en Filología Románica. Simó se ha dedicado a la enseñanza (secundaria y Universidad), al periodismo y a la escritura. Durante más de cuatro décadas, la autora ha publicado veintitrés novelas, dos libros de poesía, doce textos juveniles o infantiles, trece libros de narrativa breve, cuatro obras de teatro y seis textos ensayísticos y de crítica literaria.

Simó, aparte de ser escritora de pura ficción, como dice ella, también es una gran defensora de la lengua valenciana/catalana, de los Países Catalanes, de la política de izquierdas y del feminismo. Espero hacer una entrada hablando sobre lo que piensa la autora sobre este último tema, seguro que salen cosas muy interesantes.

Yo sólo conozco a Isabel-Clara Simó desde el recuerdo de sus novelas juveniles, ya que cuando me hice mayor la abandoné un poco. Ahora, a través de este proyecto, leeré y descubriré los argumentos más adultos de Simó: Julia, Historias perversas, La salvaje y Mujeres, por ahora. La autora es una mujer fascinante (os animo a visualizar entrevistas suyas en Youtube) y una de las plumas más queridas de las letras valencianas/catalanas que, para darme la razón, ha recibido el Premio de Honor de las Letras Catalanas este 2017. Os aliento a conocerla y a leerla, yo lo haré.
Isabel-Clara Simó

___________________________________________________________




Fa uns mesos vaig descobrir un projecte a la xarxa que m’encantà. El que proposen les organitzadores és adoptar una autora durant un temps indeterminat. Durant aquest període, els i les adoptants han de parlar sobre l’autora elegida, ja siga per a fer ressenyes de la seua obra, per parlar sobre el seu estil, sobre les seues idees, etc. L'objectiu és donar visibilitat a dones escriptores no massa conegudes. Després d’una xicoteta assemblea familiar (la meua indecisió pot ser carregant), vaig decidir que la meua autora seria Isabel-Clara Simó.

Al principi volia adoptar alguna autora estrangera: què tal Zelda Fitzgerald? I Nadejda Mandelstam? Ambdós foren dones extraordinàries tant personalment com en l’àmbit de la literatura. A part del tema de la limitació d’obra a comentar (Zelda solament té una novel·la i Nadejda en té dues), estava el tema d’obviar el que és de casa. On queda allò que tenim a prop? Així, elegint a Simó, elegia a una autora que va ser molt important en la meua pre-adolescència, ja que Raquel (1992) va ser una novel·la que em va marcar moltíssim, tant que la vaig llegir com unes quatre vegades.

Isabel-Clara Simó (1943) és una escriptora valenciana, d’Alcoi concretament. És llicenciada en Filosofia i en Periodisme i és doctora en Filologia Romànica. Simó s’ha dedicat a l’ensenyament (secundària i Universitat), al periodisme i a l’escriptura. Durant més de quatre dècades, l’autora ha publicat vint-i-tres novel·les, dos llibres de poesia, dotze textos juvenils o infantils, tretze llibres de narrativa breu, quatre obres de teatre i sis textos assagístics i de crítica literària.

Simó, a part de ser escriptora de pura ficció, com diu ella, també és una gran defensora de la llengua valenciana/catalana, dels Països Catalans, de la política d’esquerres i del feminisme. Espere fer alguna entrada parlant sobre què pensa l’autora d’aquest últim tema, segur que ixen coses molt interessants.

Jo sols conec a Isabel-Clara Simó des del record de les seues novel·les juvenils, ja que quan em vaig fer més major la vaig abandonar un poc. Ara, a través d’aquest projecte, llegiré i descobriré els arguments més adults de Simó: Júlia, Històries perverses, La salvatge i Dones, per ara. L’autora és una dona fascinant (us anime a visualitzar entrevistes seues a Youtube) i una de les plomes més estimades de les lletres valencianes/catalanes que, per donar-me la raó, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquest 2017. Us encoratge a conèixer-la i a llegir-la, jo ho faré.
Isabel-Clara Simó
Us deixe ací un vídeo d’una entrevista on parla d’alguns dels temes que més li interessen: 


[He tret informació d’ací i d’ací.]
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall