El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents

Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega