Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina

Fuig si... necessites saber el final de cada història