Hiromi Kawakami
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hiromi Kawakami. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de desembre del 2017

Les millors lectures del 2017

Aquest any ha sigut un poc estrany pel que fa a les lectures: he tingut temporades on no m’agradava res, i mesos on tot m’encantava; ací us deixe, com podeu entendre, aquestes últimes. Són llibres que m’han fet mirar el món d’una altra manera, que m’han transmès una estima especial o que m’han sorprès molt gratament. Comencem:

1. Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)
Sabeu quan aneu caminant pel carrer o esteu asseguts al transport públic i teniu aquesta revelació de que tots els que us envolten tenen mons interiors tan complexos com el vostre? Olive Kitteridge és això, la vida quotidiana amb totes les seues complexitats. Preciosa.

2. El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)
Els records de l’autor sobre el seu pare m’han omplert el cor de tendresa i nostàlgia. Abad Faciolince ens presenta un home amb uns profunds valors humanístics i un amor exuberant a la seua família. Una història immensa i tremendament emotiva contada en molt poquetes pàgines.

3. Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)
Aquestes memòries són una d’eixes lectures que gaudeixes molt més quan ja ha passat un temps, quan el seu record ja s’ha refredat. M’ha trasbalsat moltes coses, aquest llibre: m’ha fet mirar la Història i el món amb uns ulls diferents, i no me creureu, però m’ha fet més adulta, més persona.

4. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
Aquesta és una de les joietes de l’any, una història mínima, senzilla, tranquil·la, però que et deixa un gust tan dolç al final, que no pots parar de recomanar-la. Una novel·la per estimar la vida i la gent que ens envolta. Una delícia per llegir en una vesprada.

5. Anna Karènina (Lev Tolstoi)
No us mentiré, estic molt orgullosa d’haver-me llegit Anna Karènina, però estic més pagada perquè l’he gaudit, perquè he sabut veure més enllà de les tribulacions d’Anna i he sabut estimar Levin i els altres meravellosos personatges. El narrador, amb les seues contínues confidències, m’ha encantat.

6. El déu de les coses petites (Arundhati Roy)
La novel·la de Roy va ser una sorpresa, esperava trobar-me amb una història tediosa i, en canvi, vaig veure’m atrapada per un món complex, multigeneracional i apassionant. Cada detall és essencial i el final, on tot encaixa a la perfecció, és perfecte.

7. El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)
Compartir el menjar i la beguda pot ser una activitat molt íntima, pot desembocar en una relació sentimental, més o menys convencional, i pot arribar a unir a dues persones completament oposades. Aquesta és una història subtil i delicada sobre compartir la soledat.

8. Villette (Charlotte Brontë)
La novel·la més coneguda de Charlotte Brontë és Jane Eyre, però Villette també és genial: tornem a una protagonista amb ànsia per independitzar-se i que lluita contra les adversitats que li imposa la vida amb perseverànça i astúcia. I el final... el final és increïble.

9. El món resplendent (Siri Hustvedt)
La novel·la més intel·ligent que he llegit aquest any, si és que està permès utilitzar aquest qualificatiu, ha sigut El món resplendent. Si us voleu quedar bocabadats per les possibilitats de la literatura i de Hustvedt en particular, llegiu-lo, és una meravella.

10. Una dolça cançó (Leïla Slimani)
I l’última de la llista havia de ser la història que més m’ha obsessionat, no podia parar de llegir! A banda d’aquest mèrit i de la trama amb aires de thriller, Slimani ha conformat un xicotet retrat de la societat actual ple d’ironies, comentaris punyents i una gran sensibilitat.

Com podeu veure, és una llista dominada per dones, tot i que el balanç final de l’any ha estat prou empatat pel que fa al gènere. Vull fer una menció especial a Mariana Enriquez i els seus fantàstics relats, Claire Keegan i la seua història en miniatura i Rosa Montero i les seues reflexions sobre el dol i Marie Curie.

Conteu-me les vostres lectures preferides de l’any! Compartim alguna?


dissabte, 11 de novembre del 2017

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.


Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall