M’ha tornat a passar, m’he tornat a
obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge,
1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora
habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les
tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no
puc parar de donar-li voltes al llibre.
La soledat és el tema central de l’obra.
Concretament, la soledat sentida entre
la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment
persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i
d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia
situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de
diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.
Després d'un desengany amorós, l'autora es troba
a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's
reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió,
comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se
sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer
lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de
persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en
aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per
al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins
d'una conversa. El llibre continua amb David
Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut
marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de
fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran
artista sobre el que gira l'obra és Henry
Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen
descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides,
pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.
A banda dels artistes principals del llibre,
també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus
Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i
arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing
ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al
voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra
que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat
de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens
exposa el paper curatiu de l'art,
que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències
personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre
llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre
el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia
suposava.
Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha
faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar
les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la
paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la
intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor,
i llegiu-lo.
"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".
![]() |
Aquestes flors són silene |
Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica
Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar
Una passada de llibre. Un assaig intens que tracta de la soledat i de tot allò que l'envolta i que la provoca . Pero també parla dels artistes trencadors relacionats amb ella i de la societat d'aquell moment, pero de la societat marginal, provocadora i alternativa.
ResponEliminaM'alegre molt que t'haja agradat! Jo encara estic obsessionada amb aquest llibre i és que és una meravella.
Elimina