La chica de ojos verdes (Edna O'Brien)

Deixar-se recomanar per llibreters sempre és una bona idea. A la xicoteta, però encantadora llibreria madrilenya los editores em varen proposar començar per Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) amb La chica de ojos verdes (1962). L’escriptora irlandesa era una de les meues grans pendents, així que vaig rebre l’orientació amb moltes ganes.

La chica de ojos verdes és la segona part d’una trilogia anomenada Las chicas del campo, tot i que els tres llibres es poden llegir de manera independent. La novel·la, ambientada en els anys cinquanta, té com a protagonista a Caithleen, una jove de vint anys que, després de viure tota la seua infància en el món rural, es muda a Dublín amb la seua amiga Baba. Allí, entre balls i festes, coneix a Eugène, un home major i separat del qui s’enamora. Un dia, el pare alcohòlic de Caithleen s’assabenta de la seua situació –absolutament allunyada de les normes catòliques– i intenta separar-los a la força.

La novel·la de O’Brien és, sobretot, un relat de contrastos. Tenim, per una banda, el poblet de Caithleen, una comunitat tancada, soterrada pel catolicisme, aïllada i profundament rural; a l’extrem oposat tenim Dublín, una ciutat cosmopolita, lliure i oberta. La protagonista es desespera per fugir de les seues arrels, però tot i així encara sent nostàlgia pels camps verds i, per damunt de tot, per la seua mare. La part central de la trama, com us podeu imaginar, és la història d’amor: una relació inestable entre dues persones que no acaben d’encaixar. Tant per la diferència d’edat, de cercles socials i d’aspiracions vitals, Caithleen sofreix per no saber-se emmotllar a la vida adulta que Eugène li ofereix; se sent maldestra, inexperta, poc atractiva.

Aquestes tribulacions de la protagonista, pròpies d’un enamorament de joventut i d’una independència acabada de conquerir, són el fil conductor de la novel·la. Tot i que a mi la relació entre Caithleen i Eugène no m’ha interessat massa, ja que no em puc identificar amb aquesta obsessió embogidora, el que sí que m’ha agradat molt ha sigut la veu narrativa i l’estil, aparentment senzill, però que abasta un gran ventall d’emocions.

Un aspecte importantíssim del text que no cal oblidar és que està escrit a principis dels anys seixanta i ambientada en els cinquanta. Tenint en compte que la trama gira entorn al desig d’independència i de llibertat de la protagonista, la novel·la segur que faria trontollar una o dues convencions socials de l’època. De fet, a Irlanda es varen arribar a cremar alguns exemplars de les obres que conformen aquesta trilogia, per considerar-se escandaloses per a la moral religiosa.

Crec que haguera gaudit més de La chica de ojos verdes, si haguera llegit abans Las chicas del campo, la primera novel·la de la saga. No per falta d’informació imprescindible, sinó perquè així hauria pogut conèixer millor les motivacions i personalitats de les dues amigues. Aquest llibre és per a aquells que busquen una lectura agradable, plena de meravellosos personatges secundaris i amb un final realment bonic. Una història sobre el que és entrar al món dels adults sense estar preparada, però, qui ho està realment?

Esta planta és una lantana

Llig-lo si... t'abelleix una bona història de pas a l'adultesa (coming of age)

Fuig si... no t'agraden les novel·les amb una gran càrrega romàntica