El amor molesto (Elena Ferrante)

Ara ja em feia un poquet de vergonya dir que no havia llegit res d’Elena Ferrante, l’autora italiana que ha emocionat lectors d’arreu del món especialment amb la seua tetralogia de les dues amigues. He començat pels inicis, amb la seua primera novel·la, El amor molesto (1992), que es pot trobar en un recull titulat Crónicas del desamor, juntament amb dues altres novel·les, o en un volum independent.

La protagonista de la novel·la és Dalia, una dona en la quarantena que torna a Nàpols, la seua ciutat natal, després de la mort prematura de la seua mare, Amalia. Dalia, marcada per una infància farcida de violència domèstica, estretors econòmiques i una relació complicada amb i entre els seus pares, es proposa descobrir què va passar durant els últims dies de la vida de la mare, les circumstàncies de la seua mort, com era la seua existència, qui era realment. A través de diversos personatges –la veïna tafanera, l’amic del barri, un home envoltat de records que fan mal– anem descobrint el passat de mare i filla.

Confesse que m’he sentit perduda durant gran part de la lectura, em perdia en les anades i vingudes en el temps, en la complexitat dels personatges i en les confessions que es van soltant a poc a poc. Em sentia hipnotitzada, per altra banda, per l’estil, que m’embolcallava i que contrastava en la duresa de la història, en el fàstic que l’autora pretén que sentim en alguns passatges. Nàpols conforma un personatge essencial més en la novel·la: ens trobem davant d’una ciutat asfixiant, un ambient brut, recarregat, angoixant, jo me l’he imaginat, fins i tot, apegalós, ple d’ombres i carrerons estrets. Aquesta atmosfera reforça l’ansietat de Dalia, el seu descens cap als inferns, els obstacles que ha de travessar per arribar a una conclusió sobre el final de la seua mare. La cruesa de la història també es veu reflectida en tot un ventall de fluids corporals (regla, sang, suor, semen) que ressalten la salvatgia, o naturalitat, dels actes que es descriuen.

Els personatges d’El amor molesto no estan tallats a base de cap patró, no són bons ni dolents, sinó complicats, plens de secrets i turmentats per traumes originats dècades enrere. Dalia, per exemple, se’ns presenta com una persona racional, perfectament normal, però l’anem acompanyant en la seua caiguda en espiral, en el seu retorn al passat i en les seues reflexions sobre una de les qüestions elementals de l’obra, això és, sobre la seua identitat. Com s’apunta en el pròleg del recull, com a lectors ens podem arribar a preguntar sobre l’estabilitat mental dels personatges, perquè els veiem constantment despullats de les convencions socials a què estem més acostumats, que refinen i igualen respostes i actituds.

Ferrante explora el cau de les obsessions infantils, d’aquells monstres que ens habiten durant els primers anys, invisibles per als grans, i que modelen el camí cap a l’adultesa. M’ha interessat, sobretot, la manera de descriure el vincle extremadament complex entre mare i filla, com es veuen l’una en l’altra, com viuen dins de l’altra, com es devoren l'una a l'altra. M’ha agradat l’inici de la novel·la i la seua resolució, però el cos m’ha confós massa i l’ambient tan obscur ha sigut excessivament sufocant per a mi. Vaig viure una experiència similar amb la lectura de Nada, de Carmen Laforet, que exposa una realitat familiar i urbana amb característiques compartides. Llegiu El amor molesto per la valentia de l’autora de tocar uns temes tan complexos amb un estil impecable, no entreu si no voleu sentir-vos bruts en l’acabar-la.

“Tal vez, finalmente, de aquellos dos días sin tregua solo importaba el trasplante del relato de una cabeza a la otra, como un órgano sano que mi madre me hubiese cedido por afecto”.

Aquesta planta és una bacopa

Llig-lo si... vols sentir-te remogut per una història

Fuig si... prefereixes novel·les lluminoses, alegres