Tiempo de vida (Marcos Giralt Torrente)

La “literatura del jo”, això és, la narració de les vivències pròpies de l’autor a través dels recursos clàssics d’una ficció literària, està molt de moda. Tenim a Lucia Berlin, que tot i haver escrit entre els anys setanta i noranta, va ser fa poc quan va sorgir el boom pels seus escrits. Helen Macdonald és un altre exemple, amb el seu llibre sobre la superació del dol del seu pare. Fins i tot m’atreviria a dir que l’última novel·la de Delphine de Vigan s’emmarca dins d’aquesta tendència. Tiempo de vida (2010), de Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) és la narració despullada de la relació de l’autor amb el seu pare i la gestió de la malaltia terminal d’aquest.

Giralt Torrente adopta des de la primera línia un punt de vista no ficcionat, el de l’autor que vol escriure sobre el seu pare. L’escriptor planteja en les primeres pàgines la base estilística sobre la que construirà la història, ens prepara per al que serà una obra realista, sense aparents adorns en la trama, un intent metaliterari (escriu sobre el fet d’escriure) d’autenticitat, que ell explica així: “El reto, lo nunca hecho. Hablar por primera vez con la propia voz. Una sensación nueva que aturde: no poder inventar”.

L’obra està dividida en dues parts principals. Durant la primera meitat, l’autor ens parla de la seua infància, joventut i primera adultesa, de la separació dels seus pares i del conseqüent abandó del seu pare pel que fa a les necessitats més bàsiques del fill, tant materials (la falta diners en els moments de més penúria o de regals d’aniversari) com afectives (la manca de converses paternals, l’absència en la quotidianitat). Durant aquestes pàgines, Giralt Torrente fa un recorregut cronològic dels moments clau de la seua vida i exposa la relació conflictiva amb el pare, un vincle marcat per la rancúnia, les crítiques i els retrets, però també per l’anhel d’aprovació i pels intents, no sempre efectius, d’ambdues parts, d’establir un lligam emocional. A la segona part es narra la detecció de la malaltia terminal del pare, totes les gestions necessàries per a fer front a les estades d’hospital i a les cures pal·liatives i l’obertura, davant de l’imminent final, dels sentiments, de les confessions i de les disculpes entre pare i fill.

Si bé els retrats dels dos personatges principals, el pare i el fill, m’han paregut d’allò més complets i realistes, plens de matisos, de llums i d’ombres, l’estil de l’autor m’ha acabat cansant. Davant de la voluntat d’apropar-se a l’objectivitat, de ser el més realista possible, l’escriptura m’ha semblat massa asèptica, allunyada de les emocions que la història requeria. La conseqüència del llenguatge lacònic, quasi fred, ha sigut la del meu allunyament total de la història: anava passant pàgines i no m’importava el que llegia. Les idees es van repetint contínuament, les mateixes elucubracions es reprodueixen sense aportar valor al que ja s’havia explicat abans. Sols he arribat a sentir empatia amb la història al final, que aporta un punt més d’emotivitat que la resta de la novel·la: un cercle que es tanca, una reconciliació preciosa amb ell mateix i amb el seu pare, un aprenentatge sobre la vida i sobre el temps, que mai en sobra.

No em podria atrevir a dir que Tiempo de vida és una mala novel·la, perquè no ho és. Està bellament escrita, el tancament el trobe perfecte i les figures del pare i del fill estan molt ben perfilades. No obstant això, per a mi, ha sigut una lectura avorrida, repetitiva. M’ha estranyat que un dels personatges secundaris, la parella del pare, estiguera tan demonitzat, tenint en compte el propòsit de realisme de l’autor. Entenc que el gust per aquest tipus d’estil depèn del lector. En aquest cas, reconec que no és un llibre per a mi.

“Todo el mundo tiene padres y todos los padres mueren. Todas las historias de padres e hijos están inconclusas, todas se parecen. La vergüenza, los pudores. Los propios y los ajenos”.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... aprecies l'honestedat en l'escriptura
Fuig si... no t'agrada que et repetisquen les coses una i altra vegada