Stefan Zweig no m'ha fallat encara, després de
tres novel·les seues sempre acabe en molt bon gust a la boca i amb la sensació
d'haver llegit una novel·la realment ben feta. L'escriptor vienès té una
capacitat increïble per muntar històries completíssimes amb molt poquetes
pàgines, sempre amb les emocions a flor de pell. L'última lectura d'ell ha
estat Carta d'una desconeguda.
En aquesta novel·leta (novel·leta per la
llargària no pel contingut) Zweig conta la història d'una dona enamorada d'un
home que no sap que ella existeix. En les acaballes de la seua vida, aquesta
decideix escriure-li una carta explicant la seua passió i el dolor que ell li
provoca al no reconèixer-la una i altra vegada; aquesta carta és el conforma quasi
la totalitat de la novel·la.
No hi ha molt més que contar, ja que tota la
novel·la és aquesta narració de l'amor que sent la protagonista, un amor que ha
condicionat una bona part de la seua vida. Una passió que dura des de que és
una xiqueta fins que mor, sempre amb el pensament posat sobre el seu estimat i
sempre amb l'esperança de que un dia, per fi, ell la reconeixerà i l'estimarà.
Sé que l'argument no és massa atractiu,
però la lectura és fascinant i el final és digne de l'autor. És una novel·la
d'emocions molt intenses, que es llig en un ratet, però que es queda gravada a
la memòria molt de temps desprès.
"[Jo estava] Sempre al teu voltant, sempre en moviment, però no podies sentir-ho, era com el rellotge que duus a la butxaca, que et compta i mesura les hores pacientment en la foscor, que t'acompanya pertot amb palpitacions inaudibles i sobre el qual la teva mirada ràpida només es deixa caure un cop en milions de segons ininterromputs".
Llig-lo si... t'abelleix pujar a una muntanya russa d'emocions
Fuig si... vols una novel·la que et dure més d'una hora