Mendel el de los libros (Stefan Zweig)

Ja era hora de tornar a Stefan Zweig, i aquesta vegada li ha tocat el torn a Mendel el de los libros, una novel·la brevíssima i tremendament tràgica sobre la capacitat de la guerra per destruir vides i valors.

Zweig, en aquesta ocasió, ens narra la història de Mendel, un home que compra i ven llibres de vell; gràcies a la seua memòria prodigiosa, és famós per conèixer cada títol, autor i any de publicació dels llibres que li demanen o que li volen vendre. Cada dia durant dècades, el nostre protagonista s’asseu a la mateixa taula d’un cafè, i allí el van a buscar estudiants i erudits perquè els ajude en la seua cerca bibliogràfica. Desgraciadament, arrel de la Primera Guerra Mundial, Mendel deixa de treballar i cau finalment en l’oblit.

Tornem a una història curtíssima –com les altres novel·les seues que duc llegides– sobre l’obsessió d’un personatge i el seu final sobtat. Tot i les similituds en quant a estructura amb les seues altres obres, a Mendel he trobat una mirada més pessimista sobre la societat, especialment sobre la guerra i sobre el rumb que anava agafant Europa, en la que els valors humanístics que la caracteritzaven es van ensorrant ràpidament i la barbàrie es va escampant com una taca d’oli.

L’autor vienès escrivia meravellosament bé; amb menys de 60 pàgines Zweig ens mostra el protagonista amb tota la seua complexitat i com a exemple o metàfora dels canvis que s’estaven operant al continent. Es tracta d’una història dramàtica, plena de dolor i molt emotiva sobre la destrucció d’una persona i d’un país. Una història que us deixarà el cor ben aixafat, però amb la sensació d’haver llegit una cosa magnífica.

“¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos ya se está llevando nuestras últimas huellas?”

Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... busques una lectura curtíssima però amb molta profunditat

Fuig si... no t'abelleix una tragèdia

Novel·la d'escacs (Stefan Zweig)

Allà on vaig veig Stefan Zweig: a les llibreries el capte amb una mirada ràpida, als blocs que solc visitar sempre està present i a la biblioteca del meu poble, mon pare el va trobar ràpidament i me’l va dur a casa. Després de Els ulls del germà etern, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda, ha arribat a les meues mans Novel·la d’escacs.

Aquesta obra segueix la temàtica de les altres novel·les de Zweig: l’obsessió quasi malaltissa d’una persona per un aspecte concret. Si a Carta d’una desconeguda la vida de la protagonista gira entorn d’un home, en Novel·la d’escacs, el protagonista es veu completament atrapat per aquest joc mil·lenari.

Aquesta novel·la brevíssima de l’escriptor vienès es narra de la mateixa manera que ens té acostumats: el narrador principal escolta la vida i la desgràcia del vertader protagonista, que li conta l’origen de la seua passió. En aquest cas ens situem en un creuer on viatja el campió del món d’escacs: un jove amb poques llums fora del tauler. El narrador, encuriosit per aquesta personalitat, vol conèixer-lo a través d’una partida amb ell. Just abans de fer un moviment erroni, se li acosta al narrador un home anònim que li indica els moviments exactes que ha de fer per no perdre. Efectivament, queden empatats gràcies a estes indicacions. El senyor B, que és aquest home que pareix saber tant sobre escacs li conta al narrador la seua història. De l'argument us avance que el Senyor B ha patit tortura psicològica per part dels nazis i, intentant fugir de la tortura, s’ha convertit en un obsés pels escacs.

En fi, és una novel·la finíssima, intensa i molt ben escrita, que amb poquetes pàgines ens fa posar-nos en la pell del protagonista. Jo, que no jugue mai als escacs, que sols conec les regles perquè me les ensenyaren quan era xicoteta, he notat tensió en cada partida i en cada moviment. Zweig parla d’un trauma convertit en obsessió, en addicció: igual que un alcohòlic mai podrà beure una cervesa, el nostre protagonista mai podrà asseure’s davant d’un tauler d’escacs.

No us encanten aquestes il·lustracions sobre la novel·la? Són de l'alemanya Elke Rehder

Llig-lo si... t'abelleix una lectura curta però intensíssima

Fuig si... estàs fart/a de que ressenye a Zweig en el blog

Carta d'una desconeguda (Stefan Zweig)

Stefan Zweig no m'ha fallat encara, després de tres novel·les seues sempre acabe en molt bon gust a la boca i amb la sensació d'haver llegit una novel·la realment ben feta. L'escriptor vienès té una capacitat increïble per muntar històries completíssimes amb molt poquetes pàgines, sempre amb les emocions a flor de pell. L'última lectura d'ell ha estat Carta d'una desconeguda.

En aquesta novel·leta (novel·leta per la llargària no pel contingut) Zweig conta la història d'una dona enamorada d'un home que no sap que ella existeix. En les acaballes de la seua vida, aquesta decideix escriure-li una carta explicant la seua passió i el dolor que ell li provoca al no reconèixer-la una i altra vegada; aquesta carta és el conforma quasi la totalitat de la novel·la.

No hi ha molt més que contar, ja que tota la novel·la és aquesta narració de l'amor que sent la protagonista, un amor que ha condicionat una bona part de la seua vida. Una passió que dura des de que és una xiqueta fins que mor, sempre amb el pensament posat sobre el seu estimat i sempre amb l'esperança de que un dia, per fi, ell la reconeixerà i l'estimarà.

Sé que l'argument no és massa atractiu, però la lectura és fascinant i el final és digne de l'autor. És una novel·la d'emocions molt intenses, que es llig en un ratet, però que es queda gravada a la memòria molt de temps desprès. 

 "[Jo estava] Sempre al teu voltant, sempre en moviment, però no podies sentir-ho, era com el rellotge que duus a la butxaca, que et compta i mesura les hores pacientment en la foscor, que t'acompanya pertot amb palpitacions inaudibles i sobre el qual la teva mirada ràpida només es deixa caure un cop en milions de segons ininterromputs".

Llig-lo si... t'abelleix pujar a una muntanya russa d'emocions

Fuig si... vols una novel·la que et dure més d'una hora

Els ulls del germà etern (Stefan Zweig)

Com m’agradà tant Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, volia provar amb una altra novel·la de Stefan Zweig. Una vesprada, m’acostí a l’Abacus de la universitat i vaig comprar Els ulls del germà etern (1976). És un llibre molt, molt diferent al que tenia com a referent. Ací no hi ha eixa tensió tan forta que caracteritzava als personatges de Vint-i- quatre... si no que és com una faula, com una llegenda moralitzant sobre la recerca eterna de la rectitud i la justícia per part d’un home.

No us vull revelar massa, més que res perquè és un llibre curtíssim (no arriba a les 100 pàgines) que està marcat per quatre moments fonamentals, i explicar-los seria destrossar-vos la lectura. La història s’ubica en un temps abans de Buda i, segons la contraportada, està escrit com una llegenda oriental. Virata és un servidor lleial del rei que va buscant la forma de ser completament just i de no fer mal a ningú. Amb aquest objectiu, va fent-se un camí que durarà anys i que li va ensenyant com les persones i les seues accions estan inevitablement connectades i tot acaba tenint la seua conseqüència.

És un llibre molt curiós i agradable que es llig en un ratet. Però no era el que m’esperava després d’haver llegit l’altre llibre de Zweig. 

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona (Stefan Zweig)

Aquesta setmana li ha tocat el torn a Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1927) d’Stefan Zweig. És un llibre molt finet (unes cent pàgines), però d’emocions molt intenses. La història es desencadena quan, en una pensió de la Riviera on s’han reunit un grup d’hostes, una d’elles, una dona casada i amb dues filles, fuig amb un jove francès al qui a penes havia conegut un dia abans. Els altres hostes es queden perplexos i no tarden en tatxar a aquesta dona de “mala dona”. No obstant això, el protagonista sosté que això li pot passar a qualsevol, que en una certa etapa de la vida, una persona, una dona, es pot deixar endur per la promesa d’una existència més excitant que l’actual.

Una dona major que es reuneix amb aquest grup convoca al protagonista a una cita per contar-li una experiència personal. I així és com comença la narració de les vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Vint-i-tants anys abans del conflicte en la pensió, la narradora era una dona jove i viuda, que una nit es troba amb un jove obsessionat pel joc. Aquesta es compromet a ajudar-lo i a donar-li una nova vida. De la compassió, passa a l’enamorament i a la voluntat de deixar-ho tot enrere (la seua reputació, la seua família, els seus amics) per seguir a aquest jove.

M’ha agradat molt la lectura, per vàries raons. Una, perquè és ràpida però concentrada, ja que el temps és un element important i totalment subjectiu: com vint-i-quatre hores poden marcar tota una vida i restar-li rellevància a qualsevol altra cosa que puga passar. Per altra banda, també es parla del desencant, de desil·lusions (per persones, per la vida en general) i de passions tan intenses, que no necessiten una gran història darrere, sinó un lleu desencadenant.

Una lectura molt recomanada, segur que llisc més coses d’Stefan Zweig!

“- Creu vostè, doncs, si no ho he entès malament, que Madame Henriette, que una dona, dóna igual qui siga, pot llençar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona jutjaria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no s’ha de fer-la responsable? - Ho crec fermament, senyora.”

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 2001 dirigida per Laurent Bouhnik