Charlotte Brontë
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Charlotte Brontë. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de desembre del 2017

Les millors lectures del 2017

Aquest any ha sigut un poc estrany pel que fa a les lectures: he tingut temporades on no m’agradava res, i mesos on tot m’encantava; ací us deixe, com podeu entendre, aquestes últimes. Són llibres que m’han fet mirar el món d’una altra manera, que m’han transmès una estima especial o que m’han sorprès molt gratament. Comencem:

1. Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)
Sabeu quan aneu caminant pel carrer o esteu asseguts al transport públic i teniu aquesta revelació de que tots els que us envolten tenen mons interiors tan complexos com el vostre? Olive Kitteridge és això, la vida quotidiana amb totes les seues complexitats. Preciosa.

2. El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)
Els records de l’autor sobre el seu pare m’han omplert el cor de tendresa i nostàlgia. Abad Faciolince ens presenta un home amb uns profunds valors humanístics i un amor exuberant a la seua família. Una història immensa i tremendament emotiva contada en molt poquetes pàgines.

3. Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)
Aquestes memòries són una d’eixes lectures que gaudeixes molt més quan ja ha passat un temps, quan el seu record ja s’ha refredat. M’ha trasbalsat moltes coses, aquest llibre: m’ha fet mirar la Història i el món amb uns ulls diferents, i no me creureu, però m’ha fet més adulta, més persona.

4. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
Aquesta és una de les joietes de l’any, una història mínima, senzilla, tranquil·la, però que et deixa un gust tan dolç al final, que no pots parar de recomanar-la. Una novel·la per estimar la vida i la gent que ens envolta. Una delícia per llegir en una vesprada.

5. Anna Karènina (Lev Tolstoi)
No us mentiré, estic molt orgullosa d’haver-me llegit Anna Karènina, però estic més pagada perquè l’he gaudit, perquè he sabut veure més enllà de les tribulacions d’Anna i he sabut estimar Levin i els altres meravellosos personatges. El narrador, amb les seues contínues confidències, m’ha encantat.

6. El déu de les coses petites (Arundhati Roy)
La novel·la de Roy va ser una sorpresa, esperava trobar-me amb una història tediosa i, en canvi, vaig veure’m atrapada per un món complex, multigeneracional i apassionant. Cada detall és essencial i el final, on tot encaixa a la perfecció, és perfecte.

7. El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)
Compartir el menjar i la beguda pot ser una activitat molt íntima, pot desembocar en una relació sentimental, més o menys convencional, i pot arribar a unir a dues persones completament oposades. Aquesta és una història subtil i delicada sobre compartir la soledat.

8. Villette (Charlotte Brontë)
La novel·la més coneguda de Charlotte Brontë és Jane Eyre, però Villette també és genial: tornem a una protagonista amb ànsia per independitzar-se i que lluita contra les adversitats que li imposa la vida amb perseverànça i astúcia. I el final... el final és increïble.

9. El món resplendent (Siri Hustvedt)
La novel·la més intel·ligent que he llegit aquest any, si és que està permès utilitzar aquest qualificatiu, ha sigut El món resplendent. Si us voleu quedar bocabadats per les possibilitats de la literatura i de Hustvedt en particular, llegiu-lo, és una meravella.

10. Una dolça cançó (Leïla Slimani)
I l’última de la llista havia de ser la història que més m’ha obsessionat, no podia parar de llegir! A banda d’aquest mèrit i de la trama amb aires de thriller, Slimani ha conformat un xicotet retrat de la societat actual ple d’ironies, comentaris punyents i una gran sensibilitat.

Com podeu veure, és una llista dominada per dones, tot i que el balanç final de l’any ha estat prou empatat pel que fa al gènere. Vull fer una menció especial a Mariana Enriquez i els seus fantàstics relats, Claire Keegan i la seua història en miniatura i Rosa Montero i les seues reflexions sobre el dol i Marie Curie.

Conteu-me les vostres lectures preferides de l’any! Compartim alguna?


dissabte, 13 de maig del 2017

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja al continent europeu, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.


Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció

diumenge, 22 de novembre del 2015

Jane Eyre (Charlotte Brontë)

Ahir vaig acabar de llegir Jane Eyre (1847). Va ser un dels dos llibres que comprí en Re-Read. Bé, fa temps que volia llegir alguna cosa de les germanes Brönte i Jane Eyre em feia especial il·lusió. A ma mare li dec la meua fascinació per Orgull i Prejudici, Emma, Rebeca i la novel·la de la que parle avui, ja que li agraden molt algunes de les versions cinematogràfiques d'aquests grans llibres (tots escrits per dones, per cert) i en casa les he vistes vàries vegades. Una de les coses que més m'atreien de la novel·la de Charlotte Brönte era el físic de la protagonista: en les pel·lícules que he vist, Jane era més bé lletja, amb un rostre estrany, i volia comprovar la descripció que s'hi feia a la novel·la.


Ruth Wilson com a Jane Eyre en l'adaptació
en forma de minisèrie de la BBC (2006)
Molt més sovint que no, trobem que els personatges principals de les pel·lícules són excessivament atractius i que les seues característiques físiques faciliten la vida d'aquests, o almenys, no la dificulten. Bé doncs, en Jane Eyre (o Juana Eyre per a l'edició que m'he llegida, millor en parlem després), la protagonista, amb les seues faccions estranyes, la seua pal·lidesa i el seu cos menut, el que troba són obstacles a la seua vida ja de per sí difícil. 
"Bessie, when she heard this narrative, sighed and said:- Poor Miss Jane is to be pitied, too, Abbot. - Yes -responded Abbot-, if she were a nice, pretty child, one might compassionate her forlornness; but one really cannot care for such a little toad as that.- Not a great deal, to be sure -agreed Bessie- at any rate a beauty like Miss Georgiana would be more moving in the same condition.- Yes, I doat on Miss Georgiana!- cried the fervent Abbot-. Little darling! with her long curls and her blue eyes, and such a sweet colour as she has; just as if she were painted!"*
El personatge principal masculí, el senyor Rochester, no fuig tampoc dels seus defectes físics, encara que la seua vida ha sigut molt més fàcil que la de la nostra protagonista:
"I am sure most people would have thought him an ugly man; yet there was so much unconscious pride in his port; so much case in his demeanour; such a look of complete indifference to his own external appearance; so haughty a reliance on the power of other qualities, intrinsic or adventitious, to atone for the lack of mere personal attractiveness, that in looking at him, one inevitably shared the indifference; and even in a blind, imperfect sense, put faith in the confidence."*
Toby Stephens en la mateixa adaptació cinematogràfica (2006)
M'ha fet molta gràcia un article al que he arribat per casualitat titulat How to cast Jane Eyre i que comença amb "Too many dang SEXY JANE EYRE adaptations out there, that’s the problem" (Massa maleïdes, sexis adaptacions de Jane Eyre hi ha allí fora, eixe és el problema). L'autora afirma que Jane Eyre és un llibre sobre gent lletja, però que els càstings a les pel·lícules solen errar en aquest aspecte: són tots massa atractius i sexis i perden essència als personatges, no els ens passem, bàsicament:
"Also, watching Michael H. Roosevelt Fassbender ask “Do you find me handsome?” and getting “no” for an answer was one of the most ridiculous cheats Hollywood ever attempted to perpetrate on my person." (A més, veure a Michael H. Roosevelt Fassbender preguntar "Creus que sóc atractiu?" i rebre un "no" com a resposta va ser un dels enganys més ridículs que Hollywood ha intentat perpetrar en la meua persona). -Mallory Ortberg
L'article, per cert, també és queixa de l'atractiu del personatge menys desitgable de la novel·la, la dona boja del senyor Rochester, Brenda. Com vegem, el físic és un aspecte essencial en la novel·la i en la vida de la protagonista. El que m'ha fet pensar en el capítol d'Estimada Vida anomenat Orgull. El protagonista ha de fer front a un defecte físic tota la seua vida, que controlarà totes les relacions i la seua forma de ser.

La queixa que tinc és formal, i és que l'edició que vaig adquirir de l'editorial Sopena és horrible, a part de la traducció dels noms propis (Charlotte per Carlota, Jane per Juana, etc.), està ple de faltes d'ortografia. Però bé, per 2,5€ tampoc em queixaré massa.

Tinc ganes de llegir Cims Borrascosos d'Emily Brontë. Els crítics estimen més este que no pas Jane Eyre. Ja veurem si hi coincidisc. I, com és ja normal, quan acabe de reflexionar sobre la novel·la, m'agrada més encara. Li fique finalment cinc estrelles. I així estic jo ara referent a la història que m'ha captivat:


© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall