Les hores (Michael Cunningham)

L’últim llibre del curs de literatura nord-americana era Les Hores de Michael Cunningam, i m’ha sorprès i agradat molt. M’ha sorprès perquè quan es tracta dels clàssics, un problema per a mi és que, a vegades, em costa identificar-me amb els personatges. Està clar que si són clàssics és perquè tracten temes que avui en dia encara són vàlids (almenys així és com ho veig jo), però la identificació personal amb les experiències dels personatges ja és un altre cantar. No ha sigut així amb Les Hores, on he trobat moments d’intensa identificació o, si més no, de compenetració intensa amb un personatge en concret, Laura Brown.

El llibre és la història del dia de tres dones, d’èpoques diferents, entrellaçades de diferents maneres. Està Virginia Woolf, l’escriptora, en l’última etapa de la seua vida abans de suïcidar-se; Laura Brown, una ama de casa d’Estats Units amb una crisi existencial; i Clarissa o la senyora Dalloway (protagonista d’un llibre de Virginia Woolf), una dona de mitjana edat que ha de preparar una festa al seu amic i antic amant moribund. Potser l’argument que he esbossat sone un poc massa dramàtic, potser hi ha moments que ho són, però la lectura mereix molt la pena.

No m’enrecordava, però en Feminisme per a principiants es parla de la situació de Laura Brown, de com l’època i el país asfixiava les vides de les dones. Aquestes persones, que havien de rebre els homes que tornaven de la guerra i havien de aconseguir que oblidaren les coses que havien viscut mitjançant pastissos perfectes i una cuina plena d’electrodomèstics.

La novel·la és un zoom a aquestes tres vides, a les seues preocupacions: més quotidianes o més rellevants: comprar unes flors, suïcidar-se, rebre una visita. M’ha agradat molt i ara sols em falta veure la pel·lícula (diuen que està molt bé) i llegir-me La senyora Dalloway per veure com es relaciona amb Les Hores!

“...Es pregunta si totes les altres dones també pensen, fins a un cert punt, el mateix: aquí hi ha l’esperit intel·ligent, la dona de les penes, la dona de les joies transcendentals, que preferiria ser en un altre lloc, que ha consentit fer unes tasques senzilles  essencialment ximples, examinar tomàquets, seure sota un assecador, perquè aquest és el seu art i el seu deure”.

I, aquesta setmana, un plus: La llista de lectures recomanades pel meu professor del curs de literatura (alguns els he llegit i alguns no). La majoria són contes o novel·les breus:

Historia de una hora, de Kate Chopin

La vida secreta de Walter Mitty, de James Thurber

Caminar, de Henry David Thoreau

Els contes de Hemingway

El oso, de William Faulkner

El niño perdido y La puerta que nunca encontré, de Thomas Wolfe

Crónicas marcianas, de Ray Bradbury

Relato soñado, d'Arthur Schnitzler

Desayuno en Tiffany’s, de Truman Capote
Els contes de Truman Capote

"No pots trobar la pau evitant la vida, Leonard."

Llig-lo si... vols identificar-te profundament amb alguns personatges
Fuig si... no et van les narracions pausades i tristes

El gran Gatsby (Francis Scott Fitzgerald)

El segon llibre que vaig llegir en el curs de literatura nord-americana era un dels grans pendents en la meua llista: El gran Gatsby (1925) de Francis Scott Fitzgerald. L’època dels anys vint sempre m’ha resultat atractiva (el jazz, els escriptors de l’època, l’atmosfera de festa, etc.) i més des de que vaig llegir París era una festa, de Hemingway, que està ambientada en la mateixa època i mostra la vida de l’elit intel·lectual que s’agrupava en els carrers de la capital francesa.

Bé, jo sols havia vist la primera part de la pel·lícula protagonitzada per Leonardo Di Caprio, em va avorrir un poquet i la vaig deixar estar, així que no estava en massa bona disposició per a la lectura. La novel·la m’ha agradat més que res per l’ambient que presenta i per com està narrada. Els anys vint es retracten en la història com una època de diversió infinita, de moralitat més bé flexible i d’una hipocresia notable.

És molt curiós com està estructurada la narració: el narrador és un personatge, Nick, que arriba a la ciutat on viu Gatsby i és testimoni de tot el que va passant. És el narrador, però no és el protagonista (que és Gatsby), ni tan sols és un personatge important. Podria no existir en la novel·la i aquesta seguiria igual. Ha estat un poc estrany al principi donar-me compte que Nick no feia res, però ha estat bé canviar un poc del narrador típic.

La història és també el relat de la nostàlgia, del mirar sempre al passat, perquè és millor que el present. De les il·lusions creades i magnificades amb el temps, destrossades amb la cruesa de la realitat.

“Una il·lusió [la de Gatsby amb Daisy] que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas”.

Ha estat una bona lectura, plena de descripcions emocionants i moments molt passionals.

“I el seu somni li devia semblar tan a prop que difícilment podia deixar d’abastar-lo. No sabia que el somni ja era darrere d’ell [...]”

Per a Nick, el narrador: "Se suposa que has de ser la protagonista de la teua pròpia vida, per l'amor de Déu!"

Llig-lo si... vols deixar de sentir-te malament quan dius que no has llegit el Gran Gatsby

Fuig si... tens massa expectatives en la història

Els papers d'Aspern (Henry James)

Ja estic acabant el curs de literatura nord-americana! El primer llibre que havíem de llegir és Els papers d’Aspern (1888), de Henry James. És un llibre que crea tensió al lector i que crea moltes incògnites.

La història comença quan un americà arriba a Venècia per tal de fer-se amb unes cartes d’un escriptor famós del què investiga i a qui admira (el cèlebre i fictici Aspern). Aquests papers pertanyen a una dona molt major que viu reclosa en una gran casa amb la seua neboda. La dona, orgullosa, recelosa i avariciosa, no vol fer públiques aquestes cartes, així que el protagonista l’enganya perquè el deixe quedar-se un temps en la seua casa mentre troba la manera de fer-se amb la correspondència. La tensió augmenta quan el protagonista es pregunta fins on arribarà per aconseguir el seu objectiu i quan el lector es qüestiona contínuament què tindran eixos papers d’especial.

Tot i que és un llibre curtet, té poc més de cent pàgines, el desenvolupament de la història és lent i compassat, amb un parell de repunts de més intensitat, sobretot cap al final de la novel·la. L’autor descriu un ambient molt obscur i lúgubre, una casa tètrica i unes relacions molt tancades. No sé si la localització de Venècia té res a veure, ja que en La mort a Venècia passava una cosa pareguda. També ací la mort està present: la mort d’Aspern i el misteri de la seua vida i la mort imminent de la seua antiga amant, ara ja vella, que no vol desfer-se del record més valuós d’una època més feliç.  

I res, ha estat una bona lectura, amb el final que havia de tindre, ni més ni menys. No he trobat el llibre en català i l’edició que tinc jo, de Navona “Los Inedulibles” és ben bonica i elegant.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Henry James

Fuig si... eres claustrofòbic/a