Tiempo de vida (Marcos Giralt Torrente)

La “literatura del jo”, això és, la narració de les vivències pròpies de l’autor a través dels recursos clàssics d’una ficció literària, està molt de moda. Tenim a Lucia Berlin, que tot i haver escrit entre els anys setanta i noranta, va ser fa poc quan va sorgir el boom pels seus escrits. Helen Macdonald és un altre exemple, amb el seu llibre sobre la superació del dol del seu pare. Fins i tot m’atreviria a dir que l’última novel·la de Delphine de Vigan s’emmarca dins d’aquesta tendència. Tiempo de vida (2010), de Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) és la narració despullada de la relació de l’autor amb el seu pare i la gestió de la malaltia terminal d’aquest.

Giralt Torrente adopta des de la primera línia un punt de vista no ficcionat, el de l’autor que vol escriure sobre el seu pare. L’escriptor planteja en les primeres pàgines la base estilística sobre la que construirà la història, ens prepara per al que serà una obra realista, sense aparents adorns en la trama, un intent metaliterari (escriu sobre el fet d’escriure) d’autenticitat, que ell explica així: “El reto, lo nunca hecho. Hablar por primera vez con la propia voz. Una sensación nueva que aturde: no poder inventar”.

L’obra està dividida en dues parts principals. Durant la primera meitat, l’autor ens parla de la seua infància, joventut i primera adultesa, de la separació dels seus pares i del conseqüent abandó del seu pare pel que fa a les necessitats més bàsiques del fill, tant materials (la falta diners en els moments de més penúria o de regals d’aniversari) com afectives (la manca de converses paternals, l’absència en la quotidianitat). Durant aquestes pàgines, Giralt Torrente fa un recorregut cronològic dels moments clau de la seua vida i exposa la relació conflictiva amb el pare, un vincle marcat per la rancúnia, les crítiques i els retrets, però també per l’anhel d’aprovació i pels intents, no sempre efectius, d’ambdues parts, d’establir un lligam emocional. A la segona part es narra la detecció de la malaltia terminal del pare, totes les gestions necessàries per a fer front a les estades d’hospital i a les cures pal·liatives i l’obertura, davant de l’imminent final, dels sentiments, de les confessions i de les disculpes entre pare i fill.

Si bé els retrats dels dos personatges principals, el pare i el fill, m’han paregut d’allò més complets i realistes, plens de matisos, de llums i d’ombres, l’estil de l’autor m’ha acabat cansant. Davant de la voluntat d’apropar-se a l’objectivitat, de ser el més realista possible, l’escriptura m’ha semblat massa asèptica, allunyada de les emocions que la història requeria. La conseqüència del llenguatge lacònic, quasi fred, ha sigut la del meu allunyament total de la història: anava passant pàgines i no m’importava el que llegia. Les idees es van repetint contínuament, les mateixes elucubracions es reprodueixen sense aportar valor al que ja s’havia explicat abans. Sols he arribat a sentir empatia amb la història al final, que aporta un punt més d’emotivitat que la resta de la novel·la: un cercle que es tanca, una reconciliació preciosa amb ell mateix i amb el seu pare, un aprenentatge sobre la vida i sobre el temps, que mai en sobra.

No em podria atrevir a dir que Tiempo de vida és una mala novel·la, perquè no ho és. Està bellament escrita, el tancament el trobe perfecte i les figures del pare i del fill estan molt ben perfilades. No obstant això, per a mi, ha sigut una lectura avorrida, repetitiva. M’ha estranyat que un dels personatges secundaris, la parella del pare, estiguera tan demonitzat, tenint en compte el propòsit de realisme de l’autor. Entenc que el gust per aquest tipus d’estil depèn del lector. En aquest cas, reconec que no és un llibre per a mi.

“Todo el mundo tiene padres y todos los padres mueren. Todas las historias de padres e hijos están inconclusas, todas se parecen. La vergüenza, los pudores. Los propios y los ajenos”.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... aprecies l'honestedat en l'escriptura
Fuig si... no t'agrada que et repetisquen les coses una i altra vegada

Vincles ferotges (Vivian Gornick)

Una de les publicacions més destacades del 2017 a Espanya va ser Vincles ferotges, de Vivian Gornick (Nova York, 1935), publicat per Sexto Piso en castellà (la meua edició) i per L’Altra en català. Aquesta última inclou també La dona singular, unes altres memòries de l’autora. És curiós com la traducció d'una obra que va ser originàriament publicada l’any 1987 ha tingut tant de ressò. Jo he arribat un poquet tard a la moda, però ací estic.

Les novel·les o memòries (ara ja és difícil una classificació estricta) sobre les relacions entre mares i filles han brotat amb avidesa últimament entre les novetats literàries. Tenim Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout), Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff) i aquesta, entre altres. A Vincles ferotges trobem a una Gornick d’uns quaranta anys passejant amb sa mare per les avingudes de Nova York. Durant aquestes caminades, mare i filla comparteixen (no sempre afablement) records sobre la seua passada vida en comú en un edifici del Bronx. A través d’aquests diàlegs, anem coneixent l’ambient que es vivia al barri als anys quaranta i, sobretot, el dia a dia de la família i de l’escala, habitada quasi completament per jueus.

La combinació entre passat i present és ideal per conformar-nos una idea de la personalitat de les dues dones, de la relació tan complicada que tenen i de la grandíssima influència que la mare ha tingut sobre la infància, joventut i adultesa de Gornick. L’ambient del veïnat de la casa familiar està narrat amb vivacitat i humor: coneixem les xafarderies, anades i vingudes i les baralles de les famílies inquilines i com s’entreteixien les relacions entre elles i les protagonistes.

Per descomptat, les descripcions, a vegades doloroses, de les converses i discussions entre mare i filla són el punt àlgid de la novel·la. Hi trobem rancor, estranyesa, incomprensió, sentiment de traïció i odi, en alguns moments. El lligam entre elles, i probablement entre totes les dones amb les seues mares és sempre complex, sempre nodrint-se de records (alguns desagradables) i d’expectatives (no sempre complides); tot i així, tot i els moments més baixos, el vincle afectiu sempre està present, és inútil intentar desempallegar-se'n. Les memòries de Gornick, però, no són sols una relació d’escenes familiars complicades, sinó un exercici d’intent de comprensió i d’empatia envers la mare. L’autora insisteix en la impossibilitat de posar-se dins del cap de l’altra per saber com la veu a ella realment, què veu quan la mira, i aprèn que el fet de conèixer-se i saber estimar-se mútuament és un procés que dura tota la vida.

A banda dels passejos i flashbacks de mare i filla, Gornick també ens narra les diferents relacions sentimentals que ha tingut i el perquè dels seus fracassos, sempre amb l’ombra allargada de la mare surant sobre l’actitud d’ella i les seues decisions. Aquestes parts m’han semblat, en comparació, poc interessants i àgils. Davant de la potència de les converses familiars, les descripcions de la vida en parella de la protagonista m’han paregut que restaven força a les memòries.

Vincles ferotges són unes memòries ben curtes i bellament escrites. Trobareu entre les seues pàgines una relació complicadíssima, però narrada amb molta sensibilitat i amb un puntet perfecte d’ironia. Espere que gaudiu dels passejos de les dues dones tant com ho he fet jo i que trobeu la gràcia que jo no he endevinat en els fragments sobre les relacions romàntiques de l’autora. Si esteu preparats per reflexionar sobre la vostra pròpia família durant la lectura i posterior reflexió, segur que us agradarà.

Flors variades d'hivern

Llig-lo si... vols llegir sobre la intensitat i la complexitat de la relació entre una mare i una filla

Fuig si... esperes que tot el llibre tinga la mateixa força

F de falcó (Helen Macdonald)

M’encanten les lectures que me sorprenen, que m’ensenyen que una novel·la pot ser moltes coses alhora i acabar sent una cosa fantàstica. F de Falcó de Helen Macdonald ha sigut una d’aquestes, una obra on es conjuga el text naturalista, el memorialista i l’històric per conformar una experiència lectora preciosa i estranyíssima.

La novel·la comença quan Helen (l’autora ens explica la seua pròpia experiència) cau en una depressió a causa de la mort inesperada del seu pare. Decideix aleshores comprar un falcó i ensinistrar-lo a casa. Com a falconera professional, la protagonista coneix a la perfecció tots els passos que cal seguir per amansar l’animal, però el seu sentiment d’incomprensió i pèrdua i la seua profunda tristesa es combinen amb la seua relació amb Mabel, el falcó, provocant la interconnexió entre el procés del dol i el de l’ensinistrament.

Conforme va involucrant-se en l’educació de l’animal, Helen es va aïllant de la societat, es tanca, s’obsessiona i comença a identificar-se amb algunes característiques del falcó: el desig de llibertat, de salvatgia i de solitud. S’implica absolutament per no pensar en el seu pare, per oblidar el seu dolor; les frustracions sobre la seua relació amb l’astor s’entremesclen amb els brots de pena i el seu confinament total l’apropa a la bogeria.

Ens trobem amb descripcions minucioses dels costums dels falcons, de les seues classificacions, la seua alimentació i tots els estris necessaris per al seu ensinistrament. Entenc que aquesta informació pot no ser d’interès per al lector corrent (jo no sabia ni com era físicament un falcó), però vull deixar clar que no es tracta d’un llibre de falconeria: és un llibre on la falconeria és l’excusa perfecta per parlar de dol, de soledat, de sofriment i de superació.

A banda d’observacions recurrents de la natura i dels seus sentiments, Macdonald afegeix a la narració la història de T.H. White, autor, entre altres, del llibre de fantasia L’espasa en la pedra, que inspiraria després la pel·lícula de Disney Merlín, el encantador. White va intentar ensinistrar un falcó i va escriure un llibre sobre la seua frustrada experiència l’any 1951. L’autora acompanya el seu procés amb Mabel amb el camí desafortunat que va tindre White amb el seu propi falcó. Aquesta part potser és la més pesada de llegir, però li afegeix a l’obra un punt diferent d’intensitat.

Jo no haguera llegit F de Falcó si no haguera sigut un deure d’un curs al que estic assistint, però m’ha acabat encantant. He sentit el dol de l’autora pel seu pare a través d’un falcó, qui m’ho anava a dir! Us anime a que li doneu una oportunitat, que obvieu el disseny de la coberta (si és que us espanta) i comenceu a endinsar-vos en la ment d’esta fantàstica autora, perquè val molt la pena.

“Havia fugit per transformar-me en un astor, però el que havia fet en la meva tristesa era convertir l’ocell en un reflex de mi mateixa”.

Aquestes flors són cineràries híbrides

Llig-lo si... vols llegir una obra diferent i commovedora

Fuig si... tens fòbia als ocells

Sidra con Rosie (Laurie Lee)

He encertat completament l’últim llibre de l’any. Sidra con Rosie, de Laurie Lee, venia recomanadíssima per Magrat i ha sigut una lectura d’allò més agradable i bonica. Aquesta és la primera part d’una trilogia autobiogràfica realitzada per l’autor anglès, tot i que en castellà esta és l’única que està traduïda.

Aquestes memòries relaten la infantesa de Lee a Slad, una aldea anglesa, a principis del segle XX. L’autor ens conta la vida diària de la seua nombrosa família, el seu pas per l’escola rural, les xicotetes aventures amb els amics i les tradicions i festivitats de la comunitat. La força de la narració es basa en la descripció minuciosa, però alhora propera, de les olors, els sorolls i de totes les sensacions que recorda experimentar, i que han fet que jo me situara allí, a Anglaterra durant la Primera Guerra Mundial, envoltada d’arbres, ocells i xiquets entremaliats.

Lee va narrant, sense seguir precisament un ordre cronològic, els seus primers anys envoltats de dones, la seua mare i les seues tres germanes majors, i també dels seus altres tres germans. Tot i que la família tenia dificultats econòmiques i d’altres classes, l’autor ho conta tot des de l’anècdota, des de l’enyorança i des d’un record plàcid. Es rememora la vida de l’aldea, amb els seus vells veïns i les seues manies, rancors i amors mutus; les llegendes urbanes i la mitologia pròpia del poble, com esperits d’antics habitants i animals ferotges, i els secrets de l’aldea, ben guardats de cara a l’exterior per tots els seus habitants.

L’escriptura d’aquest autor m’ha recordat moltíssim a la de Truman Capote per la seua infinita sensibilitat, la seua tendresa i la seua fina mirada sobre les emocions dels personatges i tot allò que els envolta. En aquest cas, la natura, els boscos frondosos, l’aigua fresca de la bomba, l’olor al fem dels animals, el fred paralitzador de l’hivern i l’estiu sufocant de l’estiu comparteixen protagonisme amb la família de Laurie i els seus veïns estrafolaris. El mèrit més gran d’aquesta obra és la recreació de la vida rural de l’aldea, i l’evocació senzilla de la bellesa de la vida sense vehicles a motor, sense presses i sense més preocupacions que la de trobar distraccions per omplir els dies ociosos. No obstant això, no tot és bonic a la història, hi trobem també malaltia, mort i misèria, però no ho llegim mai des de la tragèdia, sinó com a una part inevitable de la vida d’aleshores.

Llegiu Sidra con Rosie per viatjar en el temps i veure-us envoltats de fresques aromes i de la llibertat d’una infantesa campestre. Llegiu-lo no per la trama, perquè no n’hi ha, sinó per la seua fantàstica narració, les descripcions preciosistes i la nostàlgia que recorre totes les seues pàgines. L’edició de Nórdica Libros està cuidadíssima i és una meravella.

“Las estaciones de mi infancia parecían tan violentas, tan intensas y conformes a su naturaleza, que se han convertido para mí desde entonces en modelos de perfección cuando se mencionan sus nombres. Nos poseían de un modo tan absoluto que era como si nos hiciesen cambiar de nacionalidad; cuando recuerdo el valle no puedo ver un solo lugar, sino la aldea en invierno o la aldea en verano, separadas las dos”.

Aquestes flors són kalanchoes

Llig-lo si... t'abelleix gaudir d'una estona molt agradable, envoltat de natura

Fuig si... no t'agraden les lectures sense acció, sense trama