Aquest any m’he fet el propòsit de llegir autors i
autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al
quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es
va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un
llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de
l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.
Nostalgia és una
novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns
personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat
natal de l’escriptor. El primer relat, El
Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha
recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un
narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de
xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la
violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es
converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i
autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible
i transcendental. REM és el relat
més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca
d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta
l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.
Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt
creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la
imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò
imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la
hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la
mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes.
Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he
acabat d’entendre bé.
Cărtărescu ha
creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el
sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes,
que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència,
supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors,
quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra
inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.
He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil
recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies
a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques
alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.
Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real