Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols)

De tant en tant necessite com l'aire una lectura que em faça sentir en casa, que m’embolcalle amb tendresa, però amb una dosi justeta de conflicte, per fer-la més interessant. He descobert Marta Orriols (Sabadell, 1975), que per certes circumstàncies m'ha acompanyat  cada dia del mes d’abril. Anatomia de les distàncies curtes (2016) és, per ara, l’únic llibre publicat d’aquesta autora catalana, i és una xicoteta delícia.

Anatomia de les distàncies curtes és un recull de relats curts que parlen des de la quotidianitat, des de la quotidianitat alterada, més ben dit. Orriols parteix de situacions del dia a dia, dels lligams més estrets que compartim (els nostres pares, els nostres germans, les nostres parelles) per construir històries aparentment senzilles sobre xicotets actes d’heroïcitat, o de covardia, a l’hora d’enfrontar-nos als problemes que se’ns presenten. L’autora parla d’infidelitats i de parelles allunyades de la passió inicial, de dilemes que tenen el poder d’alterar les vides dels personatges i de descobriments personals que trenquen esquemes vitals.

Tenim, per exemple, una dona que, després d’una ruptura, descobreix la seua inclinació sexual; unes bessones marcades per sempre per un accident de trànsit; una estudiant de medicina que vol provar-se a si mateixa que pot reeixir en aquest camp; o una mare i una filla amb problemes de comunicació. En molts contes es toquen temes sensibles (morts, desgràcies, avortaments) que en unes altres mans es podrien haver convertit amb massa facilitat en històries lacrimògenes. Orriols, però, condueix cada una de les trames amb molta cura i infinita delicadesa, perquè tot el que li quede al lector siga una punxadeta al cor i una sensació de tendresa i estima a l’estómac. No trobem un excés de dramatisme, ni floritures estilístiques, ni històries èpiques, sinó unes finestres estretes a través de les quals observem, com a bons voyeurs, les converses, pensaments i accions més íntimes de persones com nosaltres.

En general, els relats adopten un punt de vista femení, independentment de si els protagonistes són dones o homes: l’empatia, el reconeixement de la sensibilitat aliena (fins i tot cap a un llamàntol), la sensualitat i el tedi i la bellesa de la rutina impregnen les pàgines d’aquest recull. A mi m’ha semblat una proposta molt nostàlgica, m’ha fet sentir com si estiguera a casa i m’estigueren cuidant i mimant enmig d’una remor compassada. Els contes que m’han emocionat més han sigut Tots els colors, que parla de l’autodescobriment, Sísif a la novena planta, que planteja la complicada tasca de prioritzar els diferents aspectes de la nostra vida, i Estratègies de comunicació, sobre com entendre’ns a pesar de les diferències. Aquest últim m’ha colpit intensament.

Posar en valor la quotidianitat i les persones corrents ha sigut, crec, la principal tasca de Marta Orriols a Anatomia de les distàncies curtes, un objectiu que ha assolit amb mèrits. Amb un estil senzill, que no simple, l’autora és un bon exemple per demostrar que la bona literatura es distingeix pel com i no pel què. Si un llibre tinguera el poder d’abraçar físicament al lector, seria aquest.

Aquests són girasols

Llig-lo si... vols passar una estona molt agradable
Fuig si... vols allunyar-te de la quotidianitat

Tanta innocència (Pilar Prim)

M’encanta llegir relats, soc de les fermes defensores de què si un conte està ben construït, no té res a envejar a una bona novel·la. Així, quan Pilar Prim (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1954) que és companya meua en un curs, va comentar que li publicaven un recull de relats, em vaig llençar. Prim és una lectora exigent i, per tant, jo ja esperava que fora un llibre de qualitat. El títol és Tanta innocència (2018).

El recull, d’un total de 117 pàgines, compta amb vint-i-un relats d’extensions variables, trobem històries de mitja pàgina, això és, microcontes, i d’altres de no arriba a la vintena. Prim ha construït una sèrie de fragments de vida en els que explora l’existència més íntima de diverses dones d’edats i entorns diferents: a “Croooc” tenim una xiqueta pensant en el plaer de fer una malifeta, mentre que a “Miss Bombón” una adolescent estalvia per operar-se els pits.

Què esperem de la vida en cada una de les seues fases? I què esperen els altres de nosaltres? L’autora explora les expectatives i les frustracions vitals de les protagonistes, els seus desitjos més amagats, aquelles pors que no es poden confessar ni a elles mateixes. L’anhel irrefrenable de romanticisme, de llibertat, de companyia o de soledat dels personatges, amb els que generalment ens podem veure perfectament identificats. Un aspecte important de tot el conjunt és la voluntat de transmetre els estats d’ànim a través de les olors, del tacte, dels sorolls: una experiència sensorial on tenen especial rellevància les flaires de les flors (hi trobem tot un jardí entre les pàgines de Prim).

La ciutat i el camp són els dos escenaris principals dels relats, sense acabar d’idealitzar cap dels dos. La narració també alterna present i passat, recreant-se sobretot en els records, en moments tendres i dolorosos d’infantesa que marquen les vides dels personatges. L’autora ha posat molt d’èmfasi en descriure diferents lligams familiars (avis i néts, mares i filles i germanes) i les complicitats i complicacions que es creen entre ells. Hi ha cinc relats que m’han agradat especialment: “Flaire d’azalees”, que ens conta un brillant futur frustrat; “Somies l’olor del bosc”, que ens fa reflexionar sobre el que esperem de la vida quan ja hem fet tot el que se suposava que havíem de fer; “Quito-Nova York, fila 23”, que parla sobre una mare i una filla amb molta distància física i emocional entre elles; “Rutina mortal”, una narració ben potent en només tres paràgrafs; i “Una casa vora el mar”, que ens descriu l’ànsia d’una vida pròpia.

A mi m’ha faltat un poc més d’intensitat en els relats, m’haguera agradat que Prim haguera fet un pas més en les històries, ja que a vegades he notat que es quedaven a mig acabar. De totes maneres, aprecie la subtilesa de la narració, els fantàstics personatges femenins que ens ofereix l’autora i la varietat de situacions que presenta. Hi trobareu contes realment inspiradors.

 “Hi ha moments en què necessites viure en la memòria. Entres dins l’escena. Guspires de temps. Instants que hi són i no marxaran mai”.

Aquestes flors són dimorfoteques

Llig-lo si... t'agraden les històries intimistes i l'olor de les flors

Fuig si... busques acció i finals definitius

Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina

Fuig si... necessites saber el final de cada història

Winesburg, Ohio (Sherwood Anderson)

Qui diga que un relat, o un recull de relats no pot arribar mai a la qualitat o a l’excel·lència d’una novel·la, primer hauria de llegir a Hemingway, o a Capote, o a Sherwood Anderson, en el cas que ens ocupa. Segurament canviaria d’opinió davant de la seua delicadesa i la seua facilitat per presentar-nos tota una vida sols amb unes poques línies. Hui us parle de Winesburg, Ohio, un conjunt de relats interrelacionats que conformen un poble d’allò més peculiar.

Anderson ens presenta un poblet de quasi 2.000 habitants de l’oest d’Estats Units a finals del segle XIX. L’obra està estructurada en vint-i-dos relats, on en cada un d’ells se’ns presenta un habitant de Winesburg. Les vides que anem llegint no són plenes de felicitat, ni de romanticisme, ja que els personatges generalment es troben en moments problemàtics de les seues vides, ja de per sí complicades. La mort, la violència, l’alcohol, el sexe són temes que es van repetint al llarg dels relats.

Winesburg està poblat per persones que se senten soles entre la multitud, que tenen dins seu una gran frustració per la vida que podien haver portat i que no han pogut viure, que viuen aïllades i pensen que ningú els pot ajudar ni ningú es pot imaginar pel que estan passant. Tot i això, no tot és drama, i ací està la gràcia. De quan en quan, i potser sols amb una frase, podem arribar a veure moments d’exaltació o alliberament, com quan una dona abandonada ix a córrer despullada baix de la pluja o quan un sacerdot redescobreix la seua fe a través d’un acte de vouyerisme.

Tot i trobar-nos davant d’un aparador molt variat de personatges, hi ha un que va apareixent regularment en quasi tots els relats. Aquest és George Willard, un jove periodista que es va convertint en el confident dels turments dels habitants del poble. Aquest és, sense saber-ho, el protagonista del poble i del llibre, al voltant del qual giren els personatges i la cronologia de l’obra, que s’acaba quan Willard abandona la població.

A mi no m’han agradat tant els contes per separat (menys el primer que m’ha paregut una meravella) sinó la sensació global que m’ha deixat el llibre, l’anar coneixent a poc a poc l’esperit del poble i els seus habitants i rellegir després xicotets fragments d’ací i d’allà per recordar els personatges. Winesburg, Ohio és d’una sensibilitat finíssima, és una finestra a les tristeses més íntimes d’uns personatges abandonats, oblidats, solitaris; que ens presenta un poble polsegós, arrugat, estrafolari, però bellíssim alhora.

“És una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. [...] Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s’ha concentrat en una mena de porció rodona d’un dels costats de la poma. Correu d’un arbre a l’altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades”.

Aquestes plantes són verdolagues

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la vida més íntima d'un poble solitari

Fuig si... no vols llegir sobre personatges un poc estrafolaris

Dones (Isabel-Clara Simó)

Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas

Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad

___________________________________________________________

Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Aquestes flors són pentas

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes

Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

Nostalgia (Mircea Cărtărescu)

Aquest any  m’he fet el propòsit de llegir autors i autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.

Nostalgia és una novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat natal de l’escriptor. El primer relat, El Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible i transcendental. REM és el relat més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.

Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes. Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he acabat d’entendre bé.

Cărtărescu ha creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes, que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència, supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors, quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.

He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.

Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real

Esmorzar al Tiffany's (Truman Capote)

No tenia ni idea que Esmorzar al Tiffany’s, potser més conegut per Desayuno en Tiffany’s o pel títol de la pel·lícula, Desayuno con diamantes, era de Truman Capote. Vaig tindre el primer tast de Capote amb els contes Un record de Nadal i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies. Aquest últim és per a mi especialment preciós.

Així, em vaig decidir, a través d’una recomanació, a llegir el llibre que va inspirar la famosíssima pel·lícula d’Aubrey Hepburn. He de dir que m’apassiona la forma d’escriure de l’autor: és com si les paraules elegides i la seua combinació fóra la més perfecta de les possibles. La lectura és molt fluïda i, no sé com s’ho feia, però la simple lectura de les seues paraules ja et fa sentir bé, diguen el que diguen.

La novel·la presenta la vida de Holly Golightly, una dona que va per la vida d’una manera totalment itinerant i provisional. Preferiria, de vegades, una altra vida, però no admet dependre de res i de ningú. La protagonista és una persona que canvia de personalitat segons la situació que se li presenta i que perd l’únic home que sempre ha tingut prop i l’únic a qui ha estimat vertaderament. I no, no és una damisel·la en apurs, esperant a que la salven i li arreglen la vida, és simplement, una ànima lliure i perduda alhora. A tot açò, crec que el final que s’inventaren per a la pel·lícula desmereix completament el personatge de Holly.

“Pero no hay que entregarles el corazón a los seres salvajes: cuanto más se lo entregas, más fuertes se hacen. Hasta que se sienten lo suficientemente fuertes como para huir al bosque. O subirse volando a un árbol. Y luego a otro árbol más alto. Y luego al cielo. Así terminará usted, Mr. Bell, si se entrega a alguna criatura salvaje. Terminará con la mirada fija en el cielo”.

L’edició que tinc, d’Anagrama, conté tres relats més de Capote: Una casa de flores, Una guitarra de diamantes i Un recuerdo navideño. D’aquests, Una Guitarra de Diamantes és encisador i trist a parts iguals. Un recuerdo navideño, amb molta càrrega autobiogràfica, és una muntanya de nostàlgia i bellesa preciosament construïda. Recomane moltíssim aquest recull de treballs de Capote, són la delicadesa feta paraules.

“Y permaneció allí, susurrando los nombre de las estrellas a medida que iban abriendo sus flores en lo alto del cielo. Le gustaban mucho las estrellas, pero aquella noche no le sirvieron de consuelo; no bastaron para recordarle que lo que nos ocurre a los que vivimos en la tierra carece de importancia contemplando desde el eterno fulgor de la eternidad”. (Una guitarra de Diamantes)

Holly m’ha recordat a aquesta cançó

Llig-lo si... gaudeixes d'una escriptura fina i delicada

Fuig si... busques acció o esperes que s'assemble a la pel·lícula

Els millors relats de Roald Dahl

Feia molt que no em reia amb un llibre i aquest m’ha mantingut el somriure a la boca quasi tota l’estona. Aquests dies he estat llegint Els millors relats de Roald Dahl (1982) de l’editorial valenciana Sembra. A mi ja m’agradava Roald Dahl perquè Matilda m’encanta, Les Bruixes m’agrada molt i sempre deixe Charlie y la fàbrica de xocolate quan la fan en la tele. Així que quan vaig veure el llibre ben col·locadet a la taula de novetats de la llibreria no em vaig poder resistir.

El llibre és una col·lecció de tretze relats per a joves i adults d’extensions variables, però si contem que té en total unes 240 pàgines, vegem que són contes ben bé curts. Les narracions destaquen per les exageracions, els personatges insòlits i les situacions surrealistes que es presenten. Destaquen la cobdícia extrema, la venjança i l’engany, tot marinat amb un bon humor negre, molta fantasia i malícia. Els personatges són únics i amb molta personalitat, amb idees estrafolàries i comportaments inesperats.

És clar que tretze relats no em poden agradar de la mateixa manera. Els meus preferits són: El plaer del capellà (un home avariciós del tot que es serveix de l’engany per a guanyar-se la vida), Gelea reial (una cosa molt estranya, inquietant i divertida) i El tast (una altra vegada l’avarícia i l’orgull).

En resum, és un recull molt divertit, que et posa en tensió mentre t’ho passes bé i esperes l’inesperable final. Els contes, al ser tan curtets, es lligen en una estona i el millor és que quan passes la pàgina mai saps amb el que te vas a trobar. Molt recomanat.

Llig-lo si... vols riure i passar-ho bé

Fuig si... no t'agrada l'humor negre

Els morts (James Joyce)

Esta setmana he llegit Els morts (1914), de James Joyce. Diuen que és un dels millors relats curts que s’han escrit mai. He de dir que la part que més m’ha agradat han sigut les últimes pàgines, però estic convençuda que ho apreciaré tot més amb una segona lectura. La història és la d’una nit de festa i de reunió de vells amics i familiars en un sopar de la nit de Reis. El protagonista és Gabriel Conroy, el nebot de les amfitriones del esdeveniment. Aquest es creu culturalment superior als demés convidats i es veu a ell mateix per damunt te tots els altres presents: “Se sentia indecís sobre els versos de Robert Browning perquè tenia por que estigueren molt per sobre dels seus oients [...] Faria el ridícul si citava poemes que no pogueren entendre”.  

El relat toca temes com el passat i el present (el passat sempre és millor): “De vegades em pense que aquesta nova generació, educada o hipereducada com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, de generós humor que pertanyen a l’ahir”, això diu el protagonista en el seu brindis. La història també va de comparacions i contrastos: les diferències entre les dues germanes amfitriones, els cantants passats i els presents, la luxúria del protagonista i l’angoixa de la seua parella, els vius i els morts.

Al port de Catarroja, la foto no té res a veure amb l'argument!

El final és una gran revelació per a Gabriel, qui descobreix una realitat oculta de la vida de la seua esposa a qui creia veritablement enamorada d’ell. El final és una gran revelació sobre ell mateix i sobre el que representa per als seus coneguts: d’un ser superior a algú burlat, vulgar, algú per qui sentir llàstima.

“El va assaltar una vergonyant consciència de si matiex. Es va veure com una figura ridícula [...] com un sentimental nerviós i ben intencionat, presumint d’orador amb els humils [...] Instintivament es va girar d’esquena a la llum, no fóra que ella vera la vergonya que li cremava al rostre”.

"Un a un es van convertir tots dos en ombres. Valia més passar audaç a l’altre món en l’apogeu d’una passió que mustigar-se consumit funestament per la vida”.

La lectura és molt ràpida, però està feta, crec, per disfrutar-la tranquil·lament, sense presses. Així podrem apreciar l'atmosfera que crea Joyce: olors, textures, sabors, sorolls... que fa que el lector s'endinse en aquella nit d'hivern a Dublín.

Fragment de l'adaptació cinematográfica dirigida per John Huston, amb Anjelica Huston com a muller de Gabriel. 

Estimada vida (Alice Munro)

Ahir vaig acabar de llegir Estimada vida d'Alice Munro. Em fa vergonya admetre que feia molt de temps que no llegia en català per raons que no se sustenten. Vaig decidir aquesta lectura arrel d'una entrada al blog d'Enric Iborra: La serp blanca. Enric Iborra va ser professor meu de Literatura Universal en segon de batxillerat (2011) i el seu blog és una de les meues lectures habituals. En l'entrada esmentada, Iborra parla molt favorablement d'Estimada vida i apunta que la traducció de Dolors Udina és excel·lent. Fiant-me d'estes recomanacions vaig decidir comprar el llibre i tirar-li mà.

Estimada Vida és una col·lecció de quinze històries curtes: les deu primeres són relats ficticis, mentre que les cinc últimes, com diu l'autora "no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida".

Doncs bé, com apunta l'autor de La serp blanca, Munro s'aventura amb profunditat en la vida dels protagonistes de les històries i més especialment en els seus secrets. Els secrets més profunds i complexos que componen la vida de les persones, aquelles experiències que amaguem en la memòria i que, a poc a poc o de sobte, assalten els nostres pensaments quotidians. L'autora analitza aquests secrets no sols en les vides dels personatges ficticis de les primeres històries, sinó també en les últimes, on parla de moments de la seua infantesa i joventut. 

Els temes que componen els relats són diversos, encara que molts són recurrents: el sexe i la infidelitat, l'amor o el desig de romanticisme, la mort i la vellesa, la culpa, l'orgull o els defectes físics que marquen la vida de les persones. En Arribar al Japó, el primer relat, la protagonista viatja en tren amb la seua filla menuda. Greta és una poetessa casada, però amb el desig de viure aventures romàntiques alternatives. Enduta per aquesta passió, deixa de banda les seues obligacions maternals. No sent Greta culpa? remordiments? sols breument, sols fins que una altra aventura amorosa se li fica davant. Munro no pretén (o això em sembla) que jutgem els seus personatges, sinó que ens exposa les seues complexitats, les seues irracionalitats, si ho podem dir així. Les passions i els desitjos que superen a la raó i que són, per als que ho vegem des de fora, senzillament inexplicables. 

No vull comentar una per una les històries, perquè crec que no té massa sentit revelar els detalls més importants. Però m'agradaria citar alguns fragments que fan referència a aquests sentiments que composen els temes principals dels relats:

"Pel que fa a mi, vaig sentir el mateix que en marxar d'Amundsen amb el tren que emportava encara atordida i plena de descreença. Res no canvia realment en l'amor" 

"Finalment la Isabel els havia deixat. Van dir "deixat", com hi ho hagués fet expressament. [...] Realment, la buidor en el lloc que havia deixat ella era astoradora. [...] Havia existit i ara no existia. Gens ni mica, com si no hagués existit mai. [...] I poc després es va trobar al carrer, simulant que tenia una raó tan normal i bona com tothom de posar un peu davant de l'altre".  

"L'important és ser feliç -em va dir-. Passi el que passi. Intenta només això. Tu pots. Cada cop serà més fàcil. No té res a veure amb les circumstàncies. No et pots imaginar que bé que va. Ho acceptes tot i llavors la tragèdia desapareix. O en tot cas la tragèdia s'alleugereix, i tu continues endavant, transitant tranquil·lament pel món". 

"I llavors vaig pensar que el simple fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teues incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva".