A sang freda (Truman Capote)

A vegades, el ritme frenètic d’una novel·la ens espenta a una lectura ràpida, fugaç. En altres ocasions, l’estil o la història ens frenen cap a una llegida pausada i relaxada. Truman Capote, amb la seua A sang freda, ens diu que, millor, triem la segona opció: llegim a Capote amb tota la seua gràcia, finor, elegància i subtilesa tranquil·lament, per tal d’assaborir-lo amb tots els seus matisos.

Ho confesse, des de que vaig llegir Esmorzar al Tiffany's volia tornar a trobar-me amb l’escriptura del seu autor, em va enamorar, ara s’ha convertit en els meus preferits intocables. A sang freda m’ha encantat i va sobre un assassinat múltiple, argument que jo mai hauria triat si no fóra per qui firma la novel·la. Truman, en aquest llibre, fa una novel·la de no-ficció: això és, quan un escriptor conta un fet real (amb declaracions de les persones implicades, descripcions veritables) a través de l’estil propi d’una novel·la (diàlegs, construccions complexes dels protagonistes, etc.) Així, A sang freda és la narració d’un succés que va ocórrer al 1959 a Kansas, als Estats Units: l’assassinat, per part de dos homes que estaven en llibertat condicional, d’una família en la seua casa (els pares i dos fills adolescents). Capote i la seua amiga Harper Lee viatjaren fins el lloc dels fets per investigar i per recopilar informació per a la novel·la del primer.

La novel·la narra l’assassinat, la investigació policial, la fugida dels assassins i la seua captura i detenció. A través dels diàlegs entre els personatges, les confessions, les transcripcions (novel·lades) dels judicis, anem coneixent els dos assassins. L’autor ens ensenya la humanitat en la crueltat, la bellesa en la barbàrie i el sense sentit de la violència que envolta la història. A sang freda ens mostra que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha una extensa gama de grisos que ajuden a explicar –en la mesura del que és possible– el comportament dels dos assassins protagonistes. Tot açò a través d’una escriptura elegantíssima, amb una prosa fluïda i preciosista.

En fi, tot i que el gènere no és dels meus preferits, ha valgut molt la pena tornar a entrar en el món de Truman Capote. Crec que té alguns reculls més de relats curts que llegiré sense dubtar-ho. He encertat la primera lectura del 2017, és boníssima.

Llig-lo si... t'abelleix trobar humanitat en uns fets aterridors

Fuig si... no vols sentir compassió per uns assassins

Esmorzar al Tiffany's (Truman Capote)

No tenia ni idea que Esmorzar al Tiffany’s, potser més conegut per Desayuno en Tiffany’s o pel títol de la pel·lícula, Desayuno con diamantes, era de Truman Capote. Vaig tindre el primer tast de Capote amb els contes Un record de Nadal i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies. Aquest últim és per a mi especialment preciós.

Així, em vaig decidir, a través d’una recomanació, a llegir el llibre que va inspirar la famosíssima pel·lícula d’Aubrey Hepburn. He de dir que m’apassiona la forma d’escriure de l’autor: és com si les paraules elegides i la seua combinació fóra la més perfecta de les possibles. La lectura és molt fluïda i, no sé com s’ho feia, però la simple lectura de les seues paraules ja et fa sentir bé, diguen el que diguen.

La novel·la presenta la vida de Holly Golightly, una dona que va per la vida d’una manera totalment itinerant i provisional. Preferiria, de vegades, una altra vida, però no admet dependre de res i de ningú. La protagonista és una persona que canvia de personalitat segons la situació que se li presenta i que perd l’únic home que sempre ha tingut prop i l’únic a qui ha estimat vertaderament. I no, no és una damisel·la en apurs, esperant a que la salven i li arreglen la vida, és simplement, una ànima lliure i perduda alhora. A tot açò, crec que el final que s’inventaren per a la pel·lícula desmereix completament el personatge de Holly.

“Pero no hay que entregarles el corazón a los seres salvajes: cuanto más se lo entregas, más fuertes se hacen. Hasta que se sienten lo suficientemente fuertes como para huir al bosque. O subirse volando a un árbol. Y luego a otro árbol más alto. Y luego al cielo. Así terminará usted, Mr. Bell, si se entrega a alguna criatura salvaje. Terminará con la mirada fija en el cielo”.

L’edició que tinc, d’Anagrama, conté tres relats més de Capote: Una casa de flores, Una guitarra de diamantes i Un recuerdo navideño. D’aquests, Una Guitarra de Diamantes és encisador i trist a parts iguals. Un recuerdo navideño, amb molta càrrega autobiogràfica, és una muntanya de nostàlgia i bellesa preciosament construïda. Recomane moltíssim aquest recull de treballs de Capote, són la delicadesa feta paraules.

“Y permaneció allí, susurrando los nombre de las estrellas a medida que iban abriendo sus flores en lo alto del cielo. Le gustaban mucho las estrellas, pero aquella noche no le sirvieron de consuelo; no bastaron para recordarle que lo que nos ocurre a los que vivimos en la tierra carece de importancia contemplando desde el eterno fulgor de la eternidad”. (Una guitarra de Diamantes)

Holly m’ha recordat a aquesta cançó

Llig-lo si... gaudeixes d'una escriptura fina i delicada

Fuig si... busques acció o esperes que s'assemble a la pel·lícula