Tenia aquest
llibre en la llista de pendents des de feia molt de temps i, finalment, m’he
fet amb ell: No em deixis mai (2005) de Kazuo Ishiguro. Em feia molta
curiositat llegir-lo, ja que en els comentaris de la gent al llibre, es deia normalment: "no llegiu
ressenyes!", "Que no us conten res, que perdrà la gràcia!" Per tant, entrava sense tindre ni idea de
què anava. La veritat, és que fins les últimes pàgines tampoc no ho sabia. No seré diferent, no contaré coses importants, sinó quina sensació m’ha deixat la
lectura.
La novel·la
comença amb una escola – internat on els alumnes hi estan des de ben xicotets
fins a quasi adults. No coneixen quasi informació del món exterior i sabem que
la seua vida és un poc diferent a les de la gent de fora. Els alumnes tenen
curiositat sobre la seua existència però no volen indagar massa, inclús quan
ixen de l’escola. Accepten les coses tal com són, encara que siguen dolentes o els
perjudiquen d’alguna manera.
És una novel·la
estranya, on l’escriptor va soltant informació molt a poc a poc fins les
últimes pàgines. A mi, personalment, se m’ha fet un poc lenta, esperava impacient que m’informaren de més coses: saber què passava, per
què vivien com vivien els protagonistes, i clar, tot el demés em semblava palla
i un poc avorrit. Després, quan pense en la novel·la i recorde sols la
història, diguem, important, la que es va contant de quan en quan, m’agrada i crec que és molt interessant. Però clar, per a això he hagut de llegir coses que no m’abellia
llegir. En fi, m’ha agradat però m’ha sabut a poc, amb tanta subtilesa se m’ha
fet llarga, tot i que el tema era atractiu.
 |
| Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Mark Romanek (2010) |