El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita

Fuig si... no suportes personatges sumisos

No em deixis mai (Kazuo Ishiguro)

Tenia aquest llibre en la llista de pendents des de feia molt de temps i, finalment, m’he fet amb ell: No em deixis mai (2005) de Kazuo Ishiguro. Em feia molta curiositat llegir-lo, ja que en els comentaris de la gent al llibre, es deia normalment: "no llegiu ressenyes!", "Que no us conten res, que perdrà la gràcia!" Per tant, entrava sense tindre ni idea de què anava. La veritat, és que fins les últimes pàgines tampoc no ho sabia. No seré diferent, no contaré coses importants, sinó quina sensació m’ha deixat la lectura.

La novel·la comença amb una escola – internat on els alumnes hi estan des de ben xicotets fins a quasi adults. No coneixen quasi informació del món exterior i sabem que la seua vida és un poc diferent a les de la gent de fora. Els alumnes tenen curiositat sobre la seua existència però no volen indagar massa, inclús quan ixen de l’escola. Accepten les coses tal com són, encara que siguen dolentes o els perjudiquen d’alguna manera.

És una novel·la estranya, on l’escriptor va soltant informació molt a poc a poc fins les últimes pàgines. A mi, personalment, se m’ha fet un poc lenta, esperava impacient que m’informaren de més coses: saber què passava, per què vivien com vivien els protagonistes, i clar, tot el demés em semblava palla i un poc avorrit. Després, quan pense en la novel·la i recorde sols la història, diguem, important, la que es va contant de quan en quan, m’agrada i crec que és molt interessant. Però clar, per a això he hagut de llegir coses que no m’abellia llegir. En fi, m’ha agradat però m’ha sabut a poc, amb tanta subtilesa se m’ha fet llarga, tot i que el tema era atractiu. 

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Mark Romanek (2010)