Una cambra pròpia (Virginia Woolf)

Fa un temps que vull conèixer els textos de Virginia Woolf. He de confessar que em vingué la curiositat per dos costats: primer, vaig trobar la carta de suïcidi de l’autora en Internet "You see, I can't even write this properly. I can't read" i el morbo o la curiositat m’atraparen. També, en la llibreria on solc anar la trobe sempre: “Al far”, “Les ones”... i em pregunte qui era, què pensava, sobre què parlava.

Ara estic llegint Una cambra pròpia (1929), un assaig / recopilació de dues conferències que va impartir Woolf en dues Universitats. El tema és la dona en la novel·la: per què les dones escriuen diferent, per què no va haver una dona similar a Shakespeare en la seua època, per exemple, i els requisits mínims perquè una dona puga triomfar en el món literari: independència econòmica i una cambra pròpia.

Al principi de la lectura no estava massa immersa amb el que em contava Woolf, ja que la primera part del llibre són reflexions prèvies a les grans conclusions finals. L’autora investiga les raons perquè les dones no han sigut grans genis de l’escriptura, llevat d’algunes excepcions (Jane Austen, per exemple).

Un aspecte important de les reflexions del llibre és el de la integritat: en el cas de la novel·la, és quan el lector té la sensació de que l’escriptor li està contant la veritat; que la novel·la es sosté perfectament per ella mateixa.

"Lo que entendemos por integridad, en el caso de un novelista, es la convicción que experimentamos de que nos dice la verdad. Sí, piensa uno, nunca hubiera creído que esto pudiera ser cierto, nunca he conocido a gente que se comportara así, pero me ha convencido usted de que la hay, de que así ocurren las cosas. Mientras leemos, ponemos cada frase, cada escena bajo la luz [...] Cuando lo exponemos al fuego y lo vemos visible, exclamamos extasiados: "¡Pero si esto es lo que siempre he sentido, y sabido, y deseado!" Y uno rebosa excitación y cerrando el libro con una especie de reverencia como si fuera algo muy precioso, un refugio al qu epodrá recurrir mientras viva [...] Si, por el contrario, estas pobres frases que escogemos y sometemos a la prueba suscitan primero una reacción rápida y ávida con su brillante colorido y sus gestos vivos, pero luego se paran, como si algo detuviera su resarrollo [...] suspiramos defraudados y decimos: otro fracaso. Esta novela falla en algún sitio."

Relacionat amb el concepte de veracitat trobem el concepte de realitat en una novel·la. L’autora defensa que una lectura parla de la realitat amb veracitat quan el record i les reflexions sobre la lectura habiten més enllà de les pàgines:

"Porque la lectura de estos libros [El Rey Lear, Emma o En busca del tiempo perdido] parece, curiosamente, operar nuestros sentidos de cataratas; después de leerlos vemos con más intensidad; el mundo parece haberse despojado del velo que lo cubría y haber cobrado una vida más intensa".

Crec que Woolf expressa molt bé en aquests dos termes les dos grans qualitats que ha de tenir una bona novel·la: en primer lloc, és imprescindible que el lector es crega el que li estan contant (encara que li parle de naus espacials o de dragons escopint foc), en segon lloc, les reflexions del llibre han de romandre més enllà de la lectura i permetre al lector percebre noves realitats i observar amb més claredat i intensitat els successos de la vida.

Una altra impressió interessant és la representació de les dones en la novel·la per part dels homes. En primer lloc, les relacions entre les dones solen ser extremadament senzilles i "casi sin excepción se describre a la mujer desde el punto de vista de su relación con hombres". Pensem ara en el Test de Bechdel: un sistema per avaluar la importància de les dones en una història fictícia. Per aprovar aquest examen, la història ha de comptar amb almenys dos personatges femenins, aquests han de parlar entre ells mínim una vegada i la seua conversa no ha de ser sobre un home (tot i que siga un familiar). Es increïble els pocs títols de cine, televisió i literatura que fallen en aquest test tan senzill.

Seguint amb la representació de la dona en la novel·la, Woolf suggereix, a més, que la seua simplicitat abasta fins a la natura de la dona en sí mateixa en la literatura, com la mostren "en sorprendentes extremos, de su belleza y su horror; su alternar entre una bondad celestial y una depravación infernal".

Finalment, destaque el punt central de l’escrit de Woolf: “la libertad intelectual depende de cosas materiales". Una dona, per aconseguir crear una obra de qualitat, ha de tenir independència econòmica i una cambra pròpia en la que concentrar-se i allunyar-se de les distraccions".

I la meua reflexió preferida i l'última de l’autora:

Llig-lo si... vols trobar-te amb un dels texts claus de la literatura feminista

Fuig si... penses que la igualtat real existeix i ja no s'ha de fer res més