Sempre hem viscut al castell (Shirley Jackson)

Duc unes setmanes fatals pel que fa a la meua lectura! Estic llegint molt poc, tarde moltíssim en escriure les ressenyes... En fi, coses que passen per haver de fer l’últim treball per al màster! Avui us vinc amb Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, traduït fa no res al català per L’Altra Editorial. Si em llegiu de quan en quan, ja sabreu que m’agraden els ambients obscurs i els fets tirant a paranormals que estan present en novel·les gòtiques o de terror.

La novel·la tracta de dues germanes que viuen soles amb el seu oncle en un castell a les afores d’un poble xicotet. La resta de la família Blackwood (germà, pares, tia) varen morir fa anys a causa d’un enverinament per arsènic al menjar. Aquest assassinat, el poble l’ha atribuït a la germana gran, Constance, que des d’aleshores no ha volgut eixir de sa casa mai més i tot li fa por. Merricat, la germana xicoteta, té uns hàbits molt estranys, però adora a Constance. L’oncle, que va ingerir arsènic, però es va salvar, té una salut molt feble. La gent del poble odia activament els Blackwood.

A partir d’aquest resum, es podeu fer una idea de l’ambient que es respira en aquesta novel·leta de 200 pàgines. La bogeria i la pertorbació són els eixos vertebradors de la història: les manies de Merricat, el temor de Constance, la demència de l’oncle i l’hostilitat i aversió del poble. Tot i aquestes rareses, les dues germanes i l’oncle viuen en perfecte harmonia, s’estimen i es cuiden mútuament. Així, qui va assassinar a la família Blackwood? I per què? No us penseu que la revelació és el punt àlgid de la novel·la, perquè es pot anar endevinant durant la lectura. El millor de la història és l’extravagància, allò de: “sé que açò no té ni cap ni peus, però m’encanta!”.

En fi, Sempre hem viscut al castell és una novel·la per llegir en un parell de vesprades i entrar a un món apart d’enemistats i devocions, de la raresa assumida com a normalitat.

Passeu, passeu, que voleu menjar res?

"Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
–Sucre? –Li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.
–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.”

Llig-lo si... t'abelleix una història tèrbola, obscura, però lleugera

Fuig si... necessites explicacions racionals per a tot