Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què. 

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris

Fuig si... no vols massa excentricitats