L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial

Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort